Recomendaciones

Sí, d’entrada aquesta obra m’ha semblat irregular. No estic segur que això de la escriptura a sis mans, tres cervells, una pila de neurones, o com li vulgueu dir sigui una bona idea. Penso que ha tingut una arrencada molt bona, ha decaigut al cap d’una estona i fins al final no s’ha recuperat. La posada en escena, amb un sala a quatre grades que ens situa en una mena d’Apple Store, molt bona, asèptica, neta, ben il·luminada… però el conjunt no ha acabat de funcionar malgrat la qualitat dels sis intèrprets que penso, a nivell individual, han defensat l’obra amb les dents.

El Marquès de Sade s’amaga en cadascuna de les mirades, de les accions i dels silencis de l’obra. Les actrius passegen còmodament pel genial text de Yukio Mishima que és capaç de fer riure, d’emocionar i fins i tot escandalitzar (això sí, sempre d’una manera molt mesurada). El teatre akadèmia ens presenta una obra de petit format, amb una escenografia senzilla que no acaba d’estar ben aprofitada però que projecta les actrius cap al públic on tindrem l’oportunitat de sentir-les vibrar, bategar, respirar, plorar… en definitiva: viure l’obra. I és que cal destacar el treball de les actrius. Muntsa Alcañiz fa un paper finíssim i ple de matisos interpretant la sogra del marquès, Agnès Romeu troba el punt just en […]

Quan surts del teatre i pots anar a un bar i estar parlant de tot el que has vist i sentit fins que et fan fora és quan realment te n’adones del gran potencial que amaga l’obra. I no és una obra fàcil ni amable. L’encert ha estat deixar aquest text críptic en mans de Lluís Homar i Josep Maria Pou els quals l’interpreten amb una força escènica que t’atrapa en tot moment (fins i tot quan narrativament vas perdut). Té rèpliques capaces de tallar l’aire, frases que et fan aguantar la respiració i d’altres que et deixen anar un somriure. Deixeu-vos emportar per l’obra. Entreu dins del seu joc i la gaudireu. Hi ha molts motius per veure-la: Pinter, […]

Un altre cop ens trobem al Teatre Nacional, amb l’estrena d’aquesta temporada (si no tenim en ment el Taxi … al TNC, una festa de presentació de temporada). Davant dos monstres de l’escena catalana com Josep María Pou i Lluís Homar, i acompanyats de David Selvas i Ramón Pujol, ens trobem amb un dels text més difícils que he vist fins el moment. Tot ben dirigits per Xavier Albertí. Encara que vaig anar una mica reticent per tot el que he escoltat referent a l’obra, i de que difícil era poder entendre la mateixa. En els primers minuts (davant el primer monòleg de Lluis Homar) vaig començar a relaxar-me i a gaudir-ne. S’ha de dir que l’obra és únicament de […]

Aquest no és un espectacle convencional. És un muntatge creat a base de records, de sentiments, d’idees, de fragments… Com tots els muntatges d’aquesta mena pot resultar irregular, però el conjunt funciona i deixa un bon regust de boca. Tant és si t’has perdut alguns d’aquests records (un crític va dir que per gaudir plenament de l’obra calia tenir més de 45 anys) o si hi ha referències massa concretes, perquè n’hi ha tantes que al final tothom pot trobar-hi la seva. Tothom pot trobar la seva Barcelona particular enmig de tantes i tantes Barcelones possibles. Un altre encert d’aquesta creació de Joan Ollé és la barreja de gags amb escenes musicals. Així, trobem cançons ja gairebé oblidades, o fins […]

La de Successió, a principi del XVIII va ser en realitat una mena de guerra europea, i la civil —quin nom més bèstia per una conflagració— un entrenament per una confrontació mundial. Aquesta és l’excusa de l’obra: els bombardejos de l’aviació feixista de Mussolini sobre la ciutat de Barcelona, perquè el que veiem damunt l’escenari és la vida al llarg d’un dia —un dia dur a causa de les bombes— d’una família de classe alta, una família amb els seus problemes, i just avui arriba de França la amiga més amiga de la mare vídua, la companya de joventut, la camarada de somnis llibertaris que va marxar a causa de… L’obra és coral i cada personatge té la seva història, […]

‘No estoy muerto, estoy en el Apolo’ és un espectacle atrevit on tota l’actualitat embrutida per la societat corrupta queda ridiculitzada al màxim exponent. Per tant, el Papa, els bancs, la presidenta d’Argentina, la monarquia espanyola y Rajoy, entre d’altres, són els principals objectius en aquesta sàtira dels nostres tremps. Tot i així, també hi ha una secció del show on descobrim la part més humana de Pedro Ruíz on, a través de la seva experiència al món de la televisió i l’espectacle, ens fa veure com les coses a la vida són o gratuïtes o impossibles. Si voleu conèixer la meva experiència a l’Apolo feu clic aquí: allbarcino.com

