Recomendaciones

Aquel país no descubierto … referencia que Shakespeare hace de la muerte en Hamlet, es, en sí, más que un espectáculo, una adaptación de las transcripciones de las conversaciones que Alba, la actriz y el personaje, tuvo con su padre durante su último ciclo de quimioterapia. Él, catedrático de historia económica, aporta riquísimas valoraciones relacionadas con el individualismo, la deriva de nuestra sociedad, el amor y la vida, siempre teniendo presente la muerte como destino de todo. Se trata de un homenaje delicado a una persona con mensaje por parte de alguien que sabe hacer que sus palabras tengan el trato que se merecen. Y se nota. Y hace que el espectáculo fluya, llegue … La dirección y la autoría […]

Què ha sigut d’en Bruno i l’Àlex? Va ser al 2012 quan l’Àlex i el Bruno, els protagonistes de “Smiley. Una història d’amor”, es van conèixer, es van enamorar i es van fer el seu primer petó. Va ser a la sala FlyHart. Nosaltres hi érem. Recordo que em vaig emocionar molt. Sinó m’equivoco, “Smiley. Una història d’amor” va ser la primera comèdia romàntica, que es portava a escena, on l’amor era protagonitzat per dos homes. Em va encantar!!! Era tot tan natural, tan real, tan increïblement bonic. En Bruno i l’Àlex es van ficar dins el meu cor, pot ser perquè com en Bruno sóc una romàntica, crec en l’amor, en els finals feliços i en el fil vermell […]

Un únic text. Senzill i sensible. I també premiat, sigui dit de passada. Un escenari auster. Una llum que empeny l’acció i emfatitza les emocions. I dos actors, Carles Goñi i Muguet Franc, interpretant-ho per separat i en sessions diferents. De dol, de la dramaturga Queralt Riera, ve a parlar-nos del dolor de la pèrdua i dels actes a la que aquesta ens pot arrossegar. De vides tacades i trencades per l’abús d’un oncle. Un abús llunyà en el temps però on el subconscient dels protagonistes, el Hamlet i l’Ofèlia, ha quedat clavat i que tindrà conseqüències fins avui, el dia en que celebren 33 anys. L’ancoratge shakespearià és anecdòtic. Encara que aquí, al igual que al clàssic anglès, també […]

Potser no es tracta d’un tema massa original ni d’una forma d’explicar l’argument excessivament novedosa, però hi ha alguna cosa dels autors argentins que sempre ens enganxa i ens convenç. Crec que té molt a veure amb el lloc on posen la mirada, amb la implicació de l’autor (però també dels actors) en la història i en el relat. Molts arguments teatrals ens venen explicats des de fora, però el teatre argentí sovint et fa partícip i còmplice dels esdeveniments des del minut zero. A Els gossos, precisament, es comença amb una conversa de sobretaula que resulta altament incòmoda… i el més curiós és que el que acaba patint més aquesta incomoditat és el propi espectador. A partir d’aquí els […]

Qui no s’ha enamorat mai? Qui no ha pujat als búnkers mai? Qui no ha desitjat, amb totes les forces, menjar-se un Kínder Bueno pels carrers engalonats del barri de Gràcia? Qui no hagi tingut cap d’aquests símptomes no ha viscut Barcelona al cent per cent. Pau Barbarà s’estrena amb un projecte ambiciós i melancòlic a parts iguals. Fa despertar moments i sensacions que havien quedat oblidades sota els ritmes de la rutina barcelonina. Presenta quatre personatges que tenen els seus fils marcats, però que si passéssim les seves històries per una batedora, sortirien històries barrejades però igual de reals i creïbles, perquè en aquesta ciutat cadascú és un món. La història transcorre a bon ritme, sense salts en el […]

No puedo parar. No puedo parar de tararear las canciones de este musical. Y como a mí, seguro que le pasa a todo el público que asiste. Toda aquella persona que viva o pasee por la ciudad de Barcelona se verá reflejada en algún momento u otro en los personajes que nos presentan tan magistralmente encima del escenario. El musical de Pau Barbarà nos lleva a acompañar a cuatro jóvenes por la ciudad condal a la búsqueda de sus sueños, deseos y vivencias. Hay un chico romántico obsesionado con las comedias románticas de Hugh Grant que cree que él puede ser el protagonista de su propia película, una fotógrafa dolida por un engaño sentimental que no acaba de encontrar el […]

La influència del teatre argentí en el teatre català i les diverses produccions que directors i dramaturgs portenys han realitzat als nostres escenaris en els darrers 20 anys sembla tan òbvia, a aquestes alçades, que continuar insistint en mencionar-la resulta, en certa manera, redundant. En qualsevol cas, com que la relació catalanoargentina és encara fructífera i segueix aportant noves i interessants personalitats, segueix també sent una obligació destacar-ho i celebrar-ho. Després de les magnífiques El loco y la camisa i El declive, el creador Nelson Valente ha estat una de les últimes figures a cridar la nostra atenció, amb el seu estil mordaç i, en certa forma, hereu de les obsessions de l’obra de Daulte o Tolcachir per citar els […]

