Recomendaciones

A vegades les persones que més necessitem apareixen quan menys ens ho esperem. A ‘Sandra’ passa exactament el mateix. Dues històries desconegudes que es creuen i creen un vincle totalment complementari l’un per l’altre. Un diàleg a dues bandes que s’emmarca dins del cicle «#JoTambé» dedicat a la visió de la societat de la violència de gènere. En aquest cas, Daniela Feixas ens proposa un text cuidat, delicat i a la vegada afortunadament poc morbós. Allunyat de totes aquelles ficcions sensacionalistes i on el detall i la dramatúrgia posen llum a la foscor (amb el permís de Carles Porta). Si bé Sandra i l’escriptor són dos perfectes desconeguts, a poc a poc aniran teixint una relació d’amor-odi sembrada a base […]

Ara que el Teatre Nacional de Catalunya sembla haver obert una mica les portes a noves veus, estem assistint a un fenomen interessant: el d’artistes dialogant (des de dins) amb la mateixa institució. Aquest és el cas d’Heroïnes o res, la nova obra escrita i dirigida per Ivan Morales (amb col·laboració de David Climent). La proposta ha optat, com dèiem, per integrar dins la història el que suposa per a un grup divers d’intèrprets, joves i contestataris, el fet d’actuar al TNC. D’aquesta manera, l’espectacle reflexiona sobre les pors, els conflictes i la culpabilitat de classe que comporta trepitjar un escenari com aquest. El recurs és intel·ligent i sembla exorcitzar alguns dels fantasmes de Morales, a estones, però, amb un […]

Look back in anger, aquí traducida como Amb la ràbia al cos, es una obra que John Osborne estrenó en 1956. Con ella se inauguró el movimiento de los «jóvenes airados», con el que se englobaría a una serie de dramaturgos y escritores británicos que expresaban el sentimiento de las clases bajas hacia el sistema sociopolítico que imperaba en aquel momento. Como muchas obras de la época, el marcado contexto que las encorseta no ha ayudado a que envejezcan del todo bien, a pesar de que su propósito y la fuerza de sus personajes permanecen totalmente intactos. Llàtzer Garcia ha querido inspirarse en esta pieza para construir su último texto, La meva violència. No estamos ante una versión sino ante […]

El 2 de febrero del 2010 el reciente inaugurado Almería Teatre estrenó lo que se convertiría en un auténtico fenómeno musical. Se estrenaba Pegados, una propuesta divertida, original y de pequeño formato que acabaría viajando a Madrid y que obtendría un éxito poco esperado. De hecho, estuvo varias temporadas en cartel, ganó dos premios Max de Teatro (uno de ellos al mejor musical del año) y diez años después se reestrenó con dirección de Alícia Serrat -creadora y actriz original- y Enric Cambray. Esta versión, protagonizada por unos jóvenes Iñaki Mur i Júlia Bonjoch, es la que podemos volver a ver ahora… con la perspectiva de los años, de pequeños cambios y de la nostalgia de un musical que arrancó […]

No me gusta especialmente la magia. Me hace sentir un tonto al que engañan a la cara cuando sabía que pasaría. De El Mago Pop no conocía prácticamente más que el nombre y su fama mundial. La entrada no era barata, precisamente. Vaya, si no fuera por el compromiso emocional con quien me lo recomendó, no hubiera ido. Y no puedo más que recomendar la propuesta fervorosamente. A los 10 minutos estaba con la boca abierta y con la cabeza hacía «no, no, eso no es posible». Y al salir, (sólo 65 ‘, demasiado poco para cualquier espectáculo, más aún por uno de estos precios) sonreía, quería repetir y con ganas de más magia (tal vez una de las palabras […]

¿Quién iba a decir que una tarde de domingo sería el detonante que haría explotar una situación que estaba latente desde hacía mucho tiempo? ¿Qué la simple pregunta “¿qué haremos esta tarde?” sería el punto de partida del final de una historia? Y es que es así como empieza la trama de esta obra. Cuando los tres compañeros de piso -Lara, Judit y Sebi- se plantean con qué actividad pueden acabar el domingo. Sebi y Lara empiezan proponiendo planes, pero a Judit no le parece nada bien. Les recrimina que quieran hacer cosas por hacer, sin ninguna voluntad de provocar un cambio en su vida. Y esta discusión, que encierra muchas cosas detrás, da pie a una escalad de violencia […]

Classe es una comedia que aprovecha toda la polisemia de su título para partir de una reunión entre un profesor y los padres divorciados de un alumno para llegar a una reflexión sobre las diferencias de clases sociales. ¿Es posible la movilidad de clases mediante la educación? El personaje de Pol López te diría que sí, la obra parece decir que no. El montaje paralelo que enlaza constantemente las dos escenas de la obra; la reunión de los padres con el profesor y la clase de refuerzo con los niños menos aventajados, propone que es muy difícil abandonar esta “clase”. Los niños y los padres, interpretados por los mismos actores, son la evolución causal de lo que el futuro depara […]

Cal un esforç, quan es tracta d’un muntatge en què hi participa Pol López, per a evitar que la ressenya no giri massa al voltant d’aquest. Ho intentaré. Fa temps ja que el teatre s’emmiralla en el cinema de la mateixa manera que el cinema ho ha fet, des del seu naixement, en el teatre. El repte ha de ser, probablement, que aquesta retroalimentació no traeixi l’especificitat dels dos llenguatges. A Classe, Pau Carrió s’inventa una posada en escena a partir d’una mena de muntatge altern (segons el llenguatge cinematogràfic) que recorda el de Coppola a El Padrino II, per exemple, en què aquells fosos encadenats meravellosos de l’italo-americà, es converteixen en jocs amb la intensitat de la llum que […]

