Recomendaciones

Si Pinter ya suele ser un autor con tendencia al cinismo, el humor negro y al absurdo, en Invernadero, estas tres tendencias son llevadas a sus últimas consecuencias. No encontraréis redención ni bondad en Invernadero y sí, en cambio, un nutrido catálogo de las emociones más bajas y menospreciables del alma humana. Sobre el escenario destacan Tristán Ulloa y Gonzalo de Castro con interpretaciones potentes y un delicioso toma y daca en sus pinterianísimas conversaciones, que nos sumergen frase tras frase en el ambiente opresivo y desagradable del psiquiátrico donde trabajan. Invernadero no es para todos los públicos porque Pinter no es para todos los públicos. No todo el mundo es capaz de observar el retrato descarnado y poco amable […]

Per fi havia arribat el dia d’anar a veure Infàmia, una obra que no em volia perdre per rés del món. L’havia triat per dues raons: l’argument, que em va encuriosir de seguida, i pel seu magnífic repartiment. Emma Vilarasau, Jordi Boixaderes i Anna Moliner, són tres actors que per poc que pugui, no me’ls perdo mai; Francesc Ferrer, del que no en tenia coneixença, ha estat una grata sorpresa (en tot moment ha estat a l’alçada dels seus companys). Mentiria si no us digués que tenia moltes ganes de veure l’actuació d’Emma Vilarasau, i es que després de veure la seva interpretació a l’obra Caiguts del Cel, no les tenia totes. No us la podeu perdre, la seva actuació […]

El seu autor, Jan Vilanova, qüestiona la veracitat de la història oficial i com molt sovint donem per vàlides informacions que d’altra banda no podem comprovar. Una proposta arriscada amb unes interpretacions magnífiques dels tres protagonistes i una posada en escena sorprenent i efectista. Una proposta que desperta en nosaltres la inquietud per la història que ens expliquen, si bé en algun moment queda desenfocat per la contínua incidència en la personalitat d’un historiador, Marc Bloch, del qual no havíem sentit a parlar i que, sincerament, ens interessa ben poc. En aquest cas tenim dues opinions totalment contraposades, ja que a l’Imma li va agradar força tota l’obra, mentre que en el Miquel no va ser capaç de connectar ni […]

Perquè és una adaptació (o millor una experiència salvatge) acollonant, teatre físic, amb el vers molt ben recitat, un moviment escènic fantàstic, uns textos intercalats als originals molt… originals, una direcció rigorosa i uns actors que ho broden, a més d’entregar-se fins a l’extenuació. Els Obskené trenquen la quarta paret, però ja s’havien carregat la primera, la segona i la tercera, o sigui que no els venia d’un pam. Sí, Lope l’hauria signat perquè s’ho hauria passat de putíssima mare i segur que els hauria preguntat com es fa per ser fidel a l’obra trencant-ho tot. Crítica completa » http://bit.ly/1LoLhUP

Aquest mes de febrer se celebra el cinquè aniversari de la Sala Atrium, i quina millor forma per celebrar-ho que tornar a portar a escena el primer muntatge que es va representar, amb nou repartiment i direcció de Jordi Prat i Coll. Ha estat tot un encert. S’ha de dir que hi he anat sense saber gaire el que anava a veure, i he entrat a les portes de l’infern sense cap problema. La presentació dels personatges m’ha semblat genial, a més de la criada/ascensorista Kathy Sey que m’ha agradat en cada una de les seves aparicions. Tan quan feia acte de presencia com ascensorista, com en la seva pròpia veu. La resta d’actors han estat genials en uns papers […]

L’escenari del Teatre Victòria és molt més petit que el de la Passió d’Olesa i segurament aquesta ha estat una de les causes de replantejar-se fer una nova versió, que aquesta vegada ha dirigit Marc Angelet, escurçant considerablement la primera versió que va dirigir Joan Font. El resultat actual és molt digne, vist des del punt de vista d’espectacle teatral, ja que s’han volgut utilitzar tots els recursos que avui en dia permet aixecar una gran producció de teatre musical: bons actors, alguns excel·lents cantants i mitjans audiovisuals que en molts casos substitueixen les escenografies de cartró pedra per unes magnífiques projeccions que aporten una gran espectacularitat. Malgrat que ens ha agradat força, especialment per la seva magnífica posada en […]

Aquesta adaptació de la coneguda obra de Lope de Vega, Fuenteovejuna, ha estat obra d’Anna Maria Ricart, periodista que treballant a Catalunya Radio va decidir iniciar els seus estudis a l’Institut del Teatre i el 2013 va decidir donar el cop de porta al periodisme per dedicar-se de ple a la seva passió de dramaturga. Amb aquesta adaptació va guanyar el Premi Max 2015 a la Millor Adaptació Teatral. L’obra barreja el llenguatge i els versos de Lope de Vega amb el llenguatge actual. Es combinen, per exemple, amb la detallada observació del casament de Laurencia i Frondoso des de l’aplicació informàtica de Google Earth, i amb la convocatòria a la revolta des de les xarxes socials amb el #comendador. […]

Un autèntic dilema, gruixut, dels de debò. El doctor Bernhardi impedeix que el mossèn administri la extrema unció a una malalta terminal perquè la noia —18 anys, amb septicèmia deguda a un avortament il·legal fet a saber on— sota cures pal·liatives i en un estat eufòric, pensa que avui mateix tornarà a casa curada. El capellà, integrista, el denuncia i Benhardi, … és jueu. Tot això en l’Àustria ultra catòlica antisemita de principis del XX. Magnífica adaptació de la peça de Schnitzler a càrrec d’Albertí que, prudentment, l’ha reduïda de cinc a tres hores. Bon càsting i bones interpretacions Crítica completa » http://bit.ly/1WirNad

