Recomendaciones

En una sociedad de fachada, la sinceridad es un peligro. ¿Hasta qué punto, sin embargo, un valor tan venerado puede convertirse en una trampa? ¿En qué momento la transparencia puede convertirse en el propio trullo? ¿El riesgo de la sinceridad, si fracasa, si el oído que la recibe no está suficientemente educado, no puede alimentar aún más la hipocresía de una mayoría que sólo actúa guiada por la apariencia? El idealismo puro puede ser un verdadero salto al vacío. En El misántropo, Molière pretende hacer una crítica a la sociedad aristocrática de mediados del siglo XVII. En ese momento, el autor atraviesa unas complicadas circunstancias personales que le hacen ver el mundo y, en general, el género humano como una […]

Parlar de depressió mai és fàcil i encara menys si les protagonistes són tres dones d’una mateixa família que busquen el seu lloc en el món a marxes forçades. Lucia Calamaro, l’autora d’aquest fantàstic text, ens parla de temes com la mort o la maternitat per a donar a conèixer les angoixes i emocions de l’àvia, la mare i la filla i el seu mode de suportar la seva existència. L’entorn senzillament blanc amb tocs de color en la part alta, escenifica una casa en la qual la nevera, la rentadora i la pica juguen un paper important per a donar pas a les diferents parts de l’obra. Dividida en tres actes, les actuacions d’Alicia González Laá, Queralt Casasayas i […]

La Calòrica torna als escenaris amb l’obra Le Congrès ne marche pas de Joan Yago, després d’haver exhaurit entrades, pràcticament des del primer dia, la temporada passada al Teatre Lliure de Gràcia, deixant a molta gent sense poder veure aquest muntatge. Jo vaig ser una de les que no va poder anar-hi, així que de seguida que vaig veure que es tornava a programar, vaig reservar l’entrada pel mateix dia de la reestrena, tot i que es tractava del dia de Nadal. La platea del Teatre Poliorama plena fins dalt. I si no vaig equivocada, amb entrades quasi exhaurides per totes les funcions. Així que, si voleu anar-hi, ja podeu corre a comprar les entrades. Som a la tardor de […]

No em canso de dir-ho: Herència abandonada (2020), de Lara Díez Quintanilla, i interpretada per Francesca Vadell i Ramon Bonvehí és un dels muntatges (potser EL muntatge) més important i una de les fites més rellevants del teatre català dels últims deu anys. És clar, les expectatives per a un projecte dirigit pels qui van dur a terme al Tantarantana aquella posada en escena fa gairebé cinc anys són altes, i acostuma a passar el que tots sabem en aquests casos. Per sort, hi ha excepcions i Mary n’ha estat una. Lara Díez Quintanilla escriu un monòleg des del punt de vista de la seva àvia per balancejar-se endavant i endarrere en el temps i conèixer les dones de la […]

El tàndem creatiu Carmen Marfà i Yago Alonso fa uns quants anys que funciona amb èxit. Ovelles (2018), Instruccions per enterrar un pare (2020) i La pell fina (2022) en són alguns exemples que han estat èxits teatrals. Ara ens tornen a sorprendre amb La Presència, una obra que combina dos gèneres: el del terror i la comèdia, un format que hem pogut veure molt sovint al cinema i en la literatura, però no tant en el teatre, tot i que s’ha de dir que aquesta temporada se n’han programat unes quantes, com Turisme rural, Allà lluny hi ha una caseta o Escappe room, què, si podeu i teniu temps, també són una bona opció per passar-vos-ho molt bé. És […]

Ya tenemos aquí una nueva obra de teatro con el terror o el misterio como excusa, y en lo que va de temporada ya llevamos como mínimo cuatro… si no me fallan los cálculos. Lo más curioso, además, es que muchas de ellas coinciden al poner como escenario de la historia una masía o una casa rural ubicada cerca de los Pirineos (Turisme rural, Allá lluny hi ha una caseta), con todo lo que comporta de mitología y con una buena colección de criaturas fantásticas: los marracos, los minairons, la balanguera, la pesanta, etc. También coinciden la mayoría al utilizar la comedia como vehículo para explicar su historia, y en este sentido La presencia no es ninguna excepción. Ahora bien, […]

Atrapat en el temps és una de les pel·lícules més entranyables dels anys 90. Una faula contemporània pels adults sobre la importància de ser amable i de saber veure els altres. Una pel·lícula que mai caduca i que no envelleix. Per això, encara que hagin passat uns 25 anys des de la seva estrena, que n’arribi el musical (amb el título però d’El dia de la marmota) és una excel·lent noticia. Veurem el desplegament de recursos tal i com ens tenen acostumats l’equip de The producers o La jaula de las locas. Però aquesta vegada, a més, en català. Que l’adaptació sigui un musical accentua l’emocionalitat de l’obra. Lletres de Manu Guix, potser no molt enganxoses, potser una mica planes, […]

L’equip de La Jaula de las Locas, La Tienda de los Horrores, Cantando Bajo la Lluvia i The Producers, estrenen el seu nou amb el nou espectacle: El dia de la marmota. Aquest gran èxit del West End i Broadway arriba al Teatre Coliseum el desembre amb una nova producció, en català, amb músics en directe i un total de 16 intèrprets en escena. Ahir vaig tenir la gran sort d’assistir a la preestrena de “El dia de la Marmota“, el nou musical que promet ser l’esdeveniment teatral d’aquest final d’any. És emocionant veure com es consolida aquesta gran oportunitat per a un nou musical en català, que arriba carregat d’energia, amb música en directe i una interpretació espectacular per […]

