Recomendaciones

L’origen de la marató es remunta a l’any 490 a. C. i es situa a l’antiga Grècia. Filípedes, explica la història, fou un lleial soldat que va recórrer la distància que separava les ciutats de Marató i Atenes per anunciar la victòria dels seus sobre l’exèrcit persa. Com passa sovint en aquests casos, els historiadors situen bastants interrogants sobre aquesta narrativa. Com acostuma a passar, també, la realitat acaba sent encara més èpica. Semblaria, doncs, que l’obedient soldat no va fer aquest trajecte per anunciar una victòria, sinó per demanar reforços perquè la batalla no anava bé. Tampoc no el va córrer, sinó que el va fer a peu; un fet que no empetiteix la gesta, perquè tampoc no va […]

Trenta anys no es fan cada dia. I menys trenta anys dins del sector cultural català. El que va començar sent un programa de ràdio s’ha convertit en un tot-terreny creatiu. L’èxit de la temporada obre el magatzem de records i els enfila l’un rere l’altre, mantenint l’estil còmic tan característic de la productora. Enric Cambray (l’home que miris on miris veuràs el seu nom) i Israel Solà es treuen del barret de copa una peça que dramatúrgicament segueix les passes de The play that goes wrong i que serveix de bàlsam per aquests temps on costa tant treure a passejar la rialla. Disfressada de vodevil i construïda a base del bagatge i les anècdotes de cada personatge de la […]

Les criatures abissals són aquelles que viuen en el més profund de mars i oceans. Més enllà dels 4.000 metres de profunditat. On la llum no arriba i, per tant, l’ambient és fred, inhòspit. Tanmateix, els éssers que habiten aquestes latituds, en una lliçó magistral d’adaptació, han desenvolupat propietats increïbles com la bioluminescència. Aquest sembla l’objectiu del Col·lectiu Abissal: posar llum allà on hi ha foscor. Il·luminar alguns passatges de la vida, de la infància amb l’objectiu de protegir els éssers més vulnerables i fràgils. Criatures abissals és una composició d’escenes amb temàtiques recurrents que no acaben de soscavar una història o arc narratiu: la infància n’és una i principal, però també l’èxode a través del Mediterrani, la violència, el […]

El club Bilderberg, en realitat, no és un club. És una reunió, oficial i documentada, que té lloc, cada any, des del 1954. Aquesta trobada, a la que només s’hi pot accedir a través d’invitació, reuneix caps d’estat, banquers, membres de la reialesa, grans empresaris i directors d’alguns dels mitjans de comunicació més importants del món. És real. Existeix. No és cap mite. El que, tal vegada, ha esdevingut un mite és el tipus de poder que s’hi manega o les decisions que s’hi prenen. Com a mite, és un fenomen del qual se n’han escrit llibres, pel·lícules i, fins i tot, alguna obra de teatre. La proposta que es pot veure aquests dies a l’Àtic 22 del Tantarantana va […]

La dramatització i el muntatge que Ivan Padilla ha dut a terme de la novel·la homònima d’Alessandro Baricco descansa sobre quatre potes, les que representen els quatre membres de la família política (o, millor dit, de la futura família política) de la protagonista, que arriba a Itàlia a casa del seu promès, que no hi és, però que se l’espera. Aquesta espera es convertirà en l’espai que la jove esposa anirà omplint amb experiències iniciàtiques de la mà dels habitants de la casa. El més interessant de la posada en escena de Padilla és, d’una banda, la fisicitat de les experiències, el paper protagonista del cos de la jove, i d’una altra, la visibilització del procés d’aprenentatge de la protagonista […]

Lo petaron todo la temporada pasada y continuaran llenando toda la sala a pesar de las restricciones pandémicas. Descubrí La Calòrica en “Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I” (2010) con la que se fundó la compañía en 2010 y que se volvió a representar al cabo de 10 años. Después de ésta y otras obras, la Calòrica ya se ha consolidado como una compañía de éxito por un trabajo profundo sobre la sociedad y el alma humana con todos sus defectos y cualidades. Es la sátira llevada tan al límite que desencadena una carcajada constante. Tanto es así que tienes que estar atenta para no perderte ni una sola palabra que pueda quedar sofocada por […]

Verdades que dan rabia, condiciones que nos persiguen y la duda de si está todo hilado y bien tramado. Esta sería la conclusión después de ver esta propuesta de la compañía L’Ostra 28. El escenario es este: una habitación de un hotel acoge una reunión de una sección del club Bilderberb. Es decir, que se reúnen algunas de las personas más poderosas del planeta para decidir cuál será el futuro del mundo en diferentes aspectos. No querría adelantaros en qué sección se encuentras nuestros protagonistas Jerry y Bob, porqué esta es parte de la gracia del inicio de esta trama. Durante esta reunión, tendrán que tomar una de las diez decisiones que les corresponden anualmente, pero no será un encuentro […]

Alessandro Baricco es un novelista italiano que, curiosamente, ya ha aterrizado en los escenarios en varias ocasiones. Aquí hemos podido ver Novecento, Ilíada y Oceà, que ya fue dirigida en su momento por Iván Padilla. De hecho, el director, actor y adaptador ha vuelto a Baricco después de haber llevado a los teatros otras novelas importantes con la compañía L’El·lida: Sunset Park, de Paul Auster, o Anna Karenina, de Tolstói. Proyectos complejos y arriesgados que intentan acercar a los espectadores el mundo de las letras. Con La jove esposa, Padilla intenta hacer un retrato de una familia italiana atípica, realmente peculiar y cargada de pequeños secretos. La llegada de la futura esposa del hijo hace salir a la luz toda […]

