Recomendaciones

En la dansa i en general, l’ADN de l’ànima és el cos. Només cal veure quines possibilitats tenim de sentir o de pensar quan no funciona bé. I, al revés, les magnífiques potencialitats expressives d’un cos en estat de gràcia. Fa això al cas perquè al programa de mà el sentit que es dóna al títol de l’espectacle de dansa L’ADN de l’ànima és més aviat naïf, connectat amb un estat ideal de l’esperit que pateix un bon tros d’herència judeocristiana inconscient, com també connoten els títols de les diferents escenes: “el dolor”, “la innocència”, “la càrrega (la responsabilitat)”, aquí amb subtítol i tot, o “el dubte”, “la vanitat”, “la superació”, etc. Fa por, oi? Doncs, en canvi, l’espectacle és una festa: […]

Esforç èpic, mastodòntic, un temporal de sentit expressat amb l’eficàcia i la gràcia del pas volàtil d’una primera ballarina. L’aparença escenogràfica de set televisiu, amb l’escenari ple de pantalles que tant transmeten primers plans o jocs de pla i contraplà del que passa en escena com s’omplen de la lluita esportiva i del duel polític televisat, té a veure amb la simultaneïtat i la fragmentarietat calidoscòpica del món contemporani. Shakespeare ens és proper perquè no para de tallar l’acció per saltar de l’una a l’altra banda i per donar veu i raons a tots els contendents. Si Hannah Arendt deia que el pilar de la política no és la veritat sinó prendre partit per una causa, Shakespeare s’apropa sempre als humans com […]

El text de Sirera és idoni per a qui concebi el teatre com una capseta de sorpreses, com el terreny subtil de la simulació, com el parany del gat a la rata. I a El veneno del teatro, el director confia que mirem els ulls de l’escena com si fos un serpent hipnòtic a punt d’engolir-nos. Una cosa és l’obra escrita: una filigrana de rellotgeria estructurada al mil·límetre, un joc de màscares concebut com a metàfora viva de les virtuts teatrals i organitzat en una successió d’enganys en crescendo a l’estil de La huella de Mankiewicz o bé (perquè tenen aquest model del cine nord-americà al cap) a l’estil també de Paraules encadenades i El mètode Grönholm de Jordi Galzeran. Però escrit fa vint anys i per parlar de […]

Cano i Fesser no s’han convertit en mítics per accident, s’ho han guanyat a pols. Per ser el primer cop que trepitgen un escenari el duet Gomaespuma donen una lliçó de complicitat, humor i ritme. Un viatge per les seves vides i anècdotes, l’essència de Gomaespuma amb el segell del Terrat. Un espectacle que no inventa res però que tampoc ho vol, dos veterans de l’humor deixant clara la seva flexibilitat i el seu talent. Un show per reafirmar Gomaespuma si ja els coneixies i per descobrir-los per primer cop en cas contrari. Un bon partit d’humor digne de gaudir des de la butaca.

Restituir la dignitat i l’actualitat a les tragèdies de Shakespeare des de la posada en escena i la interpretació, així com en l’aprofitament de l’espai escènic -en què el públic és inclòs amb total naturalitat, com un element més (el poble, la massa)-, i eixir-ne victoriós com un cèsar és el que ha fet la companyia neerlandesa Toneelgroep Amsterdam d’Ivo van Hove. Tres tragèdies genialment adaptades: «Coriolà», «Juli Cèsar» i «Antoni i Cleòpatra». Una marató de 6 hores que passen volant, i això que l’obra s’ha de seguir per subtítuls. Destaca la sobèrbia interpretació dels actors i un regust televisiu molt intel·ligent que serveix per reflexionar sobre els mass mèdia: l’anomenat quart poder mediàtic. L’escena recorda els corredors del que […]

Qui escriu el guió de les nostres vides? Quan prenem una decisió, què hi ha de raonament personal i/o d’influència externa? Aquesta influència, com l’exerceixen i qui la controla? Pensa igual una persona que veu televisió, va al cinema i al teatre, llegeix diaris, que una persona que viu aïllada de tot entorn alienador. Si volem ser éssers “racionalment purs” hem de deixar d’anar al teatre? ¡No, no fotem!!! Deixeu aquesta decisió per més tard. D’entrada aneu a la Sala Beckett. No tenen la resposta i a més a més sortireu amb un cabàs  de noves preguntes. Això sí, passareu una bona estona. ¡¡És una comèdia!!

Nova marató teatral de Jessica Walker i els seus actors al Teatre Laboratori-Escola de Barcelona, peces en working progress i amb una selecció dramàtica diversa. Trobareu clàssics com ara «Las criadas» (Jean Genet), «Yerma» (Federico García Lorca) o el «Dr. Jekyll i Mr. Hide» (adaptació de R. L. Stevenson); experiments com ara «Alas rotas» (adaptació del diari de Frida Kahlo) o «Love sick» (basada en el còmic d’Olivia i Popeye). Destaquen «El proceso de Juana de Arco» (Robert Bresson), obra de Paloma Remolina, amb una poètica molt intensa; i el duo de Raúl Ornelas i Julia Erle, que interpreten «La orgía de la tolerancia», de Jan Fabre: una peça que ens confronta sense pietat amb la mentalitat «tolerant» de l’occidental […]

Seixanta-cinc minuts, només seixanta-cinc minuts que comencen amb un llarg silenci i després no deixen treva a l’espectador. Dos actors, només dos actors que excel·leixen en les seus respectius papers. En les diàlegs hi trobareu meta-teatre, filosofia, ètica… Tan si heu vist prèviament aquesta peça teatral com si no la coneixeu, val la pena ocupar una cadira al Teatre Romea per veure aquesta excel·lent versió dirigida per Mario Gas i deixar-se inocular el verí del teatre. Un llarg aplaudiment.

