Recomendaciones

Ver el Teatre Romea convertido en un desierto de arena dominado por un sol gigantesco que ilumina la escena y marca el desarrollo de la tragedia es un espectáculo que, en sí mismo, justifica la entrada. Si a esto sumamos una Emma Vilarasau en una de las interpretaciones más contenidas que le recuerdo, una Mercè Sampietro impecable y unas emocionantes escenas entre Lluís Soler y Xavier Ripoll tenemos un resultado muy interesante. Cierto es que no es un montaje redondo (algunos versos son mejorables y algunos pasajes un poco lentos) pero también lo es que da gusto ver un montaje de tragedia hecho sin complejos ni prejuicios, en verso, con escenas muy intensas y, incluso, algún grito (porque, si no […]

La coincidencia del año 2014 con el 450 aniversario del nacimiento de William Shakespeare ha dado lugar a una temporada llena de montajes del autor inglés y, claro está, en estas circunstancias no podía faltar un rey Lear, considerado uno de sus mejores textos. En esta ocasión Lluís Pasqual ha elegido a Núria Espert para dar vida al rey protagonista y la actriz lo interpreta con toda la intensidad que demanda un papel de tal envergadura. A pesar de esto y del acierto de un montaje que huye del artificio y apuesta por el minimalismo y la fuerza del texto, yo no conseguí conectar con él. Un ritmo demasiado lento y cierta inclinación del director por el enfoque mas grotesco […]

Gabriel Córdoba estrena nou registre, i el cert és que ens ha sorprès. Aquest showman i monologuista, que ja havíem vist a Esperanto-te, sovint opta per la comèdia dramàtica quan escriu, dirigeix i interpreta teatre. Vidas prestadas és una obra ben escrita, on es combina molt bé la comèdia amb reflexions sobre el teatre i la vida… o bé sobre el teatre com a modus de vida, que de fet és del que va el text. En aquest sentit, el ritme està molt ben dosificat i els dos únics personatges es complementen a la perfecció, tot i les seves suposades diferències… I dic suposades perquè en el fons són dos personatges que lluiten per una mateixa passió, però des de […]

El nou muntatge de Jordi Pérez, és una nova proposta que ens torna a sorprendre per la seva manera tan pròpia i peculiar de fer teatre. No es tracta d’un text fàcil ni entenedor, sinó que et convida a reflexionar sobre tot el que has vist. Fins hi tot surts una mica perdut del teatre. Saps que el que has vist t’agrada, però que l’has d’acabar d’entendre. Quan sortim d’obres d’aquestes característiques, ens agrada analitzar el que ens ha volgut dir l’autor, fet que a nosaltres particularment ens fa gaudir molt. “La Plana” és una metàfora de la societat en la que vivim. El text és complexa i ens aboca a la hipocresia del poder i a la des protecció […]

Sergi Bellbell ha estat el traductor i director d’aquesta versió de “Fedra” escrita per Jean Racine l’any 1677. “Fedra” està considerada com una de les tragèdies més apassionants e intenses de la literatura grega. Una història d’amor que va contra les lleis i la societat. El tema principal és l’amor i la llibertat; l’ amor passional i prohibit de Fedra per Hipòlit, un amor malaltís que finalment acabarà en tragèdia; i la llibertat d’estimar sempre sota les lleis de l’honor. Un amor que és tractat per Racine des de tots els seus matisos ( violent, impetuós, gelós,…). D’altres temes que també trobem dins d’aquesta obra són l’incest, la traïció i la culpa. En aquesta ocasió en Sergi Belbel ha triat […]

…utilitzant un joc de miralls amb cent anys de distància entre uns i altres. Hàbil dramatúrgia de Susanna Garcia-Prieto, bona direcció de Àlex D. Capo i excel·lent interpretació de Dafnis Balduz. Què més? Felicitats al círcol Maldà per programar coses bones i interessants. Aquesta relectura de Kafka pressuposa amor i admiració pels mestres —mestres antics com diria Bernhard— i això és d’agraïr, però que consti que no és una adaptacó de res. Ès una obra nova que beu de Kafka i de «altres mestres» més moderns. M’atraveixo a dir que és una obra d’art. No us la perdeu.

Estem parlant de “Teatre” a un nivell altíssim, que no es pot comparar a cap altre del nostre entorn, ni potser tampoc amb gaires teatres a escala internacional; una producció que juga en un altre lliga, a la que segurament no poden participar molts dels nostres teatres… poden fer-ho únicament teatres públics, ja que una producció d’aquest tipus, necessita molts recursos econòmics i tècnics. Al mateix temps necessita l’empenta d’un “esbojarrat” director com és Lluís Pasqual, que s’atreveixi a crear i organitzar un espectacle amb 25 actors a escena, dels quals 14 d’ells tenen papers importants. Aquesta producció m’ha arribat a emocionar en molts moments de les quasi 3 hores de durada… i és que no hi ha per menys, […]

