Recomendaciones

Mezclar los universos de autores tan interesantes como Kafka, Lewis Carroll o Pirandello en una misma propuesta suena, de entrada, tan osado como estimulante. La compañía Dei Furbi se atreve con esta aventura, después de lograr un cierto éxito con La flauta màgica y la Trilogia Mozart con un resultado efectivo pero no demasiado trascendente. Con dramaturgia y dirección de Gemma Beltran, la propuesta es una especie de popurrí literario de los textos de estos autores, a los que se le suma también algo de Calderón de la Barca, siguiendo la lógica del lenguaje poético, el teatro absurdo y la expresión corporal. La técnica vocal y física de los actores es espléndida y, gracias a eso, cada una de las […]

Después de la que fue su propuesta más arriesgada, dirigida por el argentino Ciro Zorzoli, la compañía aprovecha la conmemoración del 25º cumpleaños de su nacimiento para volver a su terreno más recurrente: el de la tragicomedia protagonizada por mujeres y problemas comunes. Historias sencillas, cotidianas, encarnadas por personalidades muy diferentes y con finales más bien dulces. Ya antes habían hecho un trabajo parecido en Dones com jo de Pau Miró. Y ahora vuelven a su terreno hablando de los distintos tipos de dolor… Lee la crítica completa aquí: www.masteatro.com/critica-eva/

Tal com ens va comentar la mateixa Maria Rovira a la roda de premsa, ella i la seva companyia Trànsit Dansa han viatjat per escenaris de tot el món i ara feia ja cinc anys que no treballaven a Barcelona. En els últims anys ha estat treballant a Medellín – Colòmbia, però abans gairebé a tots els països de Llatinoamèrica. La seva relació personal intensa amb Cuba l’ha fet decidir a presentar una peça signada per la coreògrafa cubana Marianela Boàn. Les altres tres peces que conformen l’espectacle són d’ella. D’aquí se’n deriva el títol de l’espectacle Trànsit & Cuba. 1 – El cruce sobre el Niágara, signada per Marianela Boàn i música de Olivier Messiaen. Una coreografia estrenada el […]

Publicado en 1944, Calígula es un texto bastante perturbador que reúne algunas de las características más representativas del teatro de Albert Camus: el espíritu pesimista, elementos del teatro del absurdo o su tendencia hacia el existencialismo. Pero, a pesar de su interés, no resulta tarea fácil llevarlo a escena, ya que la escasa evolución psicológica de su protagonista puede hacer caer el montaje en una densidad narrativa poco deseable. Desgraciadamente, Mario Gas no ha sabido superar esta trampa y nos ofrece una dirección poco imaginativa a la que le faltan soluciones que aporten agilidad o una cierta vida a un conjunto bastante estático. La escenografía, además, va en consonancia de estas carencies, apostando por una simplicidad pobre y estéticamente insípida. […]

Fa gairebé vint anys vaig poder veure el muntatge original d’aquesta obra al Romea, el qual va ser un èxit arribant a fer dues temporades de la mà de Jordi Boixaderas i d’Emma Vilarasau (Marta Calvó la va substituir al segon any). Sens dubte, era una època en la que el thriller psicològic estava de moda i l’obra va saber com encaixar perfectament entre el públic, tot presentant una posada en escena sòbria, clàssica i efectista amb un text ple de punts de girs que captaven l’atenció de l’espectador. En aquest sentit, el muntatge que se’ns presenta en l’actualitat demostra que el text continua funcionant, tot i que l’espectador ja està força més acostumat a aquest tipus de gènere i […]

Clara Peya s’asseu al piano i s’ explica. La mà dreta dibuixa la melodia, un Lament, dolç, preciós; les llàgrimes expressades per la música són belles perquè la música és capaç de trobar llocs recòndits i verges als quals les paraules hi acostumen a tenir vetat l’accés. La mà esquerra, però, s’obstina a dir un semitò dissonant com un martelleig que alletja i encotilla la volada del Lament. La metàfora del Lament concentra i prefigura els motius que articularan Aüc. El setè projecte de Les impuxibles és un crit, és la paraula-crit del teatre que estremeix, que sacseja, que perfora, i que ho fa sense sedassos amb la intenció d’imbuir l’espectador de nous significats. En aquest cas, les violències sexuals, […]

Ahir era nit d’estrena al Teatre Gaudí; poc públic, però forces amics i familiars dels joves artistes que intervenen en aquest musical com a resultat del Workshop 2017 organitzat per Vocal Factory. Vocal Factory, Plataforma formativa en arts escèniques, convoca cada any un curs de perfeccionament d’artistes en l’àmbit del teatre musical, i com a cloenda dona als alumnes la possibilitat de participar en una obra i actuar en un teatre comercial. L’obra escollida enguany ha estat CANÇONS PER UN NOU MÓN (Songs for a New World) de Jason Robert Brown. Un musical no concebut com a tal, on no hi ha cap història lineal i les cançons estan connectades unes a les altres per tractar un mateix tema, més […]

