Recomendaciones

¿Cómo debe ser no percibir el cuerpo como propio?, ¿Sentirse extraño/a dentro de una carcasa de carne con la cual no te identificas? En un mundo binario, donde todo debe ser etiquetado para resultar comprensible, aceptado y normalizado, las personas transgénero se sienten incomprendidas, aisladas de todo y de todos. Con una delicadeza infinita, Limbo, de L’era de les impuxibles, explica el tránsito de la Berta para convertirse en Albert. Una pieza de teatro-danza excepcional que muestra la angustia que vive aquel que emprende el viaje hacia el otro lado. La música en directo de Clara Peya transmite a la perfección los altibajos emocionales del proceso y consigue sumergir al espectador en este viaje íntimo, valiente y solitario protagonizado por Mariona Castillo y hacerlo partícipe […]

El punt de partida, el canvi de sexe. Un tema que hem pogut veure anteriorment, però poques vegades el d’una dona que es sent home. Amb la seva implicació ètica des d’un inici, deixa per l’espectador aquesta funció i ens mostra una història plena de dubtes. Un espectacle de dansa-teatre-música que et remou i et planteja preguntes. Amb un inici espectacular, on pots adonar-te de l’angoixa que viu el protagonista.Podem veure el repte per poder avançar en la societat quan no ets acceptat. Una societat binària, on tot és blanc o negre, home o dona. Espectaculars els moments de dansa, tot i ser un profà en la matèria, m’han pogut transmetre sentiment amb el seu moviment.I un gran aplaudiment per els […]

Elegant i sofisticada com un telèfon intel·ligent, iMe és una divertida comèdia que exagera l’addicció de la nostra societat a Internet, les xarxes socials i les noves tecnologies fins a extrems tan hilarants com terrorífics. Escrita i dirigida per Roc Esquius, l’obra planteja un món on les persones ja no es miren mai a la cara, ni es toquen, ni tan sols es parlen directament. Aquesta premissa crítica resulta molt suggerent i un mirall força tenebrós on, com malalts que estimen la seva condició, no podem deixar de mirar-nos. En aquest sentit, el muntatge és molt encertat i troba el to just entre la paròdia i l’anàlisi sociològica. A més, la dramatúrgia de la història està plena de trucs, girs […]

Doncs sí, això és el que fa Guillem Albà, guardar moments inacabats, abans que arribin al seu final; aleshores els introdueix en una màquina, els sintetitza, els ensaca i els penja del sostre. En te una pila de sacs blancs suspesos del trespol. Passen més coses? Oh i tant, però no les penso explicar perquè fins i tot algunes són inexplicables. Comèdia, pallassos, teatre de l’absurd… però no de text: de gest, d’emocions, de sorpreses. Tot amanit per una música suggerent creada per l’Anna Roig, aquella noia del chien. Èxit a la Fira Tàrrega 2012, jo la vaig veure fa quasi dos anys a Igualada.

Carta al padre, de Franz Kafka, es uno de los documentos epistolares más perturbadores del siglo XX, puesto que supone una larga lista de reproches del autor de Praga a su progenitor y ejemplifica algunas de las obsesiones del escritor. Desconozco si el espectáculo de Susanna García-Prieto y Alex D. Capo nació con la voluntad de poner voz a estas palabras o bien si las palabras en si fueron elegidas para ilustrar el exorcismo que se nos presenta en escena. Sea como fuere, el hecho de presentar el texto de Kafka como resultado de un experimento parapsicológico es realmente ingenioso y muy efectivo. Es cierto que se echa en falta un desenlace más contundente o un mejor encaje estilístico, pero la brillante interpretación […]

He intentat anar a veure El Rei Lear sense llegir-ne ni sentir cap crítica ni comentari. Només amb el gran repartiment (en número i qualitat), el director i els recursos del teatre, ja hi vas amb -potser- masses expectatives. He intentat sortir-ne sense comparar, tot i que aquesta temporada hem vist molts, molts Shakespeare. Em sembla que tampoc ho he aconseguit… Però he sortit, sobretot, amb alguns dubtes. Primer, però, cal deixar clar que hi ha molts motius per anar a veure l’obra. Fins al moment a casa nostra només hem pogut veure, en el seu format original, tres posades en escena d’El Rei Lear: el de que va portar el Centro Dramático Nacional al TNC, el d’Oriol Broggi a […]

Un vendedor de periódicos cojo, una prostituta, una enfermera y un soldado, un revólver, un vagabundo medio filósofo y un teléfono que suena… El universo norteamericano en un sueño que ya está desmenuzado, sin apenas un ápice de esperanza. Un mosaico de hasta once personajes que se encuentran en un drugstore para no hacer nada más que pasar el tiempo, beber y refugiarse de un entorno hostil. Personajes que a pesar del estereotipo, en su tránsito por este universo que dibuja Oriol Tarrasón, acaban cogiendo colores y matices, sobre todo gracias a los silencios. Y quizás esta es la primera virtud de la obra, los silencios de los actores que, con alguna pequeña excepción, están todo el tiempo en escena. […]

