Recomendaciones

Qui escriu el guió de les nostres vides? Quan prenem una decisió, què hi ha de raonament personal i/o d’influència externa? Aquesta influència, com l’exerceixen i qui la controla? Pensa igual una persona que veu televisió, va al cinema i al teatre, llegeix diaris, que una persona que viu aïllada de tot entorn alienador. Si volem ser éssers “racionalment purs” hem de deixar d’anar al teatre? ¡No, no fotem!!! Deixeu aquesta decisió per més tard. D’entrada aneu a la Sala Beckett. No tenen la resposta i a més a més sortireu amb un cabàs de noves preguntes. Això sí, passareu una bona estona. ¡¡És una comèdia!!

Nova marató teatral de Jessica Walker i els seus actors al Teatre Laboratori-Escola de Barcelona, peces en working progress i amb una selecció dramàtica diversa. Trobareu clàssics com ara «Las criadas» (Jean Genet), «Yerma» (Federico García Lorca) o el «Dr. Jekyll i Mr. Hide» (adaptació de R. L. Stevenson); experiments com ara «Alas rotas» (adaptació del diari de Frida Kahlo) o «Love sick» (basada en el còmic d’Olivia i Popeye). Destaquen «El proceso de Juana de Arco» (Robert Bresson), obra de Paloma Remolina, amb una poètica molt intensa; i el duo de Raúl Ornelas i Julia Erle, que interpreten «La orgía de la tolerancia», de Jan Fabre: una peça que ens confronta sense pietat amb la mentalitat «tolerant» de l’occidental […]

Seixanta-cinc minuts, només seixanta-cinc minuts que comencen amb un llarg silenci i després no deixen treva a l’espectador. Dos actors, només dos actors que excel·leixen en les seus respectius papers. En les diàlegs hi trobareu meta-teatre, filosofia, ètica… Tan si heu vist prèviament aquesta peça teatral com si no la coneixeu, val la pena ocupar una cadira al Teatre Romea per veure aquesta excel·lent versió dirigida per Mario Gas i deixar-se inocular el verí del teatre. Un llarg aplaudiment.

Algú podrà dir que aquesta obra de Rodolf Sirera ha quedat superada pels anys, ha perdut efectisme o simplement esdevé feixuga i discursiva. Aquest algú potser podrà tenir raó si parla d’altres muntatges de l’obra, però segurament la perdrà si parla del muntatge que ens presenta ara Mario Gas. I és que aquest cop se’ns serveix el verí amb molta elegància, un ambient de thriller exemplar i una direcció d’actors exquisida (recordem que Miguel Ángel Solà i Daniel Freire són dos gats vells… i argentins, que se les saben totes). Molt recomanable pels que encara van al teatre a enamorar-se de les paraules i d’uns bons intèrprets.

Hamlet Baby és la nova criatura escènica de Jessica Walker, una adaptació lliure que desmunta els tòpics del clàssic i fa un retrat pueril i cínic de les intrigues d’Elsinore i dels nostres temps. Obra coral i innovadora en llenguatge escènic, que combina el teatre físic, la improvisació i el teatre viu -amb alguns girs que recorden la performance i les propostes de Rodrigo García-, la versió còmica de Shakespeare (Sex-peare, se’n burlen els seus personatges) és una reflexió punyent sobre l’èxit sexual i econòmic, el cinisme endèmic, les aparences, l’exhibicionisme i la frustració existencial. L’espai de Teatre Laboratori i la particular poètica de la directora, que dirigeix en directe -com Tadeus Kántor-, és una experiència teatral que difícilment deixa […]

La festa de les arts escèniques. Bellesa, química, manipulació sensorial. Sortireu de la Biblioteca de Catalunya i no sabreu ben bé què ha passat. No us preocupeu. És normal. Les sessions d’hipnotisme poètic ja les tenen aquestes coses. Això sí, sortireu amb cara de pastor que viu a Fàtima i aquesta cara tardarà dies a esborrar-se. És fruit de la pau interior. Probablement durant algunes nits somieu que la Clara Segura i la Màrcia Cisteró us volen explicar “un conte xinès”. Tampoc us heu de preocupar ni sentir culpables: està inclòs en el preu de la entrada.

Un joc metateatral per acomiadar el T-6 amb una festa de traca i mocador (en tots els sentits de la expressió). Quan un autor surt del teatre convencional assumeix un risc important. Generalment no hi ha terme mig. O el fracàs o la glòria. Afortunadament en aquest cas l’experiment funciona molt bé i el producte és divertit i “interessant”. Menció d’honor per a Laia Costa, actriu revelació i el personatge més potent de la proposta. El bon ofici de la vella guàrdia fa la resta. Si el futur del teatre està en mans d’artistes com Nao Albet, Marcel Borras i Laia Costa, a la crisi se li ha girat feina.

