Recomendaciones

Haig de felicitar a Iván Morales per un excel·lent text, que per mi sense cap mena de dubte és el millor d’aquesta producció, que a més ell mateix dirigeix, aconseguint una magnífica posada en escena, en la que gairebé es fa participar el públic, ja que els actors et parlen directament mirant-te als ulls a un pam de la cara, com si esperessin la teva aprovació del que diuen; els moviments de l’escenografia realitzada pels mateixos protagonistes, els senyals dels actors als tècnics de so perquè deixin de fer sonar el telèfon mòbil, la manera que tenen de picar a la porta …. quan no veus cap porta, són aspectes que aporten elements agradables a la representació; el fet de […]

Lo que comienza ambientado en una auténtica novela negra, de asesinato e intriga, y con dos detectives que parecen sacados de los años 50, -look incluido-; va poco a poco convirtiéndose en un sinfín de escenas con canciones hilarantes de las que conocemos perfectamente la música, pero a las que Los Martínez le han modificado la letra de manera muy ingeniosa, para que comiences a reír en la primera nota y no pares hasta la última. Esta comedia musical nos cuenta los misterios de un asesino en serie, que se dedica a matar a sus víctimas con objetos tan estrafalarios como un DVD de la serie UPA Dance… Los asesinatos se van sucediendo y Los Martínez irán tras lo que […]

Si ja em vaig penedir no poder anar a veure-ho al Círcol Maldà, ara he trobat el dia per no perdre’m aquest muntatge. Un musical valent a la vegada que íntim. S’ha de dir que és molt arriscat posar dues veus acompanyades d’un piano en una sala tan gran per un espectacle íntim. Però el millor de tot, és que s’en surten. La veu de Nina i Mariona Castillo t’envolten en tot moment. Fins i tot, en aquells moments que canten amb una tènue veu. Excel·lent interpretació de la Nina i la Mariona Castilo, i una veu amb una tonalitat vocal que s’ha d’agrair. La Clara Penya ha realitzat unes composicions perfectes, que ja em van sorprendre en l’anterior proposta […]

Iván Morales s’ha superat, i ho ha fet amb aquesta Cleòpatra que ha creat per el lluïment d’Anna Azcona. Dintre del cicle «Tot pels diners», aquesta trilogia sembla que petarà al Teatre Lliure. Si vam sortir totalment sorpresos amb Mammon, aquest cop ha guanyat amb golejada (si tenim en compte que l’estrena va coincidir amb el retorn de Pep Guardiola). Amb un monòleg per començar l’obra i que ens sedueix en la història d’aquesta mare i filla, ens descriu aquesta Barcelona que no surt mai a la TV. A més… (segueix llegint)

Perquè ens parla de perdedors; coneixeu un tema de més actualitat? Ivan Morales, al davant de Prisamata, ha trenat una història amb una gent ben galdosa, però ha estat capaç de deixar-nos un missatge d’esperança, d’amor. Amb un guió acuradíssim ens ha parlat de la noia jove apallissada, de l’acollida de la mare a qui feia anys que no veia que ara comparteix pis amb un pringat de nom Dylan Bravo. Us sona el nom? Escel·lent obra escrita i dirigida pel mateix Morales amb unes actuacions magistrals de Anna Azcona, Clàudia Benito i Manel Sans. Escenografia i il·luminació de premi. Felicitats! (continua llegint… http://bit.ly/1JsUOtC)

Segons el diccionari Parasceve significa: Divendres Sant, dia que va morir Crist. “Parasceve” és la única peça dramàtica escrita per Blai Bonet, que ha estat representada al teatre. L’escenografia de Catalina Obrador (pintora santanyinera internacional) ens sorprèn només entrar a la sala, la música de Pep Burguera ha estat molt ben triada. Les interpretacions de tots tres actors magnífiques!!!, en Guiem Juaneda (Andreu, el fill gran) , la Marta Barceló (Elvira, la mare) i en David Pérez (Lluís, el fill petit) ho donen tot dalt de l’escenari; hi ha hagut moments realment plens de dramatisme que ens han arribat a emocionar. El text és molt dur, es tracta de la història d’una família mallorquina, la dels Skiud (una dona vídua […]

Instaurada en 2007, la fundación Collado-Van Hoestenberghe es un laboratorio de creación escénica independiente que investiga nuevas formas de hacer pensar al espectador sin renunciar al sentido del humor y el entretenimiento. En una línea similar a Montaldo, su anterior espectáculo, Constructivo plantea un circuito teatral (con el público en pie) por una serie de espacios asociados a ideas que tratan de poner en contraposición conceptos como el arte y la técnica, la ostentación y la utilidad, o la sociedad y los individuos. Desde la voz de dos albañiles con espíritu de librepensadores, la propuesta transita a medio camino entre la ironía y la reflexión, la profundidad y la irreverencia, sin nunca decantarse del todo por ninguna vertiente, pero consiguiendo […]

Cada vez tenemos más oferta de musicales en la cartelera de Barcelona y, por lo tanto, un abanico más amplio de propuestas que van desde el formato más pequeño a adaptaciones de los éxitos más populares de Broadway. De estos últimos, el más reciente en aterrizar en la ciudad ha sido, precisamente, Sister Act que, amparado por una potente producción de El Terrat, ha conseguido seducir a un gran número de espectadores. Y lo cierto es que, confiando, seguramente, en la popularidad de su referente cinematográfico, se han asumido todos los gastos y el despliegue que el montaje requería. El casting, encabezado por la gran Àngels Gonyalons y una sorprendente Mireia Mambo (toda una revelación), ha sido un verdadero acierto, […]