Un cub immens ple de calaixos al mig de la sala em recorda la necessitat que tenim de classificar-ho i posar nom a totes les coses. Buff…, aquell moment que no saps on o com classificar una part de tu, estrès, eh? Archivo parla sobre la necessitat de separar si al final tot està entrellaçat; ens necessitem uns als altres per seguir rodant. Som espectadors del nostre entorn, i a la vegada protagonistes, som públic i actor al mateix temps. Una crítica a l’aparent individualisme que la societat ens ha imposat, el veí sempre és el dolent. Una instal·lació de trenta minuts que ens ensenya les coses bones d’arxivar, de saber separar, però sense crear fronteres, sinó ponts entre les […]

Res no passa ael nostre voltant, i a la vegada passa tot; mirem sense veure. Verónica Navas trenca les finestres i evidencia que existeix un entorn protagonista en si mateix. Una proximitat desconeguda que ens permet imaginar aquella realitat que queda limitada dins nostre. La Ciudad és una tabula rasa que posa el focus als petits detalls. Detalls físics, temporals, i filosòfics. La Ciudad és un cigarro des del balcó, una conversa de capvespre, un moment per desfogar-se. És l’ara i aquí, des d’un record, des dels teus ulls. Un estudi sobre el quadre teatral. Verónica Navas ens parla d’una manera molt intima a través de la delicadesa del paper, mostrant així les diferents capes del món que ens rodeja. […]

El cap de setmana vaig assistir a una estrena a Igualada i que els propers dies podeu veure a Girona (i posteriorment a Barcelona). Va ser el primer assaig complert i amb públic abans de l’estrena. Aquest és un gran projecte amb una obra de teatre, un documental i una instal·lació fotogràfica i és una producció del Teatre de l’Aurora i Cultura i Conflicte. Un text compromès que parla sobre les dones que van sobreviure a les violacions sistemàtiques durant la guerra a Bòsnia i Hercegovina i sobre els fills i filles nascuts dels embarassos forçats, que ara tenen just 25 anys. Hem de dir que aquest muntatge teatral és dur. Per un costat contrasta les violacions a la població […]

Nelson Valente, autor molt reconegut a casa nostra des de l’estrena «El loco y la camisa” (2014) a La Villarroel i “El declive”(2018), el primer espectacle del cicle del OfflaVillarroel , entre altres, ens torna a sorprendre amb «Els Gossos», una obra que va néixer per encàrrec del Festival Grec de Barcelona i la Sala Trono, però no ha estat fins ara, a causa de la crisi sanitària del Covid-19, que s’ha pogut estrenar a La Villarroel. “Els Gossos” és el primer text de Nelson Valente que s’estrena abans a Catalunya que a Buenos Aires. De la mateixa manera que anteriors obres de Valente, “Els Gossos” parteix d’un fet quotidià en el que molts de nosaltres ens hi podríem sentir […]

«Elles» és un musical de petit format escrit i musicat per Josep Maria Ribaudí; també conegut amb el sobrenom de Kabrota. «Elles» es va estrenar al Teatre Municipal l’Ateneu el diumenge 20 de setembre. Com a companys que vam ser en aquesta revista, i per l’amistat que ens uneix des de fa temps, no ens ho vàrem pensar dues vegades i carretera i manta cap a Igualada a gaudir d’aquest dia que prometia ser molt especial. Tot i que «Elles» és el seu primer projecte de teatre musical, és la segona vegada que en Kabrota porta a escena una de les seves creacions, ja que al Festival Píndoles de l’any passat una de les seves obres va ser escollida per […]

Ivan Andrade y Clara Bes dirigen esta obra llena de imaginación y fantasía. Son tres espacios diferentes en el mismo escenario separados únicamente por pequeños cambios en la iluminación. Son historias paralelas de teatro-ficción, tres historias futuristas que obligan a la reflexión. Desde los replicantes de “Blade Runner”hasta “Machines like me” de Ian McEwan, tenemos muchos ejemplos en la narrativa y cine actuales. La robótica puede crear máquinas tan humanas que interfieren en la vida de las personas. La creación de los primeros seres humanos de laboratorio lleva a dilemas difíciles de resolver como la ética de las decisiones cuando aparece un hilo invisible que separa los sentimientos humanos de la razón creada a base de algoritmos. En esta obra […]

No menjar per por d’empassar-se un vidre. Haver de viure a pocs metres d’un piano. Tenir pànic a que passi alguna cosa dolenta. O a que en passi una encara pitjor. Aquesta és la garjola mental dels que estan diagnosticats amb un trastorn obsessiu compulsiu i aquesta és la realitat que venen a mostrar-nos a Suite Toc nº6, de la companyia Les Impuxibles. Una obra entranyable, valenta i visceral i amb una gran potència onírica i hipnòtica que sorteja prou airosament els perills de l’autoficció: no cau en l’autocomplaença i és intima sense intimidar. Això sí: en determinats moments ratlla el terreny fangós de convertir-se en una striptease emocional. Tots estem malalts, i els que no ho estan és perquè […]

Parlar sense ser escoltat (o no escoltant a l’altre), parlar només de temes trivials amb altres persones, qüestionar-se la pròpia felicitat o esquivar la pròpia por són alguns dels temes que reflecteix aquesta obra, la qual sap anar més enllà de fer riure i distreure a l’espectador. En aquest sentit, s’aposta per un teatre realista que exposa la seva temàtica amb molt d’humor, però sense renunciar en cap moment a la seva part més dura. Així, Nelson Valente troba un bon equilibri entre aquestes dues vessants, perfilant també uns personatges amb qui poder empatitzar. De fet, aquests són propers, no només per la temàtica reflectida a través de les seves paraules, sinó també per la forma de comportar-se, relacionar-se i, […]