Aquesta setmana he anat a la Sala Atrium a veure «M’hauríeu de pagar» una obra amb tres veus, tres personatges, tres històries amb un element en comú.
He de dir que un dels personatges el reparteixen entre Francesc Cuéllar i Carles Roig, jo vaig veure l’actuació de Carles Roig,
Primer vam veure a l’Àurea Márquez que ens explicava el seu testimoni. Ella és una guia d’art i davant d’un grup de visita a un museu ens comença a explicar petites històries que en determinats moments ens va fer riure una estona, però que veiem que aquest personatge patia i que volia explicar-nos la seva soledat. Les seves experiències van divagant i retrobant en un mateix moment. Juga amb nosaltres, amb els records i els sentiments. Fins que al final ens revela un secret que ha anat arrossegant uns quants anys.
Carles Roig ens explica la seva pròpia història- És un jove que ens explica les seves fantasies i de les persones que han passat per la seva vida. I ens revela aquells moments d’infantesa en el poble, de sexe, sense pèls a la llengua. Com tots els personatges de l’obra amb una revelació final. I Albert Pérez de mica en mica ens narra la seva própia història, sent un fill de músic veiem que la seva malaltia l’ha perjudicat en els últims moments i ens vol dónar una sorpresa. Al final una petita peça a l’espera d’aquest final.
Són tres peces en una, tres monòlegs que parlen de la soledat, connexions entre les històries, els personatges, en la seva fugida que m’han atrapat.
Què he sentit al veure aquesta obra?
Quan les paraules que no vas pensar mai, aquells moments en que vas entrar en aquella maleïda soledat que t’ha acompanyat durant la vida i que mai no vas pensar en que era tan important per a tú. Que fins i tot aquestes paraules que segurament et defineixen són les que et fairen tant d emal i que no vas pensar que aquell acte que segurament feies sense cap mena de mirament t’ha atrapat en aquesta sensació de soledat.
Podeu veure la meva opinió al següent enllaç