Finalmente, después de presentarnos In memoriam y Revolta de bruixes con repartos separados (y sin tener en cuenta el espectáculo infantil Moby Dick), ha llegado el montaje donde la Kompanyia Lliure ha podido lucir su gran potencial como grupo en conjunto. De la mano del brillante director Pau Carrió, que ya había demostrado su talento con las puestas en escena de Victòria d’Enric V, L’hostalera y Hamlet, estos jóvenes actores y actrices han encontrado el vehículo perfecto para ofrecernos un magnífico entretenimiento teatral que es un verdadero recital de carisma. Equilibrada, espléndidamente dirigida, ágil y divertida, esta comedia shakespeariana encaja como anillo al dedo con la idiosincrasia de la compañía, donde todos y cada uno de ellos y ellas tiene […]

Ahora hace más de 20 años, Paraules encadenades convenció a casi todo el mundo y consiguió un éxito sonado, de aquellos que todavía se recuerdan. Nos sorprendió por su guion enrevesado y juguetón -muy de moda en el cine de los noventa-, por su puesta en escena brutal y por la descarnada composición de los dos actores, que en aquella época estaban en un momento profesional muy dulce. No habíamos visto una cosa así en un escenario y aquello convirtió la obra de Galceran en una especie de clásico inmediato. Ahora, con el paso del tiempo, todo ha perdido efectividad. El público se ha acostumbrado a artefactos de todo tipo y a guiones más elaborados. Todavía conserva gran parte de […]

Aquesta proposta de la companyia El Eje, va ser per nosaltres una agradabilíssima sorpresa perquè ens va agradar força, especialment les interpretacions il·lusionants dels actors. Un jove artista, Nil (interpretació brutal de Eric Balbàs) es qüestiona si ha de tenir una vida convencional subsistint econòmicament amb la seva feina a un supermercat o deixar-ho tot per dedicar-se de ple a la pintura, la seva veritable vocació. Ell viu amb la Lara (Maria Hernández) que es conforma a treballar per viure més o menys còmodament sense gaires més plantejaments. Estan tranquils, tenen un projecte de vida en comú i han decidit tenir un fill. L’aparició d’un amic d’en Nil, de tota la vida, en Marc (Marc Ribera), sense problemes econòmics, i […]

Encara guardem a la memòria el tàndem Vilarasau/Boixaderas que ens van deixar absolutament impactats quan es va estrenar aquesta obra l’any 1998. Escrit per en Jordi Galceràn el 1995 és una d’aquelles obres que no oblides malgrat el temps transcorregut. Per això no hem dubtat en anar a veure aquesta nova posada en escena, dirigida aquest cop per en Sergi Belbel. I hem de dir que ara ens ha tornat a impactar; el clímax aconseguit a La Villarroel és realment important si bé no recordàvem els petits apunts d’un particular sentit de l’humor que ha provocat més d’una rialla a la platea. PARAULES ENCADENADES és un clàssic del nostre teatre, un thriller psicològic sobre els límits i conflictes en les […]

La filipina, la moldava, la albana, la sudafricana y la búlgara son las nacionalidades que les dieron nacimiento. Pero Grecia es el país que las acogió sin demasiado fervor, que las puso a limpiar en condiciones no demasiado favorables y que finalmente, con un increíble e inesperado giro de guion, las está llevando por el mundo de teatro en teatro. La realidad supera la ficción… Lee la crítica completa aquí: www.masteatro.com/critica-clean-city/

Aquesta proposta de BODAS DE SANGRE, potser una de les obres teatrals més reconegudes del poeta granadí, i que va representar el seu primer èxit com a dramaturg, ens ha fet multiplicar les emocions fins a deixar-nos sense alè. Ens falten les paraules per poder descriure el que ens ha fet sentir. Gallina de piel !!! Bodas de sangre parla sobre els grans temes: la vida, la mort i l’amor. Oriol Broggi l’ha tornat a encertar de ple…. ha vist l’obra com un llarg poema ple de ritme i de musicalitat protagonitzat pel nuvi i la núvia, per Leonardo (únic personatge amb nom de l’obra de Lorca) i la seva dona. Uns personatges forts que lluiten per sobreviure en un […]

Padres decepcionados con sus hijos, ciudadanos que se rebelan contra la sociedad, matrimonios que se odian, parejas que se enamoran y se separan, jóvenes que parten en busca de un futuro mejor… La autora turca Yeşim Özsoy situa estas acciones en el contexto de Estambul, pero lo cierto es que la representación de su tierra, marcada por la división cultural entre oriente y occidente, parte de conflictos muy parecidos a los de cualquier otra ciudad llena de gentes y contradicciones… Lee la crítica completa aquí: www.masteatro.com/critica-histories-distanbul/

Després de cada funció de Ventura, els actors es queden a parlar amb els espectadors per debatre sobre l’obra i ‘resoldre els dubtes que hagin pogut quedar’. Allà ens expliquen que el director, Víctor Muñoz, va decidir canviar l’ordre del text de Cristina Clemente per mantenir l’enigma i donar-li més joc. La sensació amb què un surt, però, és que el director potser no ha confiat prou en el text. La seva decisió fa que l’espectador hagi d’estar més pendent de captar l’artefacte que dels personatges, d’entendre’ls, viure’ls i trobar-hi complicitats. Si es volia evitar desvetllar algun element de l’obra per mantenir-lo com a mcguffin fins al final, s’hauria pogut fer d’una altra manera. De totes maneres, amb el text […]