Divertida, fresca, sense complicacions aparents: intel·ligent. Ho fan amb tanta naturalitat que sembla que no estiguin actuant. Comèdia romàntica. Amors i desamors. Taula i sofà. Teatre argentí que, com de costum, té el seu gran pilar en la interpretació. Gran treball de Gabriel Beck (actor, dramaturg i director) i de María José Cordonet (com més avança la representació, cada cop la vas trobant més interessant, més intel·ligent, més guapa). Dissabte 29 és el seu darrer dia a Porta 4. No la deixeu passar. És l’unica manera que tenim els espectadors de fer-los saber que no volem que ens deixin.

Directors de cinema, relacions laborals, els elèctrics, entregues de premis, manies d’actors… La gran quantitat d’inside jokes professionals que Joaquim Oristrell insereix al llarg del guió faràn les delícies d’aquells qui es dediquin o estudiin cinema i audiovisuals. Els demés trobareu una comèdia més de somriure de tant en tant que de riure com una lloca. Això si… segur que sortireu tararejant la tornada de Joan Vives: «Tots-fem-co-mè-dia!!».

Anomia és l’estat en que es troba submergida actualment la nostra societat, així com els personatges d’aquesta obra, alhora increïblement rocambolesca i punyentment realista. L’acció transcorre enterament en el soterrani d’un edifici i no té més escenografia que un escriptori i quatre cadires. Així, tot l’interès de la peça recau en el va i ve dels personatges que transiten aquest espai: una tropa de polítics corruptes que lluiten i es fan xantatge els uns als altres per tal de mantenir la seva posició privilegiada i seguir robant als ciutadans. El que més destaca a Anòmia és un text absolutament pertorbador que remena el fons empantanegat de la nostra societat fins a fer evident que les aigües que ens envolten, aparentment […]

Disfresses cosides per la mama, decorats de paper pintat a la paret… Recordeu els finals de curs de quan estudiàveu? Doncs no parlem del mateix. Coco Comín celebra durant dos dies els seus 50 anys de trajectòria professional executant una idea boja amb una perfecció absoluta. Ha re-adaptat el musical «Moulin Rouge» per mostrar les capacitats i talent dels seus estudiants, fent pujar a l’escenari del BTM fins a 1.000 actors, ballarins i figurants. L’espectacle (3 h.) consisteix en la succesió de perfectes coreografies amb desenes de persones, en una brillant i versàtil escenografia i un disseny de vestuari molt cuidat. La nota negativa, si se’n pot dir alguna, és que sovint es trobaven a faltar escenes cantades, i que […]

“La flauta màgica” deu ser l’òpera que més adaptacions “teatrals” deu haver tingut de la història. A casa nostra es recorda la mítica adaptació del Lliure, la fantasia musical d’”El somni de Mozart”, la versió minimalista que ens va dur Peter Brook i, per descomptat, la visió de Comediants, que tot i ser representada com a òpera destil·lava teatre pels quatre costats. Ara Dei Furbi ens porta la seva aproximació, que esdevé juganera, enginyosa i divertida. Amb poquíssims elements, sense cap instrument musical, una imaginació propera al teatre familiar i una gran càrrega d’ironia, els sis actors-cantants defensen el joc amb molta competència. Una joguina realment llaminera que agradarà a un públic molt ampli.

Toc Toc es representa al Teatre Borràs fins el 30 de Setembre. L’obra, dirigida per Esteve Ferrer, tracta amb molta cura i humor el cas de sis pacients amb problemes de trastorn obsessiu compulsiu. Són malalties molt peculiars i iròniques però, també, d’alguna manera o altre són casos que tots nosaltres coneixem i fàcilment ens hi podem identificar. Si voleu passar una estona divertida i d’humor fresc us recomano 100% visitar el Teatre Borràs. Toc Toc és una obra perfecte tant en la seva idea com en la seva interpretació ja que els actors son uns cracks, molt dinàmics i excèntrics, que et fan passar dues hores de riure constant.

Un home sol, un pobre desgraciat que viu a un banc. No té casa o no la vol tenir. Des de la vida i la mort, Pere Arquillué torna a brodar el Primer Amor de Samuel Beckett amb una naturalitat i fermesa que espanta. L’home vagabund coneix l’amor amb una prostituta que li ofereix casa, però quan l’amor s’acaba, se’n torna al banc. D’alguna manera, ella, la Lulú, encara hi és. I així ens ho explica des d’aquest banc que ben bé podria ser una sala d’autòpsia on actor i personatge es despullen, literalment, per explicar-nos què passa quan l’amor acaba malament. Si és que es pot acabar mai.

La dramaturga menorquina Aina Tur porta a la Sala Beckett una història d’històries, un mosaic de mosaics. Concretament 21 històries d’amor de la mà de només dos actors: Xesco Pintó i Anna Berenguer. Ell, un escriptor errant, retorna a la seva Menorca natal. Un espai idòni per viure, o reviure totes les històries d’amor on estimava, estima i estimarà. I és que present, passat i futur juguen aleatòriament una partida d’històries d’amor, totes diferents. Daniela de Vecchi, mitjançant l’estructura poètica dels sistemes minimalistes repetitius, dirigeix un espectacle on els actors són víctimes de l’atzar i l’efecte «random», i gràcies a això, cada dia veurem un espectacle irrepetible, ja que l’ordre de les escenes i la càrrega dramàtica d’aquestes depèn d’això […]