Recomendaciones

Nosaltres vam veure molt poc d’aquest espectacle, perquè l’hora en que començava encara estàvem treballant, així que vam entrar cap al final. Sempre que sortim d’alguna proposta que en un principi no entenem que ens volia dir, de camí a casa l’anem comentant. Vam arribar a la conclusió de que la feina que s’havia fet era impressionant; set hores de discurs del tot abstracte, que no portaven en lloc, van aconseguir i provocar en l’espectador la seva finalitat: provocació, indignació, parlar, crear debat. Portem parlant-ne amb uns i uns altres durant quatre dies…no us sembla interessant?, ..creieu que no han aconseguit el que volien? Després de reflexionar sobre l’objectiu d’aquesta obra, i haver provocat que la majoria dels espectadors marxessin […]

No es la primera vez que la compañía francesa Adrien M / Claire B actúa en el Festival Grec. El año pasado pudimos ver dos espectáculos de su extenso repertorio: “Hakanaï” y “Cinématique”. Esta vez, han traído su nueva producción “Le mouvement de l’air” para volver a transportar al público por sus paisajes digitales. La interacción hombre-tecnología para recrear realidades fantásticas es la línea artística de esta compañía. Las grandes habilidades de los bailarines se fusionan con las enormes proyecciones, sin saber muy bien quien mueve a quien. En algunas escenas las imágenes digitales forman parte del decorado, en otras bailan junto a los artistas, en otras se enfrentan a ellos…Toda una amalgama de figuras geométricas, algunas reconocibles, otras totalmente […]

Que difícil és ser pares !!! Et creus que ho estàs fent millor que ningú, fins hi tot millor que els teus pares, i al final te’n adones que l’ofici de la paternitat és realment molt complicat. Mireu , dons a mi m’ha agradat molt el plantejament que fa en David Plana sobre l’assumpte de la paternitat. És un zasca!!! en tota la cara a aquells que es pensen que ho estan fent millor que ningú, i s’omplen la boca dient: “el meu fill no”. En definitiva això és el que li passa a en Roger Denís (Lluís Soler), l’alcalde d’una petita ciutat, que viu en un loft de disseny en una de les millors zones de la ciutat. Es […]

David Plana ens aproxima a la figura d’un pare i polític que en qüestió de només una nit veurà com el seu món canvia a l’adonar-se que aquest no és tal i com ell l’havia anat construint. Sens dubte, es tracta d’una trama interessant que l’autor va desengranant alhora que assistim a l’evolució que viu el protagonista, anclat en la protecció del seu propi pensament. Així, Plana encerta a l’hora de crear aquest personatge conjugant la profunditat amb l’entreteniment, tot i haver alguns altibaixos en la trama que per sort no arriben a fer ombra al conjunt. En aquest sentit, els actors defensen amb eficàcia els personatges, fins i tot en aquest moments més febles, fent que l’obra no decaigui […]

Aquesta proposta de Mariano Pensotti va néixer d’una història real tal com ens va explicar el mateix autor a la roda de premsa, arran del cop d’estat a l’Argentina, el pare del director va enterrar al jardí de casa dels avis uns objectes comprometedors. Dins de bosses de plàstic negres va guardar, llibres, revistes, fotografies, cartes de companys ; un cop finalitzada la dictadura, 40 anys més tard, va intentar retrobar-les amb el seu avi però no ho van aconseguir. No va ser fins més tard, quan el nou inquilí de la casa volia fer una piscina, que van aparèixer les bosses. El seu pare va reconèixer tots els objectes tret d’un, una cinta de cassette d’un cantant desconegut. La […]

Llàtzer Garcia s’ha inspirat en una de les millors sèries televisives dels anys 60, «The Twilight Zone” (La dimensió desconeguda), per escriure “L’última nit del món”. “La dimensió desconeguda” va ser pels espectadors, una obertura cap al món de la fantasia, la ciència ficció i les coses desconegudes. Us haig de confessar que va ser una de les meves sèries preferides J . Qui no recorda la sintonia del començament del programa i aquella veu tan misteriosa que deia …” Més enllà de percepció humana hi ha una cinquena dimensió. Una dimensió vasta com l’espai i eterna com l’infinit, just a mig camí entre la llum i l’ombra, entre la ciència i la superstició. Va des del més obscur dels […]

Aquesta versió que ha fet el Marc Rosich pels Parking Shakespeare és una joia. Està lliurement adaptada a un món proper al nostre, però hi ha de tot i de totes les èpoques. És descarada, irrespectuosa, modificada… en fi que al bard d’Stratford li hauria encantat. Falstaff és un impresentable mal vestit i llardós, Pistol i Nym sembla impossible, però pitjors. El pretendent de la nena Anne Page un Travolta impresentable i els altres pretendents uns cromos. I així la resta dels personatges, que més que la èlit anglesa de l’època que anava a passar l’estiu a Windsor, sembla la parròquia d’un balneari cutre de la postguerra espanyola. Memorable, una joia, no us la perdeu, paraula de Kabrota. Crítica completa […]