Todos hemos vivido en algún momento una reunión entre padres, madres y profesores/as. Como tales o como propios alumnos. Pueden ser reuniones de seguimiento y evaluación rutinarios o encuentros para hablar de algún problema o dificultad que tenga el alumnado. Y en estas reuniones se espera cordialidad, entendimiento y predisposición para escuchar qué dirá el/la educador/a y actuar en consecuencia. Pero, ni todas las escuelas actúan igual, ni las personas que se reúnen en estos encuentros son siempre lo que se espera. Este es el punto de partida de esta obra. Ray (Pol López) se reúne con Brian (Pau Roca) y Sarah (Carlota Olcina) para hablar sobre las dificultades de aprendizaje que tiene su hijo. Lo que empieza siendo una […]

A las niñas y niños les llaman mucho la atención los grandes objetos y si además hablan y se mueven, se quedan boquiabiertos. Es el caso de un enorme libro que ocupa medio escenario, que habla, abre la boca y mueve sus enormes ojos. Es tan sorprendente como la historia que explica y que el pequeño público reconoce muy bien porque forma parte de su realidad actual. Una bruja llamada Virus no cree en los cuentos y ha contaminado un libro cuya enfermedad se manifiesta con estornudos frecuentes. El enigma lo tienen que resolver dos charlatanes que van por los pueblos vendiendo un elixir para crecer el pelo. David Àvila y Albert Gràcia son los directores de esta divertida pieza […]

L’escola Aules · Arts Escèniques produeix aquest musical de petit format inspirat lliurement en l’Òpera dels Tres Rals” de Bertolt Brecht i Kurt Weill. Ells però, ens diuen que és l’homenatge d’un homenatge, l’adaptació de l’adaptació. La proposta sorgeix per encàrrec de Daniel Anglès, director de l’escola Aules. Arts Escèniques, de portar-la a escena, el que havia estat la segona pràctica dels alumnes de 4t que es van llicenciar el passat curs 19/20 “Antiòpera de les oblidades” és un musical escrit i dirigit per Marc Chornet amb composició musical de Neus Pàmies i Gerard Marsal, i de vuit alumnes que acaben de finalitzar el seu recorregut professional d’arts escèniques a l’escola, Alexandre Ars, Àngels Cervelló, Ferran Enfedaque, Laura Font, Clara […]

El Cicle #jotambé, dedicat a les violències de gènere i estructures de poder, arriba a la Sala Beckett amb “Sota la neu”, una obra escrita i dirigida per Anna Llopart, i protagonitzada per Àlex Casanovas, Laura Conejero i Paula Malia. Tres grans actors. Tres grans interpretacions. Una menció especial per la Paula Malia, per la seva brillant interpretació en el paper de l’Alícia, el personatge principal de l’obra, que veurem com evoluciona psicològicament a mida que avança la història. Una evolució que passa per l’oblit, la desmemoria, la descoberta, la presa de consciència, la redescoberta i finalment l’enfrontament. De fet, els principals personatges són dos, en Víctor i l’Alícia, dos germans bessons, tot i que en Víctor no està en […]

Aquersta setmana he tornat a les aules, i tot gràcies a la proposta de La Villarroel amb Classe. Una proposta de Sixto Paz sobre com afrontem les dificultats: a l’escola, a la vida, on sigui. Amb la direcció de Pau Carrió i un repartiment format per Pol López, Carlota Olcina i Pau Roca. És una obra sobre la funció dels mestres o com ens pensem que hauria de ser, però a més hi ha molt més en aquesta obra. Ens parla de l’acceptació d’un mateix, del bulling escolar, de la funció dels pares (i família) per educar als fills, els problemes dels mestres,… No deixa de ser una comèdia, amb tot el rerefons que hi ha, i segurament quan veiem […]

Fa temps que el teatre documental està, de manera més o menys present, als nostres escenaris. I el millor d’aquesta circumstància és veure com evoluciona, a través de variacions escèniques cada vegada més diverses que amplien les bases d’aquest gènere. El que fa, per exemple, Àlex Rigola amb aquesta exposició minuciosa dels fets i la intrahistòria del cop d’Estat que és 23-F és un joc curiós entre forma i contingut. A partir de la idea de la celebració del 40 aniversari de l’esdeveniment, ambienta la peça com si fos una festa infantil, amb globus, begudes, espelmes, pastís, disfresses i uns actors amb llibertat per entrar i sortir de la serietat del relat. L’adaptació de la novel·la de Javier Cercas (Anatomía […]

Després d’una trajectòria d’una mica menys de 10 anys, la productora Sixto Paz ha aconseguit consolidar-se gràcies al seu bon ull a l’hora de triar textos contemporanis. Combinades amb dramatúrgies de Jan Vilanova, el grup capitanejat per Pau Roca ha estrenat obres de Nick Payne, Duncan MacMillan, Lucy Prebble, Neil LaBute o Philip Ridley, entre altres, aconseguint grans resultats però, sobretot, posar de relleu temes universals des d’una perspectiva contemporània que interpel·la. Classe és un muntatge molt en aquesta línia. Una peça que obre debat i reflexiona sobre l’educació i les diferències socials, dins i fora de les aules, segons els privilegis de cada individu. La direcció escènica de Pau Carrió és honesta i sap posar-la al servei del conflicte […]