Recomendaciones

La paraula és un element molt important dins de les arts escèniques, però ni molt menys es tracta de l’únic. Precisament, l’obra que ens ocupa és un clar exemple de tot allò que es pot transmetre de forma creativa sense utilitzar cap paraula ni so. Així doncs, aquesta companyia suïssa celebra el seu quarentè aniversari reflectint a l’espectacle les seves directrius fundacionals, les quals mostren un teatre no verbal construït mitjançant formes visuals creades amb molt d’enginy a partir d’elements tan simples com el plàstic o l’escuma. L’obra que ens presenten està formada per diversos gags breus que, en ocasions, recreen situacions plenes de bellesa visual i, en altres, troben la comicitat transferint als objectes que es mouen per l’escenari […]

Bona idea, trama enginyosa amb els elements per ser una bona comèdia i assolir un bon èxit, però… (sempre el però) manca de finezza a l’hora de posar-la en escena. No sé si és culpa del adaptador o si la peça ja venia així de sèrie. Actuacions estereotipades on alguns dels actors més coneguts ténen els tics que els han fet coneguts, i això sabem que ven, però creiem que els directors ho haurien d’evitar. Tot i així, escenes molt divertides i a jutjar per les riallades del públic, tothom s’ho ha passat molt bé. Poca gent al teatre avui, però hi havia pilota, i del Barça i contra això… LLEGIR MÉS

Agafar com excusa el Segle d’Or per muntar una comèdia d’esquetxos breus sobre la societat actual podria considerar-se una temeritat si no fos perquè, un cop vist el nou espectacle dels Ron Lalá, queda en evidència que no s’hagués pogut triar un context més adequat. Amb un marcat to madrileny (però amb vocació universal), l’humor d’aquesta companyia de còmics aprofita l’avinentesa per disparar a tort i a dret contra la política, els bancs, l’església, el poder i, en general, contra tot el que soni a corrupte d’aquest estrany món que ens envolta. És ben curiosa la troballa d’aquest Siglo de Oro, Siglo de Ahora (Folía) on, amb gran intel·ligència i un text brillant (en vers), queda de manifest que poca […]

Avui els espectadors del Àtic22 hem estat convidats a una festa pels The Zombies Company, una festa que ha començat amb música, ball, bromes… i de sobte ens han fotut una sotragada que ens han deixat clavats a la cadira, horroritzats. Pecera és una d’aquelles obres de les que no s’ha d’explicar res, s’hi ha d’arribar en blanc i seguir el que passa,i aguantar. Una obra difícil de païr però molt ben estructurada de Carlos Be que també n’ha assumit la direcció. Boníssimes interpretacions dels tres protagonistes. Si no fos així, n’hi hauria per apretar a córrer i fugir perquè realment la cosa és molt, però que molt bèstia.

M ens presenta la dona com un ésser en conflicte permanent, amb ella mateixa i amb les dones del seu entorn més pròxim. En aquest espectacle Helena Pla repassa els diferents estadis de la vida, sempre en clau femenina, a través de tres generacions. I ho fa -com dèiem- centrant-se en els conflictes que viuen aquestes dones, per desgranar-ne els sentiments i les emocions. Així, sobre l’escenari, l’Helena Pla es fa filla, es fa mare i es fa àvia. També és fa nena, dona i vella. Però no us penseu que amb tant de conflicte, és un espectacle absolutament dramàtic, hi ha espai per a l’humor. El resultat és un espectacle complex on hi predomina el teatre gestual, el qual […]

Només veient l’equip artístic, pots deduïr que amb «El Crèdit» estàs davant d’una aposta segura: Jordi Galceran («El Métode Grönholm», «Gaudí», «Burundanga»…), Sergi Belbel (que tot just surt de dirigir el TNC), Jordi Bosch i Jordi Boixaderas. Però no només pels noms és recomanable aquest espectacle. Trobareu un text al més pur estil Galceran: molt picat, ple de jocs de paraules, ironies i girs còmics. La sucursal de la «Caixa» serà testimoni de com l’absurda amenaça d’un client apurat pot desencadenar una inverosímil situació que, de totes maneres, ens sonarà familiar. La nostra vida, aparentment tranquila i ben estructurada, es pot desmuntar per qualsevol tonteria, i l’obra n’és un reflex. L’escenografia giratòria és un encert, doncs permet contemplar la situació […]

«Cinco horas con Mario», de Miguel Delibes, és un d’aquells clàssics que cal revisitar de tant en tant. Natalia Millán defensa el monòleg/diàleg de Carmen Sotillo amb una elègancia magistral, guian-te per les seves acusacions, sospites, retrets i pensaments amb la senzillesa que només aconsegueixen les grans actrius. És curiós contemplar com la mentalitat d’una senyora provinciana dels 60 pot fer tant de riure a una platea l’any 2013, i més si tenim en compte la mitjana d’edat del públic. Símptoma que els temps han canviat i ja ens ho mirem tot amb certa distància. Si ets molt amant del text original poder la trobaràs una mica precipitada, però no te la pots perdre. L’escenografia donarà que parlar al sortir […]