Nova oportunitat de veure a Rafael Álvarez “El Brujo” al Teatre Condal, en aquesta ocasió amb l’espectacle Mujeres de Shakespeare, on fa un recorregut per l’obra de Shakespeare a través d’algunes de les seves protagonistes femenines: Rosalinda, Catalina, Beatriz i Julieta. Amb un ambient teatral a l’antiga, envoltat d’espelmes (com és habitual en els seus espectacles) i la meravellosa música del violinista Javier Alejano, “El Brujo” va d’aquí cap allà, filosofant i repassant, d’una manera irònica i divertida, una a una, algunes de les dones protagonistes de l’obra de Shakespeare. Novament la seva interpretació ha estat genial. Ha omplert tot l’escenari amb el seu anar i venir característic. La seva veu seductora i evolvent, fa que el temps passi sense […]

Que yo recuerde ya es la tercera vez que la extraordinaria novela de Rodoreda sube a los escenarios de Barcelona. En el 2004 fue el mismo Joan Oller quién convirtió el texto en un monólogo para tres actrices, con un montaje que recuerda mucho al que ahora se nos presenta. Cuatro años más tarde, Toni Casares dirigía en el TNC una versión más formal que aprovechaba todos los recursos de la sala grande. Pero es con la versión producida por el Teatro Español de Madrid donde quizás se arriesga más, puesto que aparte de hacer una versión en castellano se ha convertido la novela en un monólogo para una sola actriz. La dirección vuelve a recaer en Oller, que conoce […]

Un sendero hacia los pliegues del sueño y el inframundo… Un espejo donde la sonrisa de la muerte se refleja en la vida agotada y soñolienta de las marionetas. Un mundo de resonancias y latencias vivas: el umbral entre lo vivo y lo muerto. Si la vida es sueño, Cabaret Onírico está lleno de sueños, magia y poesía. El marionetista -como un demiurgo sagrado, o un Hefesto con mono de obrero- despierta un nuevo día en su taller. La dramaturgia -sencilla- acompaña cada capítulo o número del cabaret y hace de trasfondo a ese otro mundo, sutil y profundo. No tardo en quedar atrapado en sus hilos: y es que veo en el espectáculo un universo tan genial como el […]

En este momento en el que parece que (básicamente, en el cine) se han puesto de moda las distopías protagonizadas por adolescentes, era lógico que el teatro también acabara reflejando esta tendencia. El encargado de llevarlo a cabo, en este caso, ha sido Marc Rosich que, a pesar de haber obtenido sus mejores resultados con adaptaciones (como Plataforma o la reciente Woyzeck) que como dramaturgo, tiene bastante recorrido como para esperar de él un texto interesante. Desgraciadamente, Utilitat programada es una obra con un puñado de buenas ideas desaprovechadas y un tono, en general, demasiado juvenil, incluso, en algunos momentos, infantiloide. Los jóvenes actores, al menos, defienden el producto con ganas y una ingenuidad carismática que no sirve, sin embargo, […]

El principal problema de Utilitat programada es que no acaba de encontrar el camino por donde transitar. Si leemos las intenciones de la compañía lo que se quiere es retratar una juventud alienada y sobreprotegida que sólo encuentra salida a través de la insurrección, pero todo pasado por el filtro de la ciencia ficción y la temática de los superhéroes. Da la sensación que se quiere hablar, sin ser demasiado explícitos, de cuestiones como la «generación perdida» o la Ley Mordaza, pero finalmente el decorado pretendidamente psicodélico, las mallas de colores, la cancioncilla al estilo del Club Super3 y el tono más o menos grotesco acaban por hacernos olvidar del fondo y quedarnos con una forma más superficial de lo […]

O sigui que el personatge fagocita a la persona, a l’actor, i és una llàstima perquè Rafael Álvarez en sap molt de l’ofici d’actor i a més és una força de la naturalesa, però s’està estancant i abusa dels hay nivel i lo estoy superando i de repetir coletillas quan el públic li riu desmesuradament les gràcies i això li fa perdre el fil de la història. Jo n’era un gran admirador, però em temo que li ha arribat el moment de buscar-se un director que el marqui. La posada en escena d’aquest espectacle és molt bona i hi ha moment en que és molt agut i divertit perquè tot i els defectes que he esmentat, continua sent un crack.

Un clàssic que ha esdevingut actualitat per la temàtica que ens porta a l’escenari. FRANK V m’ha agradat des de la primera nota musical amb una posada en escena espectacular i unes interpretacions dels actors, que esdevenen cantants i que se’n surten prou bé. L’aportació musical d’Arnau Tordera i les Obeses m’ha encantat. Sota una forma de teatralitat que pot semblar grotesca i fins i tot propera a l’esperpent, ens mostra en clau de Music Hall, una realitat molt tràgica per la seva crueltat però a la vegada molt i molt actual; potser ara es pot arribar a entendre el fet que es pugui representar, però en els anys en els que es va estrenar, era força difícil fer-ho i […]