Recomendaciones

Santiago Rusiñol planteó el texto de La alegría que ocurre, en 1897, como un signo de apertura, una necesidad propia del teatro modernista para expresar la lucha entre ideologías y el conflicto entre el individuo y la sociedad. La oposición entre conceptos tan dispares como tradición y progreso o idealismo y realidad está presente a lo largo de la prenda. El espectáculo, la última propuesta de creación de Dagoll Dagom, fusiona música y texto en una coreografía ágil y bien trabada, y aprovecha el espíritu crítico del texto de Rusiñol para adaptarlo y conmover con una versión muy creativa, en la más pura tradición de la compañía, fruto del trabajo de Anna Rosa Cisquella, Marc Rosich, Andreu Gallén y Ariadna […]

Una gran comèdia, com d’altres que he pogut gaudir de Sílvia Navarro però en petit format. Aquesta parla de la parella i com les coses semblen com inicialment ens pensem. Al final surt el seu toc de comèdia marca de la casa, però no previsible. Abans de començar, si aneu a veure-la, intenteu no tenir cap mena d’SPOILER sobre la trama, ja que us poden espatllar alguns moments molt divertits. Parlem de les parelles. Com en un sopar entre amics, al final queden dues parelles. Ens trobem una parella típica, perfecta, aquella que tothom té al cap. Volen fer un sopar per inaugurar el pis nou que han comprat. I han quedat diferents amics. El primer de presentar-se portarà una […]

Poques vegades els conflictes que tenen lloc entre caixes traspassen les parets del teatre per esdevenir públics. Però la sinceritat sense embuts que proposa aquesta obra ha tingut la seva rèplica també en el desenvolupament de la producció. I és que sembla que la proposta escènica de la directora (Lucia del Greco) no ha acabat de convèncer l’autor (David Plana), que l’ha trobada poc fidel a allò que ha de respirar, de forma essencial, la seva dramatúrgia. Personalment, vaig trobar la posada en escena més interessant que no pas el text. Un espai visual inquietant des del primer moment, uns personatges que semblen parlar directament des de l’ànima, sense tamisar ni vestir les paraules, fan que l’aposta de la jove […]

Un padre y sus dos hijos, ya mayores, vuelven a uno de los paisajes del pasado para revivir aquello que los separó y que generó una serie de traumas y problemas mentales. Intentan recuperar el instante concreto y buscan respuestas sin saber demasiado bien cuáles son las preguntas a hacer… El padre espera un castigo por los años de desatención, la hija remueve cielo y tierra para obtener un poco de amor y el hijo parece estar al margen de todo, como si no fuera con él todo lo que pasó. Y es precisamente esto, lo que pasó, la clave y el desenlace de toda la pieza. Unos hechos que tendremos que imaginar, que suponer, pero que son decisivos para […]

«Egos Teatre» torna a remoure un escenari. I de quina manera ho fa. Després de la seva llarga trajectòria en musicals esbojarrats, ho tornen a fer una vegada més. Aquesta vegada acompanyats d’una visita inesperada en una zona, aparentment, poc hostil. La premissa serà entendre com va començar el creixement demogràfic dels anys 60 i 70 del segle passat. La versió que plantegen els «Egos» només s’entendrà si es va a gaudir de l’espectacle. Amb un format 100% de vodevil, la companyia posa sobre l’escenari del Teatre Gaudí una proposta ben boja. L’espectador haurà d’estar atent als 4 vèrtexs de la sala per captar l’essència d’aquest espectacle. El difícil funambulisme d’actuar a una sala quadrada es queda al carrer i […]

La icònica banda de Punk Cabaret novaiorquesa The World/Inferno Friendship Society tancava el seu tercer àlbum Red-Eyed Soul amb la cançó So Long To The Circus (A reveure, circ) que en els seus versos finals deia així: «So long to the circus, so long to it all / You should have a good sense of when it’s time to get gone / When the police are about to arrive, when security steps in / Wave goodbye to the circus», que es traduiria com: «A reveure, circ, a reveure tot / Saps que és tenir una bona pensada quan és temps de marxar / Quan la policia és a punt d’arribar, quan la seguretat entra / Fés adéu amb la mà […]

El teniente de la Armada Británica, Robert FitzRoy había comandado un bergantín corbeta llamado “Beagle” por las gélidas y desoladas costas de Sudamérica austral. En la segunda expedición consistente en delinear mapas de navegación de la costa de la Patagonia y la Tierra del Fuego se llevó a Charles Darwin. Zarparon de Plymouth el 27 de diciembre de 1831 y regresaron 5 años después. La montaña lleva el nombre del capitán del Beagle. Esta apasionante historia puede leerse en el libro de Harry Thompson “Hacia los confines del mundo”. Me causó hace años, una profunda impresión. Jordi Galceran es el autor de esta comedia-drama con su sello personal de emoción, ternura, y profundidad. Ya hace 20 años de “El método […]

Possiblement dos del aiguaforts més coneguts dels Caprichos de Goya es el de Si amanece, nos vamos, que ens parla de l’obscurantisme i les creences en éssers diabòlics i d’ultratomba, i el de El sueño de la razón produce monstruos, que també ens parla d’aquesta ignorància i obscurantisme de l’Espanya de començaments del segle XIX. La fantasia alliberada sense raó o l’absència de filtre, en aquest cas: de la racionalitat, que permet que s’alliberin tota mena de monstres. Ara bé, en el cas d’aquesta Burundanga de Jordi Galcerán ens adonem que El somni de la raó produeix comèdies. La raó, però, també es pot traduir en aquesta prudència i mesura de les relacions humanes. Aquesta prudència és la que ens […]

