Recomendaciones

Cinco mujeres relatan encima de un escenario sus peripecias como inmigrantes en Grecia. Se dedican a limpiar casas, oficinas o teatros, y todas coinciden en las dificultades para sobrevivir en un país que, en un momento u otro, les ha sido hostil. Es cierto que hablamos de Grecia, pero sería hipócrita pensar que esto no pasa aquí o en cualquiera otro país europeo. De aquí viene la grandeza de sus intervenciones, de aquí surge la empatía con el público y la transversalidad del mensaje. Ahora bien, el teatro documental -muy de moda en los últimos años- no deja de ser teatro, y aquí es quizás donde Clean City no acaba de dar la talla… Las cinco mujeres protagonistas, que no […]

Ahir divendres, a l’Espai Lliure vam poder gaudir d’aquesta obra de Yesim Özsov, actriu, directora i dramaturga turca fundadora i directora artística del Galata Perform d’Istanbul. Traduïda i adaptada per Carles Batlle està dirigida per Joan Arqué Solà. Sis actors interpreten dotze personatges, en un seguit d’històries creuades. Sense relació aparent, vells i joves, conservadors i progressistes, laics i creients, aquests personatges encarnen les contradiccions d’una ciutat on es troben Orient i Occident, dues concepcions de vida pràcticament oposades. Una ciutat que fa de frontissa entre continents i cultures. Partint del meddahlik, una forma tradicional d’art dramàtic turc interpretat per un actor que explica històries, i barrejant les formes fragmentades de la dramatúrgia contemporània, els actes de l’obra han estat […]

Al vestíbul de l’Institut del Teatre, esperem unes 30 persones per veure aquesta proposta dirigida per Àlex Rigola. Abans de baixar al segon soterrani i entrar dins la capsa on ens espera Pier Paolo Pasolini, ens expliquen que després de la mort de Pasolini, endreçant els seus papers, es va trobar un poema autobiogràfic inacabat. Un text que ara, nosaltres, coneixerem. Presentat a Temporada Alta 2016, amb aquesta proposta, Alex Rigola ha decidit apropar-se a la figura del poeta i cineasta italià. Un muntatge íntim, molt proper als espectadors, dins d’una capsa de fusta de les que es fan servir per transportar les obres d’art. Tots 30 espectadors (creiem que ahir érem solament 29) asseguts en una única filera en […]

[…]Llevando incluso más a fondo su espíritu provocador, Aüc trata un tema mucho más próximo y que afecta a un porcentaje mayor de personas: el de las agresiones a las mujeres. La compañía abandona aquí la estructura narrativa clásica que si mantenían en Limbo para ofrecer una serie de escenas de lo más sugerentes que representan, a través de la danza, la música y el monólogo a una y dos voces, los diferentes tipos de violaciones. Desde los tipos más violentos, como el abuso a menores o la agresión callejera, hasta las menos visibles, como la que se produce dentro de una pareja… Lee la crítica completa aquí: www.masteatro.com/auc-les-impuxibles-carla-rovira/

Per la meva manera de veure-ho no ha passat d’aquí. Cinc dones, no actrius professionals, ens han explicat el seu camí (no de roses) per arribar a Gràcia, escaquejar-se de la policia, aconseguir papers, reunificar la família… sempre fent feines de neteja, allò que en argot actual anomenen QUELI (la QUELImpia), Per no ser professionals ho han fet força bé i hi ha hagut moment ben divertits. Un documental voluntarista. Des del meu punt de vista no ha passat d’aquí. Crítica completa » http://bit.ly/2vmmkbj

Sacrifici és una obra de tall clàssic però feta amb molta energia i vitalitat. Després d’uns primers minuts una mica fluixos i previsibles pel que fa a direcció la peça entra en un tempo gairebé perfecte. Es nota que ha estat treballada al detall. Les rèpliques són divertides, crues i ben escrites. Les situacions no són sorprenents però la seva resolució és més que satisfactòria. S’utilitzen diferents espais simultanis que ajuden a la dinàmica de l’obra però l’espai sonor no acaba d’estar a l’altura. Els quatre actors són una de les peces claus de l’èxit de l’obra. Són creïbles, propers i tenen el personatge tan interioritzat que es disparen i ressonen un munt de matisos que omplen de colors l’escena. […]

T de teatre fa 25 anys i ho celebren amb una obra plena d’històries properes, elaborades i ben executades tant escènicament com interpretativament. La veterana companyia d’actrius ha caminat molt des d’aquells Petits contes misògins i Homes! que molts encara guardem a la memòria. Progressivament ha anat passant del teatre més despullat i directe a un de molt més sofisticat i televisiu sense perdre mai el seu segell. L’obra ens mostra la vida adulta de quatre dones que s’enfronten a situacions noves per les quals ningú les havia preparat. Aquests fragments de vida tenen com a leit motiv el «viure fa mal» però sense perdre mai el sentit de l’humor. Les històries es relacionen tangencialment entre si oferint una clara […]

Cada vegada és més habitual veure Teatre «documental» protagonitzat per persones no professionals, totalment alienes a les Arts Escèniques, en les que intenten explicar part de les seves experiències o records de la seva vida. Aquesta mateixa temporada hem pogut veure per exemple al Teatre Lliure de Gràcia una proposta internacional, protagonitzat per àvies del barri de Gràcia… DALE RECUERDOS XXX … o en aquesta mateixa edició del Grec, podrem veure LA BELLESA, amb veïnes del Casc Antic de Barcelona. Anestis Azas i Prodromos Tsinikoris són els dos autors i directors d’aquesta proposta que retrata Grècia des de l’òptica de dones de fer feines immigrants. Des del 2015 són directors artístics de l’Escena Experimental del Teatre Nacional d’Atenes. La dramatúrgia […]

