Recomendaciones

Virginia Woolf es una de esas autoras que fascina tanto por sus textos, como por su vida. La autora de Orlando o Una habitación propia ha inspirado en más de una ocasión obras derivadas (todos recordamos Las horas). El desvetllament d’una papallona nocturna nos presenta al personaje con sus propias palabras, a base de fragmentos de sus obras unidos en un todo irregular que intercala momentos de gran belleza y poética con otros, quizás, demasiado didácticos. Anna Sabaté se pone en la piel de la autora inglesa con gran entrega y nos regala una interpretación intensa y trabajada. Más información (en catalán) en Somnis de Teatre

Alguien podría pensar que es imposible coger un texto de Woody Allen y añadirle un toque personal que incluso mejore el trabajo de nuestro admirado director neoyorquino. Pero Àlex Rigola lo consigue con Marits i mullers, un montaje donde confluyen todas las virtudes de estos dos creadores aparentemente tan distintos. Con una escenografía desnuda, una puesta en escena milimétrica y perfectamente estudiada, y unas interpretaciones sobrias, contenidas y cargadas de complicidades,Marits i mullers nos habla del amor y el matrimonio con gracia y socarronería, con humor y verdad, y nos empuja a acompañar a los personajes en sus derivas personales. Un reparto de lujo para uno de los grandes espectáculos de este inicio de temporada. No os lo perdáis. Más […]

Àlex Rigola triomfa a la Villaroel amb l’obra “Marits i mullers”, la primera versió teatral de la pel.lícula “ Husbands and wives” de Woody Allen. Fa uns anys l’Àlex Rigola ja la va estrenar al Teatro de La Abadía de Madrid. Sota la seva direcció hi trobem un repartiment de luxe; l’Andreu Benito (Andreu), la Mònica Glaenzel (Mònica), en Joan Carreras (Joan),la Sandra Monclús (Sandra) i la Mar Ulldemolins (La Molins). Unes interpretacions extraordinàries !!!. Per mi la Sandra Monclús ha estat una gran descoberta. L’escenografia representa una sala d’estar plena de sofàs, on els actors comparteixen seient amb algunes persones del públic; d’altres estem col·locats en una grada que hi ha sobre l’escenari i la resta a banda i […]

És molt més; és una interpretació extraordinària de la Sardà sota la batuta d’un gran Pasqual. Ens han enganyat amb una escenografia monacal —una tarima i un pupitre de lectura—, on l’actriu ha començat a crèixer i crèixer… fins a altures increibles. No, no és una lectura. Tres dones ens expliquen les seves vivències en una zona en la que quasi no és posible la vida: la franja de Gaza: una estudiant a punt d’autoimmolar-se, una professora jueva d’universitat, gens integrista, però terroritzada pels atemptats, i una militar nord americana desplaçada allà en funcions de seguretat. L’autor no pren partit, però col·loca al espectador allà, al mig perquè decideixi pel seu compte. Quina putada ! http://bit.ly/1R73UAy

“Truco als meus germans” és una novel.la que l’escriptor suec Jonas Hassen Khemiri va escriura al 2012, basant-se en els atemptats ocorreguts al centre de Estocolm al desembre de 2010. L’obra que es va estrenar per primera vegada al 2013 al Teatre de la Ciutat Malmö , ens arriba a Barcelona de la mà d’Adrian Devant que ha estat qui l’ha traduït i dirigit en aquesta ocasió. Al centre d’Estocolm acaba d’esclatar un cotxe, la ciutat està en estat de xoc. L’Àmor, està molt espantat.Ha de trucar als seus germans. Les interpretacions han estat magnífiques, tots quatre actors (Adrià Díaz, Marc Naya, Vicky Luengo i Laura Sancho) si deixen la pell en els seus personatges, fent-los del tot creïbles. Però […]

Molt «Calòrica» en el sentit que és marca de la casa, però especialment molt ben interpretada pels components del grup que dirigeix Israel Solà. Obra formada per retalls, un compendi d’històries entrecreuades que ens parla de persones que viuen en un societat obsessionada per la por a perdre ocasions, allò que els anglosaxons en diuen Fear of Missing Out. De vegades Joan Yago, el dramaturg, sembla que deixa les coses una mica inconnexes, i és veritat, però de seguida recupera el ritme. Repeteixo, les interpretacions són de molta, moltíssima categoria. Llegir-ne més.

Con un diseño de máscaras inquietante que muestra unos rostros llenos de melancolía y expresividad, los tres actores de la compañía Kulunka nos transportan por un fantástico viaje sin palabras de una familia que afronta la terrible enfermedad de la madre: el Alzheimer. Construida desde la ternura y la sensibilidad, la obra es un poema visual impecable, sobrecogedor unas veces, maravillosamente frágil otras, donde la cotidianidad es la fuente de toda su magia. En pocas ocasiones, tenemos la oportunidad de asistir a espectáculos que combinen el teatro de gesto, el mimo y las máscaras y, sin pronunciar una sola palabra, opten por relatar un tema tan complejo, dotado aquí de una universalidad absoluta. La jugada de este montaje es tan […]

