L’art que ens va deixar l’artista neerlandès Vincent Van Gogh hauria de ser considerat la vuitena meravella del món. El que pretén Jaume Garcia, interpretant les reflexions escrites per Ever Blanchet després de plasmar l’essència de les cartes de Van Gogh a Theo, és idolatrar l’estil de vida i els pensaments de l’artista lluitant dia a dia contra les ganes de viure i les ganes de fer art. Vincent Van Gogh és dels artistes més estudiats en la història de l’art, és per això que el repte que assoleix Jaume Garcia és encara més gran. Arriscant-se a caure en errors que els més saberuts de l’art podrien retreure. Des del primer moment l’actor ens deixa clar que serà ell mateix, però recordant com hauria navegat Van Gogh per les riuades de la vida.
L’escena multicolor acompanyada d’un negre intens, ideal per fer ballar les llums i les projeccions al gust del consumidor, quedaria buida i plena d’aire si no fos perquè l’actor Jaume Garcia s’ajuda de moviments corporals i passos coreografiats incorporats fàcilment dins del text. Amb els braços i les mans omple de vitalitat i energia les paraules recitades dels pensaments de Van Gogh. D’aquesta manera i amb subtils i mecànics moviments, l’actor trenca la quarta paret des del minut 1 i interpel·la constantment un públic immers en el món artístic. Ells mateixos es deixaran seduir per la capacitat de l’actor de fer un viatge a través de diferents estats d’ànim i canviar l’actitud d’una manera màgicament natural.
La proposta del Teatre Gaudí amb les projeccions al fons, les parets negres, la gran interpretació i la quarta paret trencada en mil bocins fan que oblidis l’espai-temps actual i et transportis directament al costat d’aquell artista enamorat més de l’art que de la seva vida. El públic es veu involucrat en el muntatge convertint-se en l’altra paret del quadrilàter. L’esforç de Jaume Garcia Arija de mantenir un ritme constant i no abaixar la guàrdia amb el que això suposaria tractant-se d’un monòleg es veu compensat pels aplaudiments finals i les ganes d’admirar més aquest artista tan estudiat però a la vegada misteriós. Finalment, i tal com va fer el mateix artista, Jaume Garcia desapareix amb les llums apagades però deixant les pertinences personals de valor sobre la cadira.