Recomendaciones

Demasiado tiempo esperando, tanto, que había perdido la esperanza. Me perdí la función que hicieron en Temporada Alta y la de Manlleu, ligada al premio BBVA. A la del Capitol, para programadores, pues, claro, no podía ir. Y de repente, milagro de Evita! la obra resucita. Normal que tuviera tantas ganas: musical con ecos del de Lloyd Webber, una premisa delirante y magníficos nombres: Jordi Prat i Coll, Andreu Gallén, Jordi Vidal, Iván Labanda y Anna Moliner. Hace (más) años, de vez en cuando en la tele, aparecía una noticia sobre una Iglesia Maradoniana, en Argentina. Imágenes con estética algo cutre y al principio pensabas que era de broma… pero en ese poco tiempo que duraba la noticia, te quedaba […]

Ahir vam tenir l’enorme sort de poder repetir aquest espectacle que havíem vist al Teatre Grec, en la inauguració del Festival Grec 2013. Un espectacle que podríem qualificar de brillant i espectacular i al mateix temps, dotat d’una sensibilitat i una bellesa plàstica «fora mides». OPUS és una creació de Yaron Lifschitz que ens ha ofert novament un espectacle amb una coreografia pensada fins al últim moviment i incardinada perfectament amb els components del QUARTOR DEBUSSY que interpreten, des de l’ànima, els quartets de Xostakóvitx. CIRCA CONTEMPORANY CIRCUS, una de les principals companyies del món, tenen la seva seu a Brisbane (Austràlia) des del 2004. Una companyia que continua empenyent els límits de l’art, esborrant les línies entre el moviment, […]

… però a mi no m’ha fet posar la pell de gallina ni m’ha emocionat. M’he quedat amb un concert dels quartets de Xostakòvich extraordinari a càrrec dels Quatour Debussy acompanyant un espectacle de circ perfecte a càrrec de Circa, amb cinc dones i cinc homes fregant la perfecció. Però avanço que jo no sóc massa ni de circ ni de dansa. Per això se’m veu poc per l’Ateneu de nou Barris i pel mercat de les Flors. Tot i així felicitats al Lliure per portar espectacles d’aquesta categoria. Crítica completa » https://bit.ly/2IQ3ogg

Josep Maria Miró escribe siempre obras que tienen como eje central la perplejidad de los personajes hacia el mundo que los rodea. Un mundo convulso y desesperanzado que actúa fuera de campo y que se asemeja mucho, demasiado, al mundo que conocemos. Esta amenaza constante, que de hecho viene de nosotros mismos, es la que mueve la acción, la que precipita casi siempre los acontecimientos. En Temps salvatge hay un abanico muy amplio de los males que asolan la sociedad actual, ayudando a construir así un mosaico que a veces nos resulta muy realista y a veces un poco inverosímil. Es cierto que las obras de Miró tienen siempre algo de conceptual, y en este sentido las metáforas del bosque, […]

Ser emprendedor/a no es fácil, solo tenéis que preguntarles a los integrantes de la empresa Fairfly como les ha ido todo. Esta es la premisa de la obra de la compañía La Calòrica que dirige Israel Solà. Nos encontramos a cuatro trabajadores de una empresa de alimentación para bebés que están a punto de ser despedido a través de un ERE, y esta situación les presenta una oportunidad: crear su propia empresa. Con cierta peculiaridad en el producto, pero con muchas ganas, emprenden un camino que les será nada fácil. El texto de Joan Yago es ameno y muy divertido, nos engancha y conecta con los personajes des del primer minuto y vivimos con intensidad todo aquello que nos explican. […]

La nostra opinió sobre aquest MASTICAR HIELO, la basem en creure que aquesta exageració en els gestos, en els «colors» i en les formes, no intenta fer una fotografia veraç i «híper realista» de la societat en què vivim, sinó que les exagera fins a límits gairebé insuportables i de forma expressa, per fer una caricatura explosiva de les actituds que sovint tenim amb la gent que ens envolta i potser encara més accentuades amb les persones que més ens estimem. Curiosament la seva estrena ha estat precedida per l’escàndol de la censura de la pàgina del teatre Tantarantana a Facebook, conseqüència del cul del seu cartell anunciant. MASTICAR HIELO és una proposta desfermada des del primer moment, on els […]

Hi ha projectes teatrals que encara que no hagis vist una versió o llegit el text de l’obra, en un moment o altre, o fins hi tot al final, entens que és el que està passant; a “Masticar hielo”, lluny de ser una adaptació de Quí té por de Virginia Wolf? d’Edward Albee, això no passa. L’espectador es troba que l’obra avança i no acaba d’entendre que tot el que està passant és un joc macabra que va més enllà de les conseqüències d’una borratxera descomunal. En aquest muntatge no queda clar el problema que s’amaga rere la Martha i en George. Els que hem vist l’obra d’Edward Albee en prou feines reconeixem en els personatges de “Masticar hielo”, el […]