Tornem a la Sala Fènix, ara que és el seu aniversari, ja són 10 anys!!. Vaig a veure Dopaland, una obra que no he pogut assistir abans i l’he hagut de deixar fins l’últim moment. Dopaland és un espectacle de petit format interpretat a duo per Anna Castells i Felipe Cabezas, a partir d’un text de la jove i prometedora dramaturga Eu Manzanares, que compta amb la direcció de Sergi Pompermayer. Tota l’acció passa en un mateix espai a la sala Keep Calm. Un conflicte laboral que succeeix en una sola escena entre dos empleats, un treballador i la responsable de recursos humans. Una bufetada a les feines actuals i a la precarietat laboral. Som capaços de renunciar a la […]

La primera vez que tuve conciencia de Dagoll Dagom fue cuando asistí a una función escolar de Glups!, allá por el año 1983. Tiempo después vendría Mar i cel, y aquello se convirtió en un auténtico fenómeno, y también en el boom de los musicales catalanes. Incluso se creó un pequeño grupo de artistas especializados en el género, y entre todos ellos una abanderada que no paraba de tener éxitos: Àngels Gonyalons (La tenda dels horrors, Estan tocant la nostra cançó, Mar i cel, Memory, Tots dos, Germans de sang, etc). Ahora parece ser que el grupo se despide definitivamente de la escena, pero la actriz ha vuelto a primera línea con una fuerza indiscutible, demostrando que es historia del […]

La segona millor és un monòleg escrit a quatre mans entre Ester Villamor i Berta Giraut, que coincideixen en direcció i interpretació. Es tracta d’una proposta multidisciplinària que fusiona text i interpretació amb espai, so, llum i audiovisuals. La segona millor és un homenatge i una reivindicació a les Segones, les que mai han tingut, o no se’ls ha donat l’oportunitat de mostrar que poden ser igual o millors que les protagonistes. Tot i que l’obra se centra en l’ofici d’actriu, del que suposa no ser l’estrella o la protagonista principal d’un espectacle, es pot aplicar a altres persones que resten a l’ombra d’aquelles que s’emporten els mèrits o el reconeixement. La Berta ens endinsa en el seu món, la […]

Seguir el camino marcado y no moverse de aquello que se supone que se está destinado a hacer. No pensar más allá y no cuestionarse alternativas o maneras de vivir diferente. Al pueblo gris de esta historia, sus habitantes solo trabajan en la fábrica y siguen las órdenes de su alcalde. Es lo que conocen y no tienen tiempo para nada más y es que el alcalde sabe perfectamente que hacerlos trabajar hasta la extenuación no les da tiempo para pensar y para dudar de cómo funciona todo. Basada en el texto de Santiago Rusiñol, esta obra muestra la hebra de esperanza que surge en el pueblo gris de la historia con la llegada de una compañía artística contratada para […]

Els encantats és un dels espectacles que formen part del cicle La família (o la família?), que organitza la Sala Beckett. Escrita per David Plana (el 2015, guardonada amb el Premi Frederic Roda) i dirigida per Lucia Del Greco, Els encantats és una obra que ens fa reflexionar sobre el concepte de la família des de les relacions entre pares i fills. Grans inter­pre­tacions dels actors Gui­llem Font, San­dra Pujol, Òscar Rabadán i Hanna Ter­vo­nen. Tot un repte actoral. Destacar, la feina de Pau Matas en la creació de l’atmosfera sonora i la composició musical, el disseny de l’escenografia de Pol Roig i la il·luminació de María de la Cámara i Gabriel Paré, que en un tot, aconsegueixen que l’espectacle […]

Les contradiccions humanes, els papers vitals secundaris, les hipocresies de la societat i la reclosa de certes emocions són temes que es col·loquen, molt ben posats, sobre l’escenari. Una actriu, sola en escena, es despulla interpretant un personatge poc definit a partir d’un text extremadament poètic i emocional i, en certs moments, també abstracte i enigmàtic. La segona millor, escrita a quatre mans per Berta Giraut —protagonista del monòleg, amb una interpretació molt destacable— i Ester Villamor —directora del muntatge, d’una delicadesa corprenedora—, és el projecte guanyador de la Beca Odisseu Eòlia i+D 2021. Un espectacle íntim de forma i de contingut que ens transporta, tant literalment com metafòricament, al soterrani de la quotidianitat. «Jo volia treballar de, no ser. […]

Les bones persones també maten. O potser, les bones persones covardes. O potser, les bones persones covardes i acorralades. O qui sap si qui mata pot ser realment mai una bona persona. Qui ho pot saber? El cas de Jean-Claude Romand, que va assassinar a la seva família quan es va descobrir que duia mentint tota la vida, va ser un cas sonat. I òbviament, que el reconegut autor francès Emmanuel Carrère li dediqués un llibre – L’adversari – va ampliar la ressonància d’aquest tràgic esdeveniment que va tenir lloc l’any 1993. Ara L’adversari arriba al teatre amb un format brechtià on el narrador – Pere Arquillué – representa principalment l’escriptor francès així com també, de forma secundària, personatges de […]