Els textos de Lope, Calderón, Cervantes o el mateix William Shakespeare serveixen de fonament per a un dels espectacles més bojos i creatius que han visitat Barcelona en els darrers temps. Amb estil versat i l’estètica de les comèdies del Siglo de Oro, la companyia madrilenya Ron Lalá crea un modern «corral de comedias» al Poliorama, entrelligant àcides crítiques socials i polítiques amb un particular sentit de l’humor i cançons de caire popular que arrencaràn llàgrimes de riure. Ron Lalá fa ostentació d’una CULTURA en MAJÚSCULES (aquella que va des de Fuenteovejuna a Lady Gaga), un talent, un «saber fer» i una professionalitat desbordants. Són destacables també els moments de participació amb el públic, a qui s’embutxaquen als pocs minuts […]

Avui he anat a acomiadar-me del Circol Malda i no ho podia fer amb una obra millor. Sa Història del Senyor Sommer és una obra mestra. Süskind amb el text, Massanet amb la traducció, Masó a la direcció i Tosar a la interpretació han aconseguit un quartet afinat com el Modern Jazz Quartet dels anys cinquanta, aquells quatre negres que sempre tocaven vestits d’smoking. Magnífica direcció que ha portat a una gran interpretació Si a quí hi afegim la intimitat que proporciona una sala petita on es poden escoltar fins i tot els silencis, doncs la felicitat és complerta, com tocar el cel amb les mans. Aneu-hi; us queden pocs dies abans que tanquin barraca. I al Pep Tosar li […]

«Show cost» és un monòleg carregat de bones intencions i defensat amb honestedat de principi a fi. Durant una hora, aproximadamen, l’actor Alfred Picó defensa un teatre de mínims i proposa convertir-nos en els espectadors del futur, que haurem d’imaginar més que veure. El problema de tot plegat és que es tracta d’un discurs tou, que perd el fil massa sovint i que en lloc de semblar modern queda antiquat per moments. Ara mateix no es pot parlar de les xarxes socials com si fossin una novetat, ni simular una pantalla intel·ligent i treure-li menys profit de l’esperat. També és arriscat parlar de la imaginació com a base del teatre del futur, quan ha estat i és la base del […]

Hay miradas que enamora, otra que hipnotizan. Miradas que fascinan, otras que te hacen sentir pequeña. Las hay escurridizas, misteriosas y juguetonas. Y otras tan penetrantes que llegan a tocarte el alma. Todos necesitamos una mirada y, de vez en cuando, la rehuimos. Una mirada puede significarlo todo o no querer decir nada. A veces pensamos «¿qué hubiese sido de mi sin aquella mirada?», pero… ¿por qué no darle la vuelta a la pregunta y atesorar el «menos mal que nos la cruzamos»? Una mirada, un segundo de atención entre una dependienta atareada y una clienta melancólica, puede sacarte del anonimato, de aquella invisibilidad tan apreciada como temida a la vez; y convertirte en el coprotagonista ideal de una amistad […]

Com les altres obres de la factoria FlyHard, ens trobem amb un èxit que ha trepitjat fort i ha tingut més vida fora. Igual que Litus, Smiley, La nostre Champion,… aquest El Rei Borni vol agafar el relleu. Una obra rodona des del primer moment. Portat fins el límit, ens fa riure i pensar en un mateix moment. Aquest text provoca la reflexió i el dubte gràcies al Rei Borni que fa que la resta de personatges puguin obrir els ulls davant les idees que va donant. I amb aquest moment obre les portes a la reflexió del públic. Igual que el primer cop, m’he cautivat amb el treball de Betsy Túrnez, el personatge que fa de parella del mosso. […]

Em produeix una gran tristesa saber que el món està ple de persones que han tingut d’exiliar-se o emigrar, els uns per repressió i els altres per gana o per buscar un horitzó per a ells o els seus fills. Dit això, penso que el que s’ha vist avui a l’estrena del Lliure de Montjuic no ha estat a l’altura d’aquest problema per culpa d’un text fluix, del mateix Diego Botto, i una posada en escena equivocada, i l’autor i actor te autoritat moral per parlar-ne. Argentí de naixament, va aterrar a Espanya als tres anys amb el que quedava de la seva família amb el pare desaparegut, un més dels 30.000 represialats pel govern del terror. Sergio Peris-Mencheta tampoc […]

Després del buit estival, cal un espectacle així per arrancar la temporada amb bon peu i ganes de tornar al teatre. L’espectacle es una barreja de texts del segle d’or espanyol, de vegades manipulats, de vegades no. Els que parlen de la corrupció son vigents sense matisos. Sembla ser que poca cosa ha canviat en 400 anys. Una musica senzilla i popular fa que tot plegat arribi al públic sense entrebancs ni filtres. El públic ho agraeix, d’en peus, amb un aplaudiment llarg i merescut. Els comentaris del públic a la sortida eren entusiastes, quasi barrocs. No us deixeu perdre. F_Zepunt.

Vàrem entrar en el teatre amb por. Els motius n’eren dos principalment. Per una banda que l’ombra de Lola Herrera fos massa present. Per un altra que un text que ens havia agradat fa mes de 30 anys, avui en resultés feixuc o encara pitjor: incòmode (provablement cadascú per motius diferents) . Natalia Millán en te prou amb cinc minuts per fer oblidar qualsevol referent anterior. Esplèndida. Ben dirigida. “Autentica” amb mida i mesura, sense arribar a la caricatura ni l’estereotip. El text està tan per sobre de les nostres petites mesquineses que, magnànim, ens estalvia rubors inconfessables. Malauradament la escenografia es tan poc encertada com innecessària. Es un espectacle aparentment senzill i es aquí on rau la seva grandesa. […]