Només entrar agafem una capsa de crispetes, una manera molt original de presentar el programa de mà. Quan entrem a la sala ens trobem dins del “Nick Nelson’s market”,un drugstore del que n’és propietari en Nick (Arnau Puig) , un lloc on conviuen i somien una colla de “perdedors”, personatges desil·lusionats i fracassats que encara els queda alguna petita esperança per la que lluitar i somiar. Molts dels personatges ja es troben dins de l’escenari i un cop hi són tots, onze en total, més un gos virtual, sempre romandran presents durant tota la representació, tan si parlen com si no, sempre estaran interpretant el seu personatge. Oriol Tarrasón  ha triat  dues companyies joves com Les Antonietes i La Kompanyia […]

Ver el Teatre Romea convertido en un desierto de arena dominado por un sol gigantesco que ilumina la escena y marca el desarrollo de la tragedia es un espectáculo que, en sí mismo, justifica la entrada. Si a esto sumamos una Emma Vilarasau en una de las interpretaciones más contenidas que le recuerdo, una Mercè Sampietro impecable y unas emocionantes escenas entre Lluís Soler y Xavier Ripoll tenemos un resultado muy interesante. Cierto es que no es un montaje redondo (algunos versos son mejorables y algunos pasajes un poco lentos) pero también lo es que da gusto ver un montaje de tragedia hecho sin complejos ni prejuicios, en verso, con escenas muy intensas y, incluso, algún grito (porque, si no se grita en una tragedia griega, ¿dónde?). Vale la pena. […]

La coincidencia del año 2014 con el 450 aniversario del nacimiento de William Shakespeare ha dado lugar a una temporada llena de montajes del autor inglés y, claro está, en estas circunstancias no podía faltar un rey Lear, considerado uno de sus mejores textos. En esta ocasión Lluís Pasqual ha elegido a Núria Espert para dar vida al rey protagonista y la actriz lo interpreta con toda la intensidad que demanda un papel de tal envergadura. A pesar de esto y del acierto de un montaje que huye del artificio y apuesta por el minimalismo y la fuerza del texto, yo no conseguí conectar con él. Un ritmo demasiado lento y cierta inclinación del director por el enfoque mas grotesco en las escenas del bufón me […]

Gabriel Córdoba estrena nou registre, i el cert és que ens ha sorprès. Aquest showman i monologuista, que ja havíem vist a Esperanto-te, sovint opta per la comèdia dramàtica quan escriu, dirigeix i interpreta teatre. Vidas prestadas és una obra ben escrita, on es combina molt bé la comèdia amb reflexions sobre el teatre i la vida… o bé sobre el teatre com a modus de vida, que de fet és del que va el text. En aquest sentit, el ritme està molt ben dosificat i els dos únics personatges es complementen a la perfecció, tot i les seves suposades diferències… I dic suposades perquè en el fons són dos personatges que lluiten per una mateixa passió, però des de perspectives […]

  El nou muntatge de Jordi Pérez, és una nova proposta que ens torna a sorprendre per la seva manera tan pròpia i peculiar de fer teatre. No es tracta d’un text fàcil ni entenedor, sinó que et convida a reflexionar sobre tot el que has vist. Fins hi tot surts una mica perdut del teatre. Saps que el que has vist t’agrada, però que l’has d’acabar d’entendre. Quan sortim d’obres d’aquestes característiques, ens agrada  analitzar el que ens ha volgut dir l’autor, fet que a nosaltres particularment ens fa gaudir molt. “La Plana” és una metàfora de la societat en la que vivim. El text és complexa i ens aboca a la hipocresia del poder i a la des […]

Sergi Bellbell ha estat el traductor i director d’aquesta versió de “Fedra” escrita per Jean Racine l’any 1677. “Fedra” està considerada com una de les tragèdies més apassionants e intenses de la literatura grega. Una història d’amor que va contra les lleis i la societat. El tema principal és l’amor i la llibertat; l’ amor passional i prohibit de Fedra per Hipòlit, un amor malaltís que finalment acabarà en tragèdia; i la llibertat d’estimar sempre sota les lleis de l’honor. Un amor que és tractat per Racine des de tots els seus matisos ( violent, impetuós, gelós,…). D’altres temes que també trobem dins d’aquesta obra són l’incest, la traïció i la culpa. En aquesta ocasió en Sergi Belbel ha triat l’actriu […]

…utilitzant un joc de miralls amb cent anys de distància entre uns i altres. Hàbil dramatúrgia de Susanna Garcia-Prieto, bona direcció de Àlex D. Capo i excel·lent interpretació de Dafnis Balduz. Què més? Felicitats al círcol Maldà per programar coses bones i interessants. Aquesta relectura de Kafka pressuposa amor i admiració pels mestres —mestres antics com diria Bernhard— i això és d’agraïr, però que consti que no és una adaptacó de res. Ès una obra nova que beu de Kafka i de «altres mestres» més moderns. M’atraveixo a dir que és una obra d’art. No us la perdeu.

Estem parlant de “Teatre” a un nivell altíssim, que no es pot comparar a cap altre del nostre entorn, ni potser tampoc amb gaires teatres a escala internacional; una producció que juga en un altre lliga, a la que segurament no poden participar molts dels nostres teatres… poden fer-ho únicament teatres públics, ja que una producció d’aquest tipus, necessita molts recursos econòmics i tècnics. Al mateix temps necessita l’empenta d’un “esbojarrat” director com és Lluís Pasqual, que s’atreveixi a crear i organitzar un espectacle amb 25 actors a escena, dels quals 14 d’ells tenen papers importants. Aquesta producció m’ha arribat a emocionar en molts moments de les quasi 3 hores de durada… i és que no hi ha per menys, […]