La creación y la evolución del musical Fang i setge ha sido curiosa y larga. El diciembre de 2014, justo cuando ya estaba a punto de acabarse el año del tricentenario, se estrenó en el Teatre de la Passió d’Olesa este musical compuesto por Salvador Brotons y escrito por Marc Rosich. Un musical que quería mostrar una historia de amor dentro de la Barcelona sitiada de 1714. Después de aquel estreno dirigido por Joan Font la obra se ha representado en varias ocasiones, y ahora llega al Paral·lel barcelonés con algunos cambios y con la nueva dirección de Marc Angelet. Una obra que se ha ido perfeccionando, pero que nació como un enlace entre el mundo profesional, el pedagógico y […]

Tengo que empezar advirtiendo que El professor Bernhardi no es una obra fácil ni un entretenimiento de domingo por la tarde. Se trata de una obra densa, larga (dos horas y media, con un entreacto de veinte minutos), donde la dialéctica y las ideas sobre la justicia, la política y la religión se convierten en la única acción dramática. Aún así, también se tiene que reconocer que la habilidosa dirección de Xavier Albertí la ha convertido en un verdadero placer teatral, ya sea por haber escogido uno de los mejores repartos que recuerdo –El rei Lear, a parte- o por haber mimado un espacio escénico que, en otras manos y con un presupuesto más pequeño, hubiera podido resultar un desastre. […]

Marc González de la Varga, ha volgut reflectir una realitat que vivim molts de nosaltres, els catalans descendents de pares nascuts fora de Catalunya, els que a casa hem conviscut sovint, parlant amb tota naturalitat les dues llengües, el castellà i el català. Crec que ha estat una molt bona iniciativa portar a escena un tema com aquest i encara més despolititzant-lo com es fa a XARNEGOS, malgrat que m’hauria agradat que el tractament fos amb més profunditat…. i no tan sols buscant la rialla fàcil dels espectadors. Ara bé, si el que realment preteneu és passar una estona divertida, aneu a l’Almeria Teatre. La versió completa de la nostra valoració, la trobareu en el següent enllaç del blog “Voltar […]

Al salir de este maravilloso espectáculo de Miguel Gallardo y Paco Bernal, nos sorprendemos a nosotros mismos diciendo que el espectáculo nos ha encantado «a pesar de que» sea teatro de marionetas. No estamos acostumbrados a ver actores de trapo, quizás por desconocimiento, quizás porque no nos esforzamos demasiado en descubrir espectáculos de este género. En todo caso, íbamos en La Vilella bien recomendados y el Don Juan cumplió las altísimas expectativas que habíamos puesto. Desde el momento que entras en la sala, con un fuerte olor a incienso, te transportas al monasterio donde el famoso Don Juan Tenorio pasará sus últimos días. El espectáculo es redondo: cautiva la versatilidad con que Miguel Gallardo da vida a todos los personajes […]

HOTEL PARADISO és una obra d’humor negre-blanc, un thriller còmic. Hotel Paradiso és una empresa familiar regentada per la seva vella directora, que ens fa riure només aparèixer a l’escenari; la forma de pujar a la cadira per treure la pols del retrat del seu marit mort, que presideix el vestíbul de l’hotel, és memorable. Quatre actors que es transformen en 13 personatges gràcies al poder de les màscares, al vestuari i a la seva gestualitat. Una obra sense text que et fa intentar desxifrar com els actors són capaços de crear la il·lusió, només amb el seu llenguatge corporal, de què el seu rostre, estàtic darrere la màscara, ha canviat, malgrat tot, de gest. L’espectador acaba tenint la sensació […]

Dirigida per Georges Lavaudant reconegut actor i director francès, amic personal d’en Borja Sitjà, que li va proposar el repte de dirigir un text d’Arthur Miller. Un cop acceptat el repte va contactar amb “el millor protagonista possible”, l’actor Eduard Fernández. L’Eduard, interpreta molt bé la degradació moral del personatge que s’acaba convertint en un monstre capaç de matar. Encara que ha treballat als escenaris, acostumat a treballar al cinema, li hem detectat petits moments d’inseguretat en voler recordar-se del text. Mercè Pons interpreta el paper de la dona, extraordinària Beatrice que dóna el contrapunt a la bogeria de l’Eddie i que veu en tot moment el problema de fons que ha minat la seva relació i que la destruirà; […]

El muntatge Danny & Roberta de John Patrick Shanley, és l’obra pòstuma com a director de Fernando Griffell, responsable de l’escola d’actors La Casona. El seu ajudant de direcció Xavier Nicasei, ha fer possible que es pogués tirar endavant el projecte, seguint en tot moment, les instruccions fidelment, a la versió que Griffell va deixar acabada. No es tracta d’una obra gens fàcil. Shanley és d’aquells autors nord-americans, que li agradava escriure sobre persones rebutjades socialment, ànimes turmentades i ambients marginals. El text és molt dur. L’argument és fosc i impactant. Tota l’acció transcorre en una sola nit. Dos ànimes solitàries es troben en el “Coronita”, un bar ubicat en una zona marginal, en un d’aquells barris en que no […]