Els clàssics mereixen un gran respecte ja només pel fet d’haver sobreviscut al pas dels anys i, sobretot, per haver aconseguit formar part del nostre ADN cultural. En aquest sentit, cal dir que sovint ens resulta difícil opinar amb sinceritat al respecte, ja que aquests semblen gaudir d’un passaport d’immunitat, sense importar gairebé com s’hagin dut a terme a l’escenari. D’altra banda, hi ha qui s’allunya d’ells només pel fet d’estar elaborats amb un llenguatge teatral diferent a l’actual, el qual pot provocar que se’ns faci més difícil entrar dins de l’obra. De totes maneres, sigui quin sigui el posicionament de l’espectador, penso que sempre resulta instructiu veure un clàssic i més si aquest es remunta a la mitologia grega […]

L’últim espectacle de Pere Hosta -un clown poc habitual i força allunyat de convencionalismes- és un estrany i, a estones, divertit documental ornitològic… vist des dels ulls d’un pallasso. L’actor se’ns presenta al començament amb unes grans ales, i després d’un suposat ritus d’aparellament per a aus ens va explicant una sèrie d’anècdotes i històries d’ocells que arrenquen les primeres rialles. El muntatge està fet amb gràcia i rigor, però en ocasions l’humor absurd es fa tan absurd que provoca estranyesa i allunya més que atrau. També cal tenir en compte el gran ús que fa l’espectacle dels audiovisuals, realitzats en aquest cas pel cineasta Isaki Lacuesta -Cravan versus Cravan, La leyenda del tiempo o Los pasos dobles-, que últimament […]

És el que m’ha semblat aquesta peça de Carla Torres. Una parella ha decidit anar a viure junts i aquestsa nit faran un sopar d’inauguració amb el germà i la germana d’ella, l’ex parella del germà que està embarassada, abandonada i a punt de parir, però també se’ls i adjunta un company, antic nòvio d’una d’elles que ningú voldria retrobar però que ha aparegut després de 10 anys. On era? I que hi fa al menjador un cadàver embolicat en plàstic? Això és normal? I com és que senten veus provinents del més enllà? Això és paranormal? Hostitu, quin embolic!

Los buenos resultados del reciente y fabuloso montaje de Días felices de Samuel Beckett generaron una cierta expectativa hacia esta nueva versión de la Fedra de Jean Racine. Pero la buena sintonía de Sergi Belbel y Emma Vilarasau, como director y actriz respectivamente ya viene de lejos. Juntos han traído a lo largo de los años a nuestros escenarios grandes piezas como Tálamo (1990), El criptograma (1999) o la celebrada Agosto (2012). Ciertamente, estos dos talentos, extrañamente decepcionan. La obra, escrita el 1677 a partir de las tragedias de Eurípides y Séneca, narra la historia de la mítica esposa de Teseo, rey de Atenas, y su desgraciada existencia desde que se enamora enfermizamente de su hijastro. Belbel construye, con prudencia […]

No ens podíem pas perdre una proposta dirigida per Sergi Belbel al Teatre Romea… i encara menys quan estava protagonitzada per actors com l’Emma Vilarasau, la Mercè Sampietro i en Lluís Soler, entre d’altres. Independentment de si el text en vers t’acaba d’interessar o no, sincerament esperava molt més de l’actuació de la que és per mi l’actriu de capçalera, Emma Vilarasau. De tots els actors és a la que se li nota més que està “recitant” un text en vers i li falta la naturalitat, que per exemple demostra la seva companya d’escena Mercè Sampietro. Tot plegat, una decepció, d’una producció de la qual segurament esperava massa. Podeu llegir aquí la crònica completa.

Em sembla que per començar la traducció i després la direcció massa conservadora, que ha llastrat la marxa de l’obra. Precisament Racine no és allò que en diuen la alegria de la huerta i entre una cosa i l’altra l’obra ha quedat lenta i una mica pesada. Penso que la manera d’afrontar la posada en escena ha impedit que els actors, una colla de bons actors s’hagin pogut lluir, com si recitessin el paper sense creure-se’l massa. Llàstima, però vull que quedi clar que només és la meva opinió.

FOOT-BALL és un espectacle de dansa creat pel ballarí i coreògraf Cesc Gelabert, com una mena d’homenatge a la seva altra passió a la vida a banda de la dansa, el futbol, i molt especialment l’amor al seu equip, el Barça. Fa molts anys que volia fer aquest espectacle i ara ho ha aconseguit, emprant innumerables esforços administratius, tècnics i coreogràfics per tal de portar-lo a terme. A dalt de l’escenari, 7 joves ballarins + Cesc Gelabert en persona… però aquesta suma de 7 + 1, no fan 8 ballarins, perquè crec que és just considerar un novè ballarí “tècnic”, que no és més que una il·luminació brutal, que dansa també a escena, al mateix temps que la resta de […]

A pesar de ciertos prejuicios que se puedan tener, una obra escrita por dos monologuistas no tendría que ser, en principio, un producto de poca calidad por lo que respecta a su dramaturgia. Si se trata, como es el caso, de dos grandes cómicos de stand-up, de gran talento y que escriben habitualmente sus propios textos, de hecho, tendría que ser garantía de buenos chistes, aunque estén fuera de registro. Desgraciadamente, a juzgar por el resultado, algo ha fallado en el proceso de creación de El gran favor. Por alguna razón, Carolina Noriega y Mauro Muñiz de Urquiza no han sido capaces de trasladar su gran capacidad humorística a una historia de contexto narrativo convencional. El punto de partida tampoco […]