“Ens trobem a un espai deturat, devastat, ple de runes, la guerra és molt present.” Així comença la sinopsis d’aquesta obra i així comença l’obra per als espectadors quan arribem. L’escenari que ens trobem ens ubica i ens fa respirar l’atmosfera necessària per entrar en la proposta. Basada en els textos de Svetlana Aleksiévitx, que va recollir les veus de les dones que van viure la guerra i que mai han tingut espai per compartir-ho. Les medalles i els focus van anar per als homes. En el millor dels casos per a alguna de les dones que va estar activa en les línies més visibles, però mai per a les que estaven darrere i sostenien el dia a dia. No […]

Color, dinamisme, ritme. Ritme trepidant, que no estressant. Ritme molt ben portat que no decau en cap moment i que ens fa estar presents, com presents estan de principi a fi els personatges. Personatges molt ben treballats, amb molt de joc i molta creativitat, tant a través del cos com de la paraula. Excentricitat de qualitat amb contingut. Humor i absurd com a vehicle d’un missatge potent on apareixen figures com la democràcia (que no estava morta, la que estava morta era Rita!), l’autoritat, l’administració pública, l’esglèsia,…i un capitalisme Dj que intenta explicar que tot el que vivim en el seu nom és una mala interpretació d’un missatge que una vegada va donar per ajudar a un pobre home. Crítica […]

Desde el 2019 el Poblenou vuelve a tener uno de los espacios audiovisuales más importantes de la ciudad, el IDEAL Centre d’Arts Digitals. Más de 2000 metros cuadrados dedicados a la exhibición, la formación y la producción de artes digitales inmersivas. Ahora bien, no se puede olvidar que este mismo espacio ya tuvo una larga y exitosa vida… Fue primero uno conocido cine de barrio desde el 1917 hasta el 1984 (Cine Ideal) y más tarde un plató de televisión donde se grabaron numerosos programas y series. La primera exhibición de esta nueva etapa fue la dedicada al pintor expresionista Claude Monet. Ahora le toca el turno a seis reconocidos fotógrafos catalanes (Català-Roca, Maspons, Pomés, Biarnés, Miserachs y Colita) para […]

L’hèroe fue una obra muy popular -y también muy provocadora- en el momento de su estreno, en 1903. De hecho, se dice que pocas horas antes de levantarse el telón en el Teatro Romea, Rusiñol marchó hacia París y puso tierra de por medio entre él y el escándalo que se avecinaba. Se trata de un texto antimilitarista que pone en evidencia el papel del gobierno español en las colonias de ultramar (Cuba, Filipinas, etc.). Incluso a día de hoy muchos de sus pasajes, y principalmente el monólogo inicial, resultan aterradores. La crudeza con la que se describe la guerra y sobre todo la impunidad y también la indiferencia hacia el supuesto enemigo son todavía vigentes, y desgraciadamente contemporáneas. El […]

Distància. De seguretat, física, social… és la paraula que està en boca de tothom. Al Circ dels impossibles el Mag Stigman aconsegueix respectar-les totes, i a la vegada fer que les oblidem. Proximitat és la paraula màgica que ens acosta al Mag Stigman. Des de el primer moment ens fa partícips del seu show, ens integra i ens sentim part d’aquesta estona màgica, on ens quedem bocabadats davant els clàssics trucs de màgia, els malabars, o les ganes de ballar que ho poden tot. El Mag Stigman ens presenta un espectacle que és un homenatge al món del circ, i amb ell ens fa sentir d’aquella manera en que només ho pot fer la màgia, embadalits, encuriosits, sorpresos…I es que […]

BARCELONA MEMORIA FOTOGRÁFICA és la primera experiència immersiva sobre la ciutat Barcelona a través de la mirada de sis dels millors fotògrafs catalans. Francisco Català Roca (1922-1998), Oriol Maspons (1928-2013), Leopoldo Pomés (1931-2019), Joana Biarnés (1935-2018), Xavier Miserachs (1937-1998), i Colita (1940) van fusionar la fotografia documental i periodística amb l’artística, creant una visió inèdita de la ciutat dels anys 50 i 60. La visita comença per diverses sales . Informació. Història. Tècniques. Biografia. Les primeres són més de tipus informatiu, panells on se’ns explica la tècnica fotogràfica, la biografia dels sis artistes que van liderar una nova manera de veure la fotografia, … Imatges de fotografies, negatius, portades de revistes,… Sala recreativa i d’exposició La següent sala hi trobem […]

Probablement és a mig camí entre la ironia i la malenconia on trobarem el perquè de l’atracció que Chejov suscita a principis del segle XXI en un espectador sobreestimulat que, tot i així, se sent atrapat per l’Olga, la Masha i la Irina que, a cada muntatge (recordo, per exemple, el de García Valdés el 2005) sembla que reaccionin als embats d’un present que va ser el futur que tant obsessionava el contista rus. Les germanes de Manrique s’expressen amb naturalitat en una actualitat ple de ressonàncies de la societat burgesa que el text posava en el focus. El malestar de viure, la dificultat de viure segueix essent la mateixa, i el seu Moscou continua essent l’objectiu inassolible, perquè es […]