La contacontes Sandra Rossi és una argentino-catalana que es mou entre dos mons i dues llengües, us sona això? Utilitza el bilingüisme d’una manera sàvia i així ens explica la seva vida, començant enrere, molt enrere, pels besavis napolitans, sicilians i calabresos però, especialment, pels catalans emigrats a Argentina. I repassa la seva infantesa, l’escola, els amors i les amistats… És una mestra administrant el registre i el tempo; sap quan toca fer riure i quan toca emocionar, quan s’hi ha d’afanyar i quan s’ha d’entretenir i a més és molt expressiva tota ella, amb la cara, amb el cos i amb la veu. Si quan éreu petits us embadalíeu escoltant contes, i ara de grans encara us en hi […]

Com se’n diu d’un monòleg a quatre veus? Perquè quan parla un sol personatge és un monòleg, però si el mateix personatge l’interpreten quatre dones és… un somni, especialment si són aquestes quatre actrius que he vist avui. El Jordi Prat i Coll ha escrit una filigrana i elles l’han interpretat disparant-la als núvols sota la direcció del mateix autor, escenificant aquesta actriu jove, però ja no tan, aturada, que no la truquen ni per treballar ni per anar a fotre un polvet… però ella es defensa cantant, com quan era petita, cançons, les que sabia, les d’Eurovisión, però ara… entén les lletres, com la Donde Estás Córazón. Si no la vareu veure quan la van estrenar a l’Atrium, no […]

Ja fa uns anys que la segueixo i sempre m’agrada veure els espectacles de la Marta Carrasco, no et deixen indiferent i et submergeixen en un món visual i poètic, creant moments delirants i amb musiques que entren directes en vena. Aquesta vegada m’ha sorprès agradablement la interacció amb el públic, veure i escoltar un jardí ple de paraules amb les flors més belles utilitzades pels grans poetes i creadors, commovedora la història de la papallona i sorprenent com balla el cos d’una Kahlo-Carrasco deslliurant-se dels lligams fins assolir la llibertat, després de veure com s’ho passen de bé ballant-interpretant, és un plaer sortir amb energia positiva, us puc garantir que no hi ha res de mesquí en la dansa […]

Deixant de costat, que el pes en les obres de Shakespeare són els homes i les dones són les que pateixen. En aquesta obra les dones obtenen tota l’atenció, encara que igualment pateixen la reacció dels homes. Davant un escenari nú, Mercè Anglès i Anna Güell defensen els seus papers a la perfecció. A més de la cadena que escanya a la reina i les escenes que amb el taca-taca resulten molt intenses. S’ha de dir que l’únic que veig que li falta a l’obra és una breu explicació del parentiu dels diferents personatges. Tenint en compte que a l’entrada de teatre s’explica la relació entre ells. L’adquisició de coneixements previs, ajuda a il·luminar les zones fosques de l’obra. Per […]

El Versus Teatre acull l’obra “BABET, Cuina a tres veus”, en un ambient molt acollidor amb no més de 50 butaques i totes plenes. La simplicitat a l’escenari amb tan sols una taula de cuina dóna tota la força i protagonisme a les actrius. Les tres veus d’ Anna Ponces, María Viñas i Elia Corral juntament amb l’acompanyament al llarg de tota la funció del piano a càrrec d’ Óscar Peñarroya elaboren un menú de gran perfecció interpretativa. Més de la mitat de l’obra consisteix en interpretacions musicals que serveixen per situar i donar claus per entendre millor la trama a l’espectador. La qualitat de les veus de les tres components de la companya “Trio Les Cot” ajuden a mantenir […]

El gran pas de la dramatúrgia catalana dels darrers anys ha consistit, més enllà de la qualitat dels seus textos, en ambientar les seves històries a entorns reals (com la ciutat de Barcelona), amb personatges extrets de la quotidianitat i problemàtiques concretes i actuals. Lluny queden aquelles obres on HOME 1 discutia amb HOME 2 en un espai neutre sobre la mort, el destí, el sexe, Déu i l’ésser humà. Influenciada pel teatre de Jordi Galceran, El rei borni és una comèdia negra sobre un policia antiavalots que, per casualitat, es troba sopant a casa seva amb el manifestant a qui, dies abans, va buidar un ull amb una pilota de goma. Aquest nou èxit de la Sala Flyhard (i […]

Aquest és un problema quan el bon rotllo de la família és més aparent que real i ningú vol prendre el relleu dels que ja no poden més i estan a punt d’explotar, trencar-se i fer-se miques. Els de la companyia La Maldita Vanidad, colombians que han aterrat a Barcelona de la mà de Jorge Hugo Marín, autor i director, han posat el dit a la nafra, i tan ben posat que han fet mal, molt de mal. Grans actuacions que han aconseguit posar nerviós a tot el públic. Vestuari que reflectia amb precisió el caràcter de cada personatge.

Si alguna cosa té clara en Pedro Ruíz és qui és el seu públic i què busca quan va a veure’l a un espectacle. Provocació, sortides de to i barbaritats vàries ben embolicades en un espectacle de ritme ràpid i molt fragmentat; més a prop de la revista que del monòleg còmic. I això és exactament el que ofereix el Teatre Apolo: Pedro Ruíz en estat pur. Sentirem parlar de política i de sexe, el sentirem cantar i fer imitacions, i tot plegat en un espectacle de més de dues hores. Molt recomanable, obviament, pels seguidors i fans del Pedro Ruíz. Més informació