Algú podrà dir que aquesta obra de Rodolf Sirera ha quedat superada pels anys, ha perdut efectisme o simplement esdevé feixuga i discursiva. Aquest algú potser podrà tenir raó si parla d’altres muntatges de l’obra, però segurament la perdrà si parla del muntatge que ens presenta ara Mario Gas. I és que aquest cop se’ns serveix el verí amb molta elegància, un ambient de thriller exemplar i una direcció d’actors exquisida (recordem que Miguel Ángel Solà i Daniel Freire són dos gats vells… i argentins, que se les saben totes). Molt recomanable pels que encara van al teatre a enamorar-se de les paraules i d’uns bons intèrprets.

Hamlet Baby és la nova criatura escènica de Jessica Walker, una adaptació lliure que desmunta els tòpics del clàssic i fa un retrat pueril i cínic de les intrigues d’Elsinore i dels nostres temps. Obra coral i innovadora en llenguatge escènic, que combina el teatre físic, la improvisació i el teatre viu -amb alguns girs que recorden la performance i les propostes de Rodrigo García-, la versió còmica de Shakespeare (Sex-peare, se’n burlen els seus personatges) és una reflexió punyent sobre l’èxit sexual i econòmic, el cinisme endèmic, les aparences, l’exhibicionisme i la frustració existencial. L’espai de Teatre Laboratori i la particular poètica de la directora, que dirigeix en directe -com Tadeus Kántor-, és una experiència teatral que difícilment deixa […]

La festa de les arts escèniques. Bellesa, química, manipulació sensorial. Sortireu de la Biblioteca de Catalunya i no sabreu ben bé què ha passat. No us preocupeu. És normal. Les sessions d’hipnotisme poètic ja les tenen aquestes coses. Això sí, sortireu amb cara de pastor que viu a Fàtima i aquesta cara tardarà dies a esborrar-se. És fruit de la pau interior. Probablement durant algunes nits somieu que la Clara Segura i la Màrcia Cisteró us volen explicar “un conte xinès”. Tampoc us heu de preocupar ni sentir culpables: està inclòs en el preu de la entrada.

Un joc metateatral per acomiadar el T-6 amb una festa de traca i mocador (en tots els sentits de la expressió).  Quan un autor surt del teatre convencional assumeix un risc important. Generalment no hi ha terme mig. O el fracàs o la glòria. Afortunadament en aquest cas l’experiment funciona molt bé i el producte és divertit i “interessant”. Menció d’honor per a Laia Costa, actriu revelació i el personatge més potent de la proposta. El bon ofici de la vella guàrdia fa la resta. Si el futur del teatre està en mans d’artistes com Nao Albet, Marcel Borras i Laia Costa, a la crisi se li ha girat feina.

Divertida, fresca, sense complicacions aparents: intel·ligent. Ho fan amb tanta naturalitat que sembla que no estiguin actuant.  Comèdia romàntica. Amors i desamors. Taula i sofà. Teatre argentí que, com de costum, té el seu gran pilar en la interpretació. Gran treball de Gabriel Beck (actor, dramaturg i director) i de María José Cordonet (com més avança la representació, cada cop la vas trobant més interessant, més intel·ligent, més guapa). Dissabte 29 és el seu darrer dia a Porta 4. No la deixeu passar. És l’unica manera que tenim els espectadors de fer-los saber que no volem que ens deixin.

Directors de cinema, relacions laborals, els elèctrics, entregues de premis, manies d’actors… La gran quantitat d’inside jokes professionals que Joaquim Oristrell insereix al llarg del guió faràn les delícies d’aquells qui es dediquin o estudiin cinema i audiovisuals. Els demés trobareu una comèdia més de somriure de tant en tant que de riure com una lloca. Això si… segur que sortireu tararejant la tornada de Joan Vives: «Tots-fem-co-mè-dia!!».  

Anomia és l’estat en que es troba submergida actualment la nostra societat, així com els personatges d’aquesta obra, alhora increïblement rocambolesca i punyentment realista. L’acció transcorre enterament en el soterrani d’un edifici i no té més escenografia que un escriptori i quatre cadires. Així, tot l’interès de la peça recau en el va i ve dels personatges que transiten aquest espai: una tropa de polítics corruptes que lluiten i es fan xantatge els uns als altres per tal de mantenir la seva posició privilegiada i seguir robant als ciutadans. El que més destaca a Anòmia és un text absolutament pertorbador que remena el fons empantanegat de la nostra societat fins a fer evident que les aigües que ens envolten, aparentment clares, […]