Aquest espectacle el vaig veure el març passat al Teatre Joventut de l’Hospitalet i vaig quedar impressionat, tot i que amb els espectacles de la Zaranda sempre em passa, en sóc addicte. Tècnicament és impecable. La banda sonora de Wagner, el vestuari zarando, zarando, bates d’hopital, bolquers de gent gran, i a l’hora de les teràpies ornaments el més descabellats possible. La il·luminació de premi, amb una gestió de les ombres que en moments determinats donava un patetisme esfereïdor. Punt apart han sigut els moviments dels actors, coreografies mil·limetrades, gestos repetitius d’avis amb alzheimer, parkinson que expressaven pors, falta de cura i fins i tot d’amor. Tot i així tota la peça mantén un difícil equilibri entre l’esperpent i la […]

Tots: Allen, Rigola, els «seus» actors i l’equip, en un retrobament magnífic, uns i altres en estat de gràcia. Cony! que bo és el teatre quan es bo! Ens hem divertit i hem disfrutat dels innombrables matisos que ofereixen les peces de Allen ben portades. El de Manhattan té un bisturí esmoladíssim a l’hora de disseccionar els matrimonis de classe mitjana alta, intel·lectuals, sofisticats, bevedors de vi blanc en copes altes, i Rigola ho ha sabut transportar a la Barcelona actual amb un català planer, però precís. Enhorabona també a Focus per haver-la programat. http://www.blocdenkbrota.blogspot.com.es/

Ver André y Dorine como espectador es un placer de principio a fin. Es teatro de máscaras, teatro gestual… pero sobre todo es teatro de las emociones, gestionadas siempre con la técnica, el humor y la ternura necesarias para acabar otorgando al espectáculo una calidad y una factura impecables. Es curioso que algunas de las mejores aproximaciones al mundo de la vejez que he visto en los últimos años, además de la película Amor de Haneke, provengan del comic o del mundo de la animación. En este sentido, Arrugas o el principio de Up -clara inspiración para alguna escena de André y Dorine– contenían las mismas dosis de sensibilidad que la obra que ahora nos ocupa. Supongo que no utilizar […]

La col·laboració entre Paco Mir i el Cor de Teatre ha resultat ser tot un encert, la qual ens ofereix un espectacle divertit, dinàmic i vocalment impecable. Així doncs, estem davant d’una funció ben dirigida que barreja la música instrumental cantada a capella amb l’humor gestual i que es presenta a través d’una successió d’esquetxos, els quals tenen una continuïtat. En aquest sentit, s’aconsegueix una doble finalitat: entretenir l’espectador i fer-lo gaudir d’un concert a capella. Això es déu a que l’espectacle barreja el teatre amb el que seria un concert, aconseguint crear un espectacle amb veu pròpia i molt ben portat a escena. Les interpretacions estan totalment a l’alçada de la proposta, destacant una meravellosa direcció musical en la […]

M’agraden les obres amb dosis metateatrals. Ho confesso. N’he vist unes quantes i n’he llegit moltes més. Gràcies a Un recuerdo de Avignon he descobert que aquest joc entre realitat i ficció no és suficient per aguantar una peça. No obstant això, l’obra és honesta. Ensenya les seves cartes al quart d’hora de funció i, tot i tenir mala mà, decideix no canviar-les. Si la voleu anar a veure, us trobareu amb un divertimento (no especialment divertit) sense pretensions (i això últim ho dic com una cosa bona). Els millors moments, per a mi, és la crítica (força encertada) a tot el món del teatre: productors, directors, tècnics, actors…

Perquè penso que ni en l’adaptació ni en la direcció l’hi han agafat el to, el to que es mereix una comèdia moderna en que intel·ligència, xispa i ritme són necessaris. El programa de mà parla de teatre de l’absurd… doncs no. La peça te moltes coses absurdes, però no és teatre de l’absurd, al menys com l’entenia Ionesco. Un director que ha fet coses excepcionals i quatre bons, boníssims intèrprets han fet que alguns, enganyats, hàgim anat al Condal a veure això. No totes s’endevinen. http://www.blocdenkbrota.blogspot.com.es/

Y supongo que de eso se trata cuando te sientas en una butaca de un teatro. Consumo más bien poca música clásica, y el Oh Happy Day (TV3) no está en mi imaginario de programas televisivos ideales, pero el espectáculo me ha cautivado por completo. Paco Mir y el Cor de Teatre han conseguido crear en Allegro un espectáculo divertido y ameno, rítmico, muy entretenido y apto para todas las edades. Las voces inmejorables de los 14 cantantes a capella se suman al humor triciclero para hacerte pasar un buen rato en el teatro. Muy recomendable!

Bluf fue uno de los espectáculos que más disfruté durante el pasado Grec y es que La Calòrica se ha convertido en una de mis compañías de referencia, de aquellas que, hagan lo que hagan, seguro de que me tendrán en la platea. Con el humor absurdo que los caracteriza y una puesta en escena ágil, original y con bastante mala baba, Bluf reflexiona sobre el trabajo en un sentido muy diferente de cómo lo hacía la en Sobre el fenomen de les feines de merda. En esta ocasión ya no nos planteamos si el trabajo es o no digno, ahora la pregunta es otra: ¿nos hemos convertido en lo que queríamos ser cuando fuéramos mayores? Un texto generacional, que […]