Anatomia d'un suïcidi

És d’agraïr que el TNC aposti per una proposta contemporània d’una dramaturga jove, britànica, sorprenent i irreverent com és Alice Birch. No és la primera obra d’aquesta autora que veiem als escenaris catalans; és la segona. L’any passat, vam poder veure les dues parts de BLANK: una proposta, també experimental, on s’explica la vida d’uns pares i uns fills a través de dues obres diferents però connectades i representades, de forma simultània, als teatres Tantarantana i La Seca.

Aquest any, arriba Anatomia d’un suïcidi: una altra investigació formal on l’autora ens explica la història de tres dones (àvia, mare i filla) també de forma simultània; ara, però, sobre un sol escenari. Les tres històries succeeixen a la vegada, al mateix espai escènic dividit en tres zones que acull les accions d’uns personatges separats pocs metres en l’espai i algunes dècades en el temps; tot un repte per als actors… i també per als espectadors.

A l’inici, l’aposta resulta aclaparadora. No tenim l’atenció ni l’oïda entrenades per escoltar dues persones parlant al mateix temps (tot i que, bona part d’aquest temps, els actors intercalen les rèpliques hàbilment per tal que les paraules no se superposin). En altres ocasions, però, les rèpliques se superposen; és a dir, dos o més actors parlen alhora. És llavors quan, com si estiguéssim escoltant una orquestra, hem de fer el gens fàcil exercici de mirar d’escoltar tots els instruments alhora, expandir la nostra capacitat sensorial… o bé, prestar atenció a un dels espais escènics i perdre’ns allò que passa als altres.

L’experiment, com deia, és interessant, si s’accepta com a tal. Però aquest no és l’únic de l’obra. Birch és una dramaturga a la que agrada jugar amb les rèpliques impossibles o inesperades, amb les el·lipsis, amb les repeticions… fet que pot resultar interessant, de vegades; irritant, d’altres. Personalment, em pregunto si no acaba convertint-se en una mena de postureig que li permet vendre’ns una dramatúrgia moderna, fragmentada, que sorprèn… però que no sé si acaba per sumar amb la resta d’elements; si l’objectiu és cap altre que sorprendre.

El joc amb l’estructura i el no-naturalisme no és nou. En aquest cas, beu directa i clarament d’autors com Sarah Kane i, molt especialment, Caryl Churchill. La diferència, al meu entendre, és que Churchill aconsegueix unir forma i fons de manera misteriosa i genial. L’esmicolament del text conjuga amb l’acció o història que vol explicar. No estic segur que Birch aconsegueixi el mateix.

Tampoc estic segur de compartir el discurs que se’ns presenta a través d’Anatomia d’un suïcidi: el determinisme al qual sotmet la saga protagonista. La hipòtesi de si el suïcidi pot ser una qüestió genètica, que es transmet de mare a filla, o si la manera d’aturar aquesta xacra passa per l’esterilització. Em sembla, novament, una decisió estètica, que imprimeix una força, una transgressió, al meu parer, artificial a la història i que no desvetlla cap idea o veritat amb la que, com a mínim aquest espectador, s’hagi sentit identificat.

Destacar la feina dels actors que fan un treball descomunal per articular les tres històries de forma simultània, respectant silencis, espais, que permetin l’espectador entendre, com a mínim en molts moments —no en tots— les histories que s’hi expliquen. Potser, però, perquè tot just porten una setmana de funcions, la precisió a l’hora de superposar frases o d’intercalar rèpliques podria ser més precisa.

Una oportunitat de veure teatre de text potent, que sorprèn, al que li sobra mitja hora ben bona, però que val la pena conèixer i gaudir, com sempre, amb el desplegament de recursos que ofereix un teatre com el Nacional.