Recomendaciones

Aquest BEWARE OF PITY (La impaciència del cor), va ser el primer espectacle que vàrem escollir l’Imma i jo, en quant va sortir la programació i és que encara teníem el record d’aquell THE MASTER AND MARGARITA que vàrem tenir la sort de poder veure l’any 2012, també dins del Festival Grec, interpretada per la Companyia britànica Complicité i dirigida per Simón McBurney (clicant aquí podreu veure aquella crònica). En aquesta ocasió la companyia Complicité, amb la col·laboració de Schaubühne, han aixecat a l’escenari una magnífica proposta teatral, basada en el text de l’escriptor austríac Stefan Zweig, interpretada en alemany i sobretitulada en català, en dues pantalles situades a banda i banda dins de l’escenari de la Sala Fabià Puigserver… […]

Nit d’estrena al Teatre del Raval, coincidint amb la nostra tornada a casa, després del viatge de vacances d’enguany; ha estat una proposta que ens ha fet passar una bona estona. En realitat és una proposta que creiem busca exclusivament fer riure, sense més complicacions….. com de fet, el seu títol ja avança per si sol, el que veurem abans inclús de començar la representació. Una comèdia entretinguda, escrita i dirigida per Marià Font, que ens ha parlat des del punt de vista de dues dones en edat «madura», dels «homes», dels problemes de la feina … o de no tenir-ne, de sexe, de dietes, de roba, … Són dues amigues que es troben a la casa de la Ruth […]

“Io sono una forza del passato” “Who is me” és un espectacle que ens submergeix en la vida, obra i filosofia del director de cinema Pier Paolo Pasolini . Àlex Rigola i Carlota Subirós han creat un retrat líric i poètic d’aquest personatge a partir d’un poema inacabat, que porta per títol “Poeta delle ceneri” . Es tracta d’un poema autobiogràfic que va ser publicat per primera vegada a la revista «Nou Tema» el 1980, editat per Enzo Siciliano. El títol d’aquesta proposta “Who is me” va ser originalment «Qui sóc jo» (en referència a la llista de notes «Qui és qui»). El text data dels anys 1966-1967,anys de fonamental importància per a l’escriptor, per la seva experimentació artística, tant […]

Después de casi 20 años del estreno original de Paraules encadenades, en su momento protagonizada por Emma Vilarasau y Jordi Boixaderas, el interés que puede suscitar una nueva puesta en escena tiene más de comercial que no de artístico. El laberíntico texto de Jordi Galceran fue original e impactante hace dos décadas (y todavía lo es, en cierto modo), pero su planteamiento es tan cerrado y milimétrico que poco espacio le queda al director para aportar algo nuevo más allá de volver a hacer funcionar su engranaje impecable. En este sentido, Sergi Belbel lleva a cabo su función de artesano a la perfección. El espectáculo consigue la tensión y el ritmo adecuados, una atmósfera inquietante y unas buenas interpretaciones de […]

La conquista de lo inútil és una proposta escènica molt difícil de classificar en una sola branca de les Arts Escèniques. Està plena de sorpreses i fins i tot algun ensurt que no seria lògic explicar en aquesta crònica. Un espectacle que respecta en el que fa a la paraula està expressat en llengua castellana, amb 3 intèrprets a escena i un parell de convidats al final de l’espectacle. Teatre de l’absurd, de text, còmic, polític… una performance? Doncs de tot una mica; per començar dos dels tres actors interpreten a «ombres» de personatges que ja no estan entre nosaltres (Jorge Luis Borges i Virginia Wolf), i que ens fan petar de riure amb les seves ocurrències durant bona part […]

Parlar de Life Spoiler (Sala Flyhard) sense fer, efectivament, cap spoiler, serà difícil però ho intentaré. Tot comença amb aquesta premissa: què passaria si poguessis saber quin serà el teu futur? Voldries saber-ho? Això influenciaria en la teva vida? Intentaries canviar el teu futur? Podries? De l’argument només dir que tot comença amb un accident de cotxe i, la resta, millor no saber-la. Part de la màgia d’aquesta obra és la desconeixença de cap a on ens portaran els personatges. El text és vital, reflexiu i enginyós. Dels actors, remarcar el redescobriment que he fet de la Vicky Luengo, la seva entrega al personatge és tal, que vivim les seves reflexions, les seves pors, els seus sentiments. De la Bruna […]