Riureu. Riureu molt. Si aneu a veure La presència, riureu des del primer minut malgrat que la situació per la qual passen els protagonistes és greu. Aquest és el gran encert de l’obra dirigida per Pau Carrió, amb autoria de Carmen Marfà i Yago Alonso. Els diàlegs són trepidants, els personatges són versemblants i l’acció representada és de gran volada. Tot comença en una casa dels Pirineus, en una vall on les llegendes de minairons, tamarros i balanguera són ben vius. Dos germans i la parella d’un dels dos s’han reunit en un moment greu, les últimes hores de vida del pare i sogre. És un moment tens, abrigat pel mal temps que fa a l’exterior. Quan arriba la metgessa […]

El dia de la marmota és una faula de Nadal: ens quedem atrapats en nosaltres mateixos si no som amables amb els altres. Aquesta és la gran nova que ens porta l’equip d’actrius i actors dirigit per Enric Cambray (el gran Enric Cambray, el de Hamlet 0.1 i 0.2) amb música de l’artista Manu Guix. La millor notícia, a més, és que el nou musical, que omplirà escenaris diàriament, és que és en la nostra llengua, el català, gràcies al suport que ha rebut de la conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Sigui com sigui, per fi, la factoria d’èxit Àngel Llàcer (susbtituït per Enric Cambray) i Manu Guix opten pel català després d’altres musicals en què no […]

Hay un gran cubo sin paredes en escena. Dentro dos mesas de oficina con sus correspondientes portátiles, una mesa de ping-pong y cuatro intérpretes atrapados en su rutina laboral. El público se ubica alrededor del cubo, pudiendo desplazarse para observar la pieza desde distintos puntos de vista. El verso de Góngora que da título a la pieza es un buen reflejo de un sistema laboral perverso del que somos tanto pastores como pasto. Lo mantenemos en funcionamiento al mismo tiempo que nos devora. Los cuatro intérpretes intercambian sus roles constantemente, ya que la identidad o singularidad de cada uno de ellos es lo que menos importa, todos somos reemplazables, intercambiables, sustituibles. Los personajes son freelancers de la economía digital, alienados […]

Después de Caballet de Mar y Pols de diamant, Pau Coya nos presenta El nom volgut, texto seleccionado en la convocatoria de Textos y Proyectos 2024 de On el teatre batega. Badabadoc estrena esta obra que trata de la identidad de género y la neurodiversidad. Pau Coya va cada vez un poco más allá. Si en Pols de diamant trataba la homosexualidad y las noticias sensacionalistas desplegadas por los medios más mediáticos y en Cavallet de Mar, un chico habla en primera persona de su tránsito y su embarazo, en El nom volgut, una chica (Lua) con un trastorno del espectro autista (TEA) comienza a descubrir que tiene una disforia de género y se quiere llamar Elio. Pau Coya no […]

La Lua ara és l’Elio. Elio és el nom volgut de la Lua. Si tenir un fill ja és tot un repte, tenir una filla que decideix esdevenir fill i que, a més, ha estat diagnosticada amb un trastorn de l’espectre autista ja deu ser com guanyar la grossa per Nadal i la del Nen per Any Nou: una fortuna. Aquest és el plantejament de El nom volgut, la nova obra del Pau Coya, un jove dramaturg que, malgrat la seva jovenesa, ja acumula un bon grapat premis amb les seves obres anteriors. La Badabadoc presenta aquesta producció dins del marc de la convocatòria On el Teatre Batega, un cicle de nova dramatúrgia de proximitat que té lloc, des del […]

El nom volgut és un text de Pau Coya, autor de Pols de diamant, que hem pogut veure aquest mateix inici de temporada teatral a Barcelona. Ens parla sobre la identitat de gènere i sobre les dificultats amb què la societat ho afronta, de vegades per prejudicis anquilosats des de fa segles, de vegades per ignorància i de vegades per mala fe. En qualsevol cas, no és un exercici maniqueu o caricaturesc, sinó que es limita a descriure el moment d’un procés que, abans o després, caldrà que es naturalitzi. Coya posa el focus en la importància del nom d’un mateix en la cerca d’una identitat, de la de qualsevol, en la necessitat de sentir-se identificat amb el nom que […]

«Vino Lunar», escrita pel reconegut dramaturg Albert Tola, és una obra que ens convida a viatjar a través de la poesia, el desig i les relacions humanes. Representada a la Sala Fènix, aquest muntatge teatral combina una narrativa íntima amb un univers visual i sonor captivador.Després de «Niño Fósil» y «Los niños de Morelia» ara la tercera part d’aquesta trilogia Albert Tola que forma part d’una trilogia centrada en la violència i l’adolescència.La Sala Fènix reafirma el seu compromís amb el teatre contemporani d’autor, oferint un espai per a obres que, com aquesta, emocionen i fan reflexionar. Per a mi, són tres monòlegs en aquesta obra. Un monòleg intens i fosc de Mariam Bahous Yalaoui que atrapa en un bon […]