Poner en escena ¿Quién teme a Virginia Woolf? no resulta nada fácil. El peligro con este obra es que, fácilmente, se puede caer en un histrionismo granguiñolesco que tape la verdadera profundidad psicológica y emocional de la historia. La compañía El Eje, más que hacer una adaptación, se ha inspirado en el texto de Edward Albee para construir un montaje con la energía, el tono y la personalidad con la que se sienten identificados, en cierto modo, apostando por la forma por encima del contenido. La decisión es valiente y coherente con su trayectoria pero el resultado arriesga tanto que pierde el control sobre sí mismo. Aumentar la agresividad, los gritos y el ritmo de este universo narrativo ha acabado […]

Aquests dies a La Badabadoc podem assistir en directe a la constatació que la mirada de l’actor és capaç de crear personatges: la mirada i el gest, una miniatura, el dibuix que forma a terra la llum d’una llanterna… poden ser personatges o decorats. Qui els crea és la mirada de l’actor. De cop i volta, ens adonem que no necessitem res més, en tenim prou que Albert Requena hagi decidit que els personatges hi són per a decidir-ho també nosaltres. L’assassí imprevist és una feina acuradíssima del gest i de la mirada, del cos com a eina per a comunicar i explicar-se un mateix amb certa profunditat. La posada en escena de Montse Bonet sap allunyar-se de la mera […]

Els grans muntatges de Qui té por de Virginia Woolf? han tingut sovint en comú que han entès que la desmesura del text havia de ser mitigada (no domesticada) per un bon ús del tempo en la posada en escena. La batalla campal que va escriure Edward Albee no pot convertir-se en una proposta sobrepassada també a l’escenari. A Masticar hielo, el que ens trobem és una direcció d’actors bruta, que ho deixa tot a la intensitat del desaforament dels diàlegs. Acaba assemblant-se més a una tertúlia televisiva que a una història explicada amb el rigor suficient per a entendre que la profunditat del que està passant va més enllà de les conseqüències d’una simple borratxera. La versió lliure que […]

La compañía El Eje presenta en la sala Tantarantana una adaptación de ¿Quién teme a Virginia Woolf? de Edward Albee que no deja indiferente a nadie del público. Se trata de una adaptación libre y rompedora, concebida desde la voluntad de incomodar a sus personajes y a su público. Mar Pawlowsky, Eric Balbàs, Jordi Samper y Maria Hernández representan a dos parejas que, tras una exposición de arte, van a casa de una de ellas a tomar una copa. Con una interpretación destacable y enérgica, los actores llenan el teatro de gritos y situaciones violentas que llevan al público a una posterior reflexión acerca de las relaciones amorosas contemporáneas basadas en el amor romántico. La obra trata, principalmente, de mostrar […]

Si no has visto nunca una obra de la compañía El Eje quizás te sorprende ver esta adaptación libre, del Marco Ribera, basada en el clásico ‘¿Quién teme a Virgin Woolf?’. Pero el mismo cartel de la obra te da muchas pistas: «una versión cañera». Y eso encontré. ‘Mastica hielo’ nos propone entrar en una extraña espiral autodestructiva de una pareja acomodada y unos curiosos invitados abocados a vivir en su pesadilla. La historia comienza bien arriba con bastante intensidad, quizás un poco demasiado, pero se va alternando con otras escenas más relajadas que le permitirá ir respirando. Me encontré a un grupo de actores entregados: mi gusto destaco, por un lado, la Mar Pawlowsky que aún a un personaje […]

No és la primera vegada que Jordi Prat i Coll ens parla d’Evita. Aquí ho fa a través de tres personatges que com a mínim estan un pèl sonats per la devoció a la dona de Perón. L’obra podria ser divertida, però pel meu gust li falta gruix i la trama s’ha anat lligant espicossant una mica d’aquí i una mica d’allà. Fins i tot una copla ens hi han posat. Els intèrprets ho fan molt bé, però… Com em va dir una néta meva de 21 anys que em va acompanyar «però, la història d’aquesta pava, avui a qui l’interessa?» Crítica completa » https://bit.ly/2KV9poz

“No m’oblideu mai” és la segona entrega d’un cicle de teatre documental, que forma part de l’anomenat Teatre Verbatim , una forma de teatre que va néixer al Regne Unit durant els anys 60-70, que es basa en construir una dramatúrgia a partir del testimoni oral de la gent que s’ha vist implicada en els fets reals que s’esmenen en la representació. Teatre fidel a la realitat, on el text és cent per cent literal. En aquesta ocasió , es tracta del resultat d’un treball de recerca i investigació d’un grup de professionals, entre els que destaquen en Ferran Joanmiquel i en Llàtzer Garcia (dramatúrgia i direcció), l’Elies Barberà i la Marta Montiel (interpretació), i la col·laboració de l’Edu Vásquez. […]

A vegades es compleix fil per randa aquella dita coneguda que diu «en el pot petit està la bona confitura«…. i aquesta és una d’aquelles ocasions que una proposta de petit format d’un teatre no massa conegut pel gran públic, provoca el nostre entusiasme, especialment per una M E M O R A B L E interpretació. No coneixíem en Montgomery Clift (1920-1966), millor dit, el coneixíem per pel·lícules com «De aqui a la eternidad» o «El baile de los malditos», per esmentar alguna, però sabíem poc o molt poc de la seva vida i és que en la data de la seva mort, nosaltres no érem encara ni tan sols adolescents. El juliol de 2016 es van complir cinquanta […]