Recomendaciones

Un parell d’anys abans del seu èxit a les llistes de vendes amb el Common People, la banda de Jarvis Cocker Pulp va publicar un single que mai va sortir en cap àlbum que no fos recopilatori, el Razzmatazz (Oh, sorpresa. Ja sabem el perquè del nom del club després de gairebé vint-i-cinc anys) en el que escoltàvem amb atenció el despit d’una relació finalitzada en el que una de les dues parts assumia una grisa existència en solitari. L’espòiler és quan ens adonem que les grises existències sempre existeixen en tots i totes: el mal de ventre existeix en tots i totes, així com el mal de gota, els peus plans i les dents tortes. Però ens escarrassem en emmirallar-nos […]

“¿Qué ocurre cuando la defensa a ultranza de la libertad individual pone en peligro nuestra manera de entender el mundo?” Esta pregunta del programa de mano resulta realmente inquietante y es el motor que hizo que Joan Yago escribiera, hace ya más de seis años, unos pequeños textos sobre mujeres que viven en nuestro mundo pero que lo hacen de manera muy diferente, desafiando nuestra forma de aceptarlas y comprenderlas. Son personajes ficticios basados en realidades excepcionales, muchas de ellas inspiradas en programas televisivos norteamericanos como My strange addiction. El hecho que todas sean mujeres también es una manera de desafiar al espectador, de ponerlo contra las cuerdas y de provocar conexiones contradictorias. El resultado es un texto hábil, divertido […]

Hay temas universales que, por muchos años que pasen, continúan teniendo una actualidad más impuesta que querida. Coger cualquier texto de Shakespeare, escrito en el siglo XVII, y trasladarlo al momento contemporáneo no es difícil ya que las palabras y las motivaciones de los personajes pueden convivir en cualquier época. Esta obra es un ejemplo claro, porqué en toda la historia ha habido miles de guerras y disputas por el poder, asesinatos y conspiraciones para adquirir un estatus deseado, y también aquellas personas cómplices que han planeado o ayudado a conseguir los objetivos marcados. La universalidad de la temática permite moverse en el tiempo sin que pierda valor ninguno de los puntos mencionados. En esta ocasión, Pau Carrió ha querido […]

L’imperatiu categòric és un concepte desenvolupat a la filosofia de Kant que fa referència a aquelles proposicions que justifiquen una acció com a necessària o imprescindible. A partir d’aquesta premissa, Victòria Szpunberg desenvolupa tota una sèrie de proposicions que aconsegueixen transformar en necessari o imprescindible allò més injustificable: l’assassinat. I ho fa, destil·lant aquestes proposicions de la realitat més propera i coneguda. Una realitat que, tal vegada, tenim tan assimilada que el mal que ens provoca s’ha tornat imperceptible: precarietat, alienació, l’egoisme amb el qual teixim les nostres relacions més íntimes i també les socials, la impostura, la imatge per davant de la identitat, la superficialitat per davant de la profunditat; tots els elements que caracteritzen el món actual i […]

Al igual que los protagonistas de las novelas El proceso, de Kafa, o las más modernas El móvil, de Javier Cercas, o Que nadie duerma, de Juan José Millás, el personaje principal de L’imperatiu categòric lleva una vida de lo más normal y anodina hasta que un día se encuentra sobrepasado por la presión del entorno. ¿Un camino hacia la locura? ¿O quizás solo una reacción, entre real y figurada, hacia un presente que oprime? Seguramente todas las respuestas podrían ser válidas, e incluso habría la posibilidad de que todo fuera un proceso mental para escapar de la realidad. El gran acierto de Victoria Szpunberg –y hay muchos de aciertos en su propuesta- es la hábil mezcla entre filosofía y […]

Muchas veces las vidas de los personajes de los libros parecen idílicas o, si más no, fáciles de soportar. Leer una novela de Jane Austen, aún y con las dificultades, lleva a la lectora a trasladarse a una época en que cualquier propósito de su protagonista puede ser posible. Laura Wade parte de la obra inacabada de Austen para imaginarse cómo podría continuar, cual habría sido el final si la escritora hubiera culminado su texto. La virtud de esta obra es que traslada realmente a aquello que podría ser una de sus novelas, con la comedia justa mezclada con reivindicación femenina e historias de amor (propio, principalmente) que enganchan. El reparto juega con el texto magistralmente. Con una puesta en […]

Ingvar Ambjørnsen es un autor noruego que escribió Elling en 1966, una serie de cuatro libros para jóvenes. Ésta es la obra más conocida tanto en Noruega como fuera del país. La novela Brødre y blodet (Hermanos de sangre) está incluida dentro del grupo Elling. Posteriormente fue llevada al cine, con guión de Axel Hellstenius, en colaboración con Petter Naess estrenada en 2001. La adaptación teatral de la novela la debemos a Simon Bent. La adaptación teatral recoge el título de la serie de relatos. Es una comedia profunda en clave de humor de una pareja de chicos (David Verdaguer y Albert Prat) con problemas psíquicos, ingresados en un centro psiquiátrico y que salen a un piso tutelado del Ayuntamiento […]

