Recomendaciones

El propio Pablo Messiez dice al comienzo de este ritual que a veces las palabras sobran y que las sensaciones de la música, de las canciones en los cuerpos se bastan. Intentar explicar algo de «Las canciones» con palabras es casi como traicionar la idea del autor. Olga, Iván e Irina se juntan para escuchar canciones. Tras la desaparición del padre en esa casa no se canta, sólo se escucha. Pero se escucha de verdad, sin temor ni esperanza. Dejándose hacer, dejándose mover, pero de verdad, hasta que notes que la voz de Barbara surge entre las notas de Morgen. Aquí las tres hermanas son las mismas porque son otras. Igual que Moscú es el mar y la música es […]

La normalitat. La no normalitat. La anormalitat que ens porta a fer coses considerades anormals però que poden ser molt normals si entenem el context. Qui i sota quins paràmetres dicta el que és i el que no és normal? Quin pot ser el pes de les etiquetes que posem i quines històries s’amaguen sota aquestes? L’obra Tonta d’Albert Baldomà amb Núria Florensa com a única intèrpret ens proposen una hora intensa de recorregut per la vida de l’Alicia. Amb una escenografia cuidada, amb un bon ús dels elements i de l’espai i una interpretació amb un treball tant de cos com de text de bona qualitat, l’Alicia ens comparteix pensaments, sensacions, reflexions diverses sense filtre, siguin políticament correctes o […]

Ya de bebé, Pablo Messiez agarraba la radio y se quedaba dormido escuchando ópera. De niño, devoraba los musicales de Hugo Midón, cuyas canciones interpretaba en la soledad de su habitación. Y de adolescente, empezó a fascinarse por las grandes divas, desde Nacha Guevara hasta Ella Fitzgerald o Nina Simone, a la que rindió homenaje en La Otra mujer, un musical que pudimos ver hace unos meses en el Teatro Kamikaze. Ahora, Messiez rinde tributo no solo a las canciones, sino a la importancia, la necesidad y el placer de escuchar. ¿Cuál es la relación entre la música y el cuerpo? ¿Qué ocurre cuando la onda sonora toca el cuerpo y hace que algo se mueva? ¿Cómo sería ese primer […]

Ja ho vam parlar fa uns dies, volíem tornar al teatre i volíem desconnectar per un moment i riure. Possiblement per aquest motiu vam decidir anar a veure aquesta obra del Jordi Casanovas. Tant per les seves comèdies negres, com pels drames que ha dirigit semblava una bona opció. Una parella estrena habitatge en el camp i per celebrar-hop conviden al cercle íntim d’amistat d’ella. A partir d’un sopar entre amics que sembla que s’amaguen petites (i grans) mentides, un sopar que hauria de ser tranquil es converteix en una bogeria on sembla que pot passar de tot i que anem cada minut a un esglaó superior. Amb un inici més que convencional, tot comença a tombat-se. De mica en […]

D’aquesta obra en sentireu a parlar. Sopar amb batalla. Sí, ho endivineu, uns amics es reuneixen a casa d’un d’ells per tenir una vetllada agradable. Sí, després els conflicten escalen i van sorgint xafarderies i dimonis del passat. Aquesta vegada però, és totalment diferent. Hi ha riure, sí, però també hi ha suspens i ironia i estratégia. En desborda. Sang i violència. Massa, segurament massa. I també exageració i un pél de manca de versemblança. Podriem dir que aquí se superen límits del ja establert com a gènere “sopar amb amics i familiars”. La nova obra de Jordi Casanova té la capacitat de mantenir l’espectador captiu durant tota la representació i tan aviat retorçar-lo de riure com d’expectació. Cada escena […]

En el meu cas, el fet de triar una proposta o altra davant la gran oferta teatral que hi ha al nostre abast, és sempre per diferents motius. Algunes vegades és pel tema, altres per l’autor, pel repartiment , per qui la dirigeix o fins hi tot per l’espai on es representa. Però altres vegades, el que simplement busco és distreure’m, riure i passar-m’ho bé. Després de mesos i mesos sense poder sortir de casa, el que tenia clar era que volia riure. Riure i desconnectar. Possiblement en circumstancies normals, hagués triat un altre tipus d’espectacle, d’aquells que et fan reflexionar i que tant m’agraden, però com us he dit volia riure i passar-m’ho bé, així que vaig pensar que […]

“What is Love? Baby don’t hurt me…” con esta canción de Haddaway se da la bienvenida al público en esta historia. ¡Y qué manera! Moviendo los pies y entonando este éxito de los 80, ya estamos de lleno en una obra que se intuye que será un terremoto en nuestra cabeza. Prepararos para pasar dos horas de risas, que llegarán a las lágrimas, mientras vais descubriendo los personajes de una cena muy especial. Una reunión de amigos para estrenar el hogar de una pajera se convertirá en un campo de batalla donde saldrán los verdaderos sentimientos de los unos por los otros, y donde será descubierto más de un secreto escondido detrás de la sonrisa de la amistad. Lo que […]