Emmanuel Radnitzky, más conocido como Man Ray, fue uno de los nombres indisociables de los movimientos dadaísta y surrealista. A pesar de que es conocido sobre todo por su trabajo como fotógrafo, podemos asegurar que su definición más precisa se inscribe dentro de la categoría de artista total. Este bagaje profesional y la relación que tuvo con sus musas es lo que ha servido de base a las coreógrafas Meritxell Barberà e Inma García para realizar este inspirador espectáculo. Las dos directoras llevan trabajando juntas desde el 2003 en la compañía valenciana Taiat Danza, y el personaje de Ray ha sido en los últimos años un elemento recurrente sobre el que han investigado y trabajado varias veces. El espectáculo está […]

Els últims anys Grècia ha patit un alarmant ascens del racisme social i institucional. Ara fa 4 anys, el 2013, va viure un dels moments més negres. Les persecucions, batudes i agressions a immigrants, activistes o homosexuals per part del partit neonazi Alba Daurada, actualment la tercera força parlamentària, se succeïen amb total impunitat. Fins i tot el Consell d’Europa per als Drets Humans va denunciar-ne la complicitat de la policia grega. Va ser l’any també de l’assassinat del raper antifeixista Pavlos Fissas, que acabaria amb la detenció de la cúpula del partit i que va suposar un punt d’inflexió en la situació del país. És en aquest context, ja l’any 2014, quan Anestis Azas i Prodromos Tsinikoris comencen el […]

Camisetas del Betis, cantos bizantinos desde lugares insospechados, palomitas lanzadas con desprecio, monedas que caen, danza en el suelo, una soprano, lloros y risas literalmente contagiadas. En medio, el irreverente sonido del Niño de Elche y el virtuoso taconeado de Israel Galván. Ya lo dice el título, esto es una fiesta. Con invitados de lo más variopintos. Un baile fresco y lleno de fuerza en el que mandan la libertad y el ser uno mismo. Un cante a la horterada y al frikismo orgullosos de ellos mismos. Y por supuesto una provocación hacia el público que es amada y odiada a partes iguales – como demostraron la multitud que fue abandonando progresivamente el teatro Grec y las personas que se […]

El que han aconseguit aquestes dues companyies és admirable. Un remix d’aquell «cavaller» que les seves històries travessaven la frontera entre la ficció i la realitat, i entre el seny i la bogeria. Dues hores on té cabuda pràcticament tot, des d’uns diàlegs plurilingües de francès, català i espanyol; passant per un domini dels titelles, fins a salts en el temps i escenes reviscudes a format més petit. Quatre actors, vestits de color blanc, que es troben en escena acompanyats d’una senzilla i incolora escenografia que anirà evolucionant a mesura que la història mostra el tràgic final del mític «cavaller». Una proposta que a priori no té per què ser 100% segura, però després de veure-la no hi ha cap […]

Nit d’estrena al Teatre Grec, públic familiar per veure la nova proposta del Groupe Acrobatique de Tanger, companyia que havia passat pel Festival Grec l’any 2008 amb TAOUB, i el 2010 amb CHOUF OUCHOUF. HALKA és la primera creació col·lectiva de la companyia «després de tres espectacles ideats per diferents artistes, vam decidir agafar les regnes nosaltres perquè teníem molt a dir» segons comenta la seva directora Sanae el Kamouni. HALKA, el títol de l’espectacle fa referencia al cercle que les multituds formen en espais públics, com una gran plaça, al voltant de persones com contacontes, acròbates o cantants que fan gala del seu art. Al Marroc, país d’origen d’aquest grup, molts artistes comencen practicant a les halkes, i és […]

La experiencia de Miquel G. Font es larga y variada. Después de haber bailado con el Béjar Ballet Lausanne, el Dominic Walsh Dance Theater, la Tanzcompagnie Oldenburg o la compañía Lanònima Imperial, el bailarín y coreógrafo de Arenys de Mar lleva unos años creando espectáculos propios con la productora Habemus Corpus. En esta ocasión, Aire supone un espectáculo más ambicioso que los anteriores: ocho bailarines, un coro en escena, cuatro solistas y un trabajo videográfico que adquiere bastante importancia. Todo esto para hablarnos de la muerte de un grupo de jóvenes, o más bien dicho del difícil tránsito que tienen que sufrir para ir hacia un estado superior. La principal pega de Aire es que ambiciona demasiado y acaba siendo […]

Juraria que sí, i això no seria dolent si es deixa plena llibertat al creador, però en aquest cas no sembla que hagi sigut així perquè, amb tots els respectes, m’ha fet pensar en les obres que li feien al Paco Morán i al Pera, o a l’altra Paco, el Martínez Soria. Per entendren’s les T han fet de T. Si haguessin tingut el valor de canviar de registre aprofitant l’aniversari, allò d’any nou vida nova, jo m’hauria tret el barret, ni que no els hagués anat massa be. Ho dic perquè ho penso, però admeto que ha de ser difícil tenir el valor per saltar al buit. Crítica completa » http://bit.ly/2uaMtgb