Els amants del teatre de les idees esperem les obres filosòfiques amb candeletes. I donada l’escassetat del gènere, quan arriben oportunitats com La disputa, no les podem deixar perdre. A més, el bon record –i llunyà –del Encuentro entre Descartes y Pascal joven, protagonitzat també pel Josep Maria Flotats, era un bon motiu per augmentar les expectatives de La Disputa. Aquí, com també en el Encuentro, ens trobem amb dos filòsofs rivals – o potser més ben dit: amb corrents de pensament oposades– que es trobaran cara a cara. El motiu de l’encontre –i de la disputa– entre Voltaire i Rousseau és el següent: s’està circulant un pamflet anònim que assenyala amb a Rousseau amb acosacions lletges –però certes?– i […]

Meta és un monòleg documental, tot i que en aparença sembla una conferència, que neix de la necessitat de parlar de la tragèdia que, any rere any, omple de cadàvers l’Estret de Gibraltar i que, irònicament, conviu amb els complexos turístics, el trànsit marítim internacional i els esportistes que es repten a creuar-lo. L’Ibrahima Diallo és el narrador d’aquest monòleg, on tot el protagonisme recau en la història mediàtica del nedador David Meca, considerat el millor de la història (traduïda en kilòmetres, és la suma d’haver donat tres voltes i mitja a la terra nedant), i en les adversitats que aquest va haver d’afrontar quan va travessar l’Estret de Gibraltar l’any 2008. En acabat, L’Ibrahima ens ofereix un debat post […]

Es un espectáculo creado y dirigido por Diqui James que formó parte de La Organización Negra, un grupo que revolucionó el teatro argentino a principios de los 2000. En 2005 se creó esta gran producción Fuerza Bruta. En 2011 crearon una versión más perfeccionada: Fuerza Bruta Wayra. Tras triunfar nueve años en el off-Broadway, ha recorrido 37 países y lo han visto más de 6 millones de espectadores. Fabio de Aquila es el coordinador general de Fuerza Bruta y dice: «Nuestros espectáculos son más para vivirlos que para verlos«. Y es cierto. Es un espectáculo asombroso. La gente va entrando en un espacio en el que no se ve el escenario, barras de bar para comer y beber, gente de […]

No és la primera vegada que una conversa entre dos personatges famosos, amb un cert lligam entre ells, es porta a escena. Alguns exemples són: ElPapa d‘Anthony McCarten (2022 al Teatre Akadèmia), Un Concert a la Casa Blanca de Jordi Roigé (2023 al Teatre Gaudí), Mozart vs Salieri de José Maria Roca (2016 al Teatre Versus) o Què va passar amb Bette Davis i Joan Crawford?, de Jean Marboeuf (2019 al Teatre Akadèmia) són alguns exemples d’obres de teatre, que han escenificat una conversa, real o fictícia, entre dos personatges amb un cert lligam. A Els Buonaparte, una obra escrita per Ramon Madaula, s’ha portat a escena la trobada que hi va haver entre dos homes que, en aquells moments, eren uns dels més poderosos del […]

L’imperatiu categòric és una obra escrita i dirigida per Victoria Szpunberg, concebuda per a una actriu i per a un actor que interpreta tots els personatges masculins que hi surten. La Clara G., la protagonista d’aquesta obra, interpretada per l’actriu Àgata Roca, és professora associada a la facultat de Filosofia. Té més de cinquanta anys, s’acaba de separar i està a punt de quedar-se sense casa. El veí del costat viu en una festa constant i no la deixa descansar. Tot se li comença a posar en contra. La Clara se sent ofegada pel sistema. La pressió social, l’estrès i les humiliacions la portaran a la desesperació, l’ansietat, fins i tot a tenir pensaments violents. L’actor que interpreta tots els papers masculins (en […]

  Pa amb Tomàquet, el demà és una proposta de la companyia Application Rejected, a l’entrada ja ens avisen que el que veurem va a ser una cosa totalment diferent. I de debó que no ens ha enganyat. La sàtira d’una societat que ja no sap on té les prioritats, una balada a la demagògia i al populisme, un bram a l’absurditat i a la més fosca veritat, que només els bufons i uns titelles amb llengües àcides hi poden fer front sense ofendre a ningú. Què faries si a Catalunya ens prohibeixen fer pa amb tomàquet? Un univers satíric durant l’obra. Una autèntica locura és la que puc veure a l’escenari. S’ha de dir que se’n riuren de l’independentisme, […]

Per si de cas, acumulem objectes i coses que fan més nosa que servei. Unes claus que ja no obren res, unes ulleres graduades, una capsa de llumins d’algun lloc que mai més hi tornarem, un joc de cafè, uns esquís de quan érem petits, unes cintes de casset, uns retalls de roba, un cable… Acumulem i acumulem coses, que per nostàlgia no llencem, per si de cas, i si… o perquè mai se sap. Murmut va d’això, d’acumular i omplir caixes i caixes d’objectes inservibles, que apilonem durant anys fins a construir una paret plena de records, en la que ens hi podríem amagar, sota la frase per si de cas. Murmut neix en època de pandèmia, època en […]

Los tablaos en Barcelona sufren el estigma de los últimos años de masificación turística, donde proliferaron espacios dedicados al flamenco con una vocación de agotar los bolsillos de los turistas con sartén y sangría barata y el flamenco como excusa de todo. Pero la presencia de los locales dedicados al flamenco en la ciudad condal se remonta a dos siglos atrás, y podemos estar orgullosos de ser, junto a Madrid y Sevilla, una de las tres plazas históricamente imprescindibles para este arte. De todos los tablaos históricos de la ciudad hay alguno con una verdadera solera, al que no debe dejar de ir: el Tablao Flamenco Cordobés. Este emblemático espacio de La Rambla que debe su nombre al torero Manuel […]