Hi ha una tendència molt clara en la nova generació de creadors, encapçalada, probablement, per l’èxit de José y sus hermanas, d’idear els seus muntatges a partir de la influència de Rodrigo García, Agrupación Señor Serrano, El Conde de Torrefiel o Angélica Liddell, entre altres artistes, subratllant amb èmfasi l’element testimonial. Amb Cry Babies, la companyia The Followers sembla unir-se a aquest model d’espectacle, potenciant, això sí, una comicitat molt explosiva a mig camí entre el gag, la paròdia i la reivindicació política. L’obra està plantejada com un (fals) documental per abordar la relació entre l’educació, la societat i la violència. Com passa sovint, en alguns moments, la proposta intenta abastar massa temes i, per això, cau en algun punt […]

La venus de les pells va ser un curiós fenomen teatral ara ja fa més una dècada que, fins i tot, va arribar a estar nominada als Tony com a millor obra de l’any, va tenir una adaptació cinematogràfica i diferents posades en escena a Madrid i Barcelona. El text de David Ives, escrit a partir de la novel·la de Sacher-Masoch (l’inspirador del terme masoquisme), rep ara una nova relectura molt acord amb els temps actuals. Són pocs els canvis que s’han fet en aquest muntatge, però van, encertadament, en la línia de potenciar el contingut d’alliberament femení de la trama, malgrat el que ens pugui semblar la història durant el seu punt de partida. El resultat és un entretingut […]

Un escenario con una mecedora, una alfombra y un espejo. Este es el marco en el que empieza el espectáculo. Un audio recuperado en el tiempo de Lola Flores hablando del amor y como marca su vida es la carta de presentación de esta historia que te va atrapando palabra a palabra. Alicia es una chica joven que ha pasado por un momento en su vida que le ha marcado un antes y un después. No sabemos que es, pero justo al inicio nos dice que la posibilidad que todo hubiera sido diferente si las circunstancias hubieran sido otras, no hubiera cambiado el curso de los eventos. Diferente al resto de personas que tiene a su alrededor, nos va exponiendo […]

Bailar a muchos metros del suelo y colgado solo por un cable es una disciplina que merece todo el respeto. Sacude Danza Vertical y Aérea es una compañía barcelonesa de danza aérea que lleva unos años trabajando y que mezcla danza, acrobacia y música electrónica. En Euforia, concretamente, se han ideado una plataforma rectangular suspendida en el aire que les sirve de escenario y de apoyo. El objetivo es crear un espectáculo que anime y que invite a bailar y a participar de la fiesta. Justo es decir que en tiempo de Covid este propósito resulta bastante improbable… El público disfruta de las acrobacias y reacciona con admiración a las situaciones de peligro -que las hay-, pero creo que de […]

Passen els anys i, fins i tot, les dècades i és curiós comprovar com, malgrat que les circumstàncies canviïn, molts dels temes en la ficció es van repetint d’una generació a l’altra. Com a exemple podem posar el cas de Disset anys, un espectacle d’una companyia molt jove que, no obstant això, aborda qüestions que poden interessar a persones de qualsevol edat, bé perquè se sentin identificats ara o perquè recorden haver-ho viscut al seu moment. Dirigida per Eric Pons, aquest simpàtic muntatge parla sobre la nostàlgia i les incerteses de l’entrada a la vida adulta, a través de cançons de musicals coneguts als quals se’ls ha modificat la lletra per apropar-los a la trama que els interessa. El resultat […]

Explica María Bayo en este espectáculo que durante el confinamiento se reencontró con Cleopatra, un personaje que había interpretado en varias ocasiones. Se topó con unas grabaciones antiguas de uno de estos conciertos y también con una biografía histórica de la reina de Egipto. Esto le hizo ver que la imagen de Cleopatra siempre había estado distorsionada, seguramente por ser una mujer libre y por haber tenido mucho poder… pero también porque sus vivencias habían sido relatadas siempre por hombres. Por lo tanto, el espectáculo se transforma en una excusa para reivindicar el personaje o la mujer, y también para elegir un repertorio que a ella le apetecía. Y es que como dice en alguno otro momento, ella también tiene […]

Tornem de nou a la Sala Atrium, Aquest cop amb una proposta de l’Imma Colomer que ha dirigit a Fina Rius en aquesta obra “Solitud a Stromboli”. Es una conferència teatral sobre la relació de “Strómboli” de Roberto Rossellini i “Solitud” de Caterina Albert (Victor Català). A l’escenari tenim únicament a Fina Rius que per un costat ens du a terme directament la conferència amb algun apunt personal. He de dir que la part inicial de la conferència sobre el llibre i la pel·lícula he entrat fàcilment. Però de mica en mica m’ha tornat una mica pesada. Per contra aquells moments que desconnecta de la conferència m’ha tornat a l’obra. El personatge m’atrau més amb aquells moments que sembla desorientada, […]

Ocaña es sin duda uno de los principales iconos queer de la historia de España, a pesar de que para él este término no hubiese significado nada posiblemente. Una figura que por su teatralidad y carisma, resulta ideal para un montaje de este tipo. Marc Rosich dirige a Joan Vázquez en este recital teatral a ritmo de copla acompañado por la guitarra de Marc Sambola y la ayuda esporádica de un proyector. El pintor y performer andaluz siempre se autodenominó “teatrero” y Las Ramblas eran “su escenario”. Un escenario donde personas llegadas de todas partes de España y del mediterráneo celebraban la explosión de libertad de la Barcelona que comenzaba a coquetear con la democracia. Un imaginario que esta pieza […]