Anàvem a veure una comèdia, anàvem a veure una obra de David Plana, autor que ens va impactar en el seu dia amb «La dona incompleta» (i estem parlant de fa 15 anys si fa o no fa), anàvem a veure uns actors que eren una garantia, …. Tot això ho sabíem. Però el que no sabíem és que no ens agradaria gens ni mica. I comença bé, l’obra en la primera mitja hora ens ha arrancat algun somriure i ens ha fet pensar que gaudiríem, però ha estat un miratge perquè ha començat a derivar cap a l’exageració desmesurada i l’absurd. Creiem que a David Plana, a partir de la meitat de la representació el text se li ha […]

Al començament veiem tots els actors palplantats a escena i absolutament muts; el piano i el seu intèrpret en una plataforma que està situada a sobre d’uns rails de tren; és l’únic que emet sons, amb la gola i teclejant a sobre les cordes acústiques del piano. Una escena llaaaaarga d’uns 10 minuts que provoca una certa inquietud i angoixa en bona part dels espectadors. Platonov està a punt de suïcidar-se i el veiem passejar-se molt lentament amb una escopeta a la mà. El que segueix és un retorn delirant als darrers dies de la vida de Platonov, un viatge a través dels esdeveniments que han precedit la seva mort. Platonov erra entre els altres personatges com si aquests fossin […]

Perquè hem de tibar de sinònims: encantadora, fetillera, meravellosa, fascinadora, seductora, misteriosa… Quan s’ajunten més d’un geni pot passar qualsevol cosa, i ha passat. Aquesta Flauta amb estètica de còmic i videoclip, submergida en el cine mut dels anys 20 i quasi prescindint de la tercera dimensió (els còmics estan en un full, pla) a mi particularment m’ha abduït cap a un món oníric en el que ja m’agradaria viure-hi sempre. Sí, ja sé que no pot ser i que començo a ser gran per desitjar certes coses, però… Tornant a la realitat, excel·lent tot, especialment el tractament que s’ha fet de l’obra Uauhhh !!! Crítica completa » http://bit.ly/29TR1Oz

Txhéhov no es un autor fácil de representar. Su mundo costumbrista, la Rusia rural y el contexto histórico que late detrás de todos sus textos hace que a menudo nos encontremos con producciones que no acaban de sacudirse la caspa de encima. Además, es difícil acertar con el tono, siempre a medio camino entre el naturalismo y el lirismo… con fuertes cargas de melancolía y desencanto y con un humor muy particular, difícil de digerir. No sé si el director neerlandés Luk Perceval le ha acabado de coger el tono y la medida a este Platonov, pero lo que está claro es que la propuesta es rompedora y absolutamente innovadora dentro del universo del autor ruso. La opción de una […]

Esta versión de La flauta mágica es, sin ningún tipo de duda, bastante diferente a todas las que hayamos podido ver antes en Barcelona. Podríamos decir que estamos casi ante una película de animación, pero con cantantes de carne y hueso que aparecen y desaparecen de la proyección mediante una serie de puertas ocultas. No es que no se haya hecho antes… pero en el mundo de la ópera constituye una novedad e incluso un cierto sacrilegio para algunos puristas. Aún así, el resultado es tan espectacular que convence a casi todo el mundo y ayuda a que generaciones más jóvenes se acerquen al Liceu y salgan plenamente satisfechas. Justo es decir, por otro lado, que la ópera de Mozart […]

Si de algo ha servido la maldita crisis económica, ha sido para abrirnos los ojos ante gran parte de la estafa política a la cual, durante años (y todavía dura), hemos sido sometidos. Varios espectáculos (y, cada vez, más) han ido reflejando diferentes aristas del problema y sus consecuencias de forma tan natural como un grito de impotencia, más o menos controlado, ante la injusticia. Confessió d’un expresident apunta directamente a las altas esferas de la clase política, haciendo una sátira mordaz pero realista de su cinismo repugnante y su culpabilidad como cara visible de los mecanismos del sistema. El texto de Davide Carnevali es inteligente y está lleno de una suave clarividencia que, a pesar de entrar muy bien, […]

A la Sala Atrium la companyia el Martell presenta aquesta nova proposta sobre l’amor romàntic, malgrat que també ens parla de desig i de sexe; escrita i dirigida per la Laia Alsina. Aquesta obra ha estat la guanyadora del segon premi del Cicle de creació escènica DespertaLab que organitzen la Nau Ivanow i la Sala Atrium amb l’objectiu de donar suport a la creació teatral més activa i emergent. Cinc actors a escena ens xixiuiejen una tendra i famosa balada…. i ja d’entrada ens fan riure amb una escena força friqui; són cinc actors sense nom, numerats de l’1 al 5 que ens van dient com evolucionen les escenes i demanen la llum que els hi cal cada vegada; d’aquesta […]

Desde el estilo naturalista de Chéjov en el siglo XIX, el teatro ha recibido algunos fuertes revulsivos como, por ejemplo, el teatro del absurdo o la épica de Bertolt Brecht, que cambiaron radicalmente la perspectiva que se tenía hasta entonces y que nunca volvió a ser la misma. Esta versión de Platonov, dirigida por el flamenco Luk Perceval, representa, en gran parte, la deriva que, poco a poco, ha ido tomando una corriente de la narrativa escénica contemporánea que, influenciada por los movimientos mencionados, incorpora a la representación este sentimiento trágico inherente a la existencia. Este tema, muy presente en el texto, es desnudado de forma radical en esta propuesta, concentrándose en su esencia de oscuridad, desolación y malestar para […]