Hi ha companyies de teatre que sí, juguen en una altra lliga i ara s’han ajuntat el pa i la gana: Complicite de Simon McBurney i la Schaubüne de Thomas Ostermeier, i ho han fet per atacar una obra del gran Stefan Zweig: Ungeduld des Herzens aquí titulada Beware of Pity. Dues hores d’intensitat explicant la confessió d’Anton Hofmiller quan era lloctinent del exèrcit austrohongarès, just abans de l’esclat de la primera guerra mundial. I es clar, Zweig, gran bussejador de l’ànima humana ens parla de l’honor, però especialment de la compassió i la pietat, i el director McBurney ho fa amb el seu estil habitual —recordeu fa cinc anys el Mestre i Margarita?—, amb projeccions, amb aturades, amb una […]

La sala Beckett ens porta aquest Grec una proposta al voltant de l’ètica, apostant per una bona fusió de gèneres a través de l’encertada dramatúrgia d’en Pau Miró. De fet, no es planteja cap tema nou, però s’aconsegueix una obra interessant que integra diferents temàtiques i que les fa avançar com si fossin una sola, fent una reflexió al voltant de l’ètica professional i personal, que tot i ser diferents, s’integren en la persona a l’hora d’aplicar-les. Es tracta d’un text que explora el món interior de tres personatges, tot aconseguint presentar una bona triàngulació entre ells que permet mostrar cada personatge i fer trontollar el món interior de la protagonista. En aquest sentit, Miró aconsegueix un bon dibuix de […]

Per una banda tenim a Emma Vilarasau i Mar Ulldemolins defensant una història ben poc creïble: una joveneta inexperta intenta entabanar a una periodista que ja porta esperons, tipus Oriana Fallaci; com si es pensés que es mama el dit. De l’altra la germana de la periodista, Imma Colomer en estat de gràcia, que sembla que interpreti una funció apart. Llàstima que no l’hagin desenvolupat més la seva història, la relació amb el gat Muriel i una pila de coses que li passen o li han passat. Llàstima perquè amb ella l’obra rutllava. Vaja, que els hi ha robat la funció Crítica completa » http:// http://bit.ly/2uVUouv

Tots els homenatges a la figura de Federico García Lorca són pocs. La companyia La Coquera Teatro li ret un homenatge al poeta endinsant al públic dins el món lorquià. Un homenatge on es barregen els sentits de la vista, l’oïda i el tacte. Un recorregut en el que guiareu i sereu guiats. Alberto Rizzo ens proposa un espectacle íntim, per a un grup reduït de públic, en un espai sense escenografia, amb una il·luminació suau, íntima, i el so de la paraula del poeta en les veus dels actors que s’endinsen dins de alguns dels personatges de les seves obres més conegudes com “Yerma”, “Bodas de Sangre”, “Así que pasen cinco años”,”El público”,”Doña Rosita la solterona” i “Mariana Pineda” […]

És el meu primer espectacle dins del Festival Grec d’enguany. Les expectatives eren molt altes. Dimitris Papaioannou està considerat com un dels millors artistes escènics grec d’arreu del món i tinc moltes ganes de veure que ens proposa amb la seva creació “The great tamer”, una obra que ens parla sobre el temps segons la mitologia grega, que segons Papaioannou és la qui controla les forces per crear la vida. Un seguit d’imatges poètiques omplen l’escenari. Acompanyades de la música d’El Danubi blau d’Strauss, però amb un ritme més lent, juga amb el cos humà (actors, acròbates, ballarins), mostrant-nos una sèrie de quadres pictòrics i figures visualment hipnòtiques, que em recordaven a éssers mitològics i moments bíblics, que ens parlen […]

Encara sou a temps, fins aquest diumenge, de veure a la Sala Atrium un dels espectacles guanyadors de DespertaLab 2017. Es tracta de Watchig Peeping Tom d’Alícia Gorina, una conferència teatralitzada que pren com a punt de partida la pel·lícula de suspens i terror de l’any 1960 Peeping Tom dirigida per Michael Powell. El crític cinematogràfic Àlex Gorina, pare de l’Alícia Gorina, i l’actriu Patrícia Mendoza, que interpreta el personatge de la pròpia Alícia, en són els protagonistes d’aquest muntatge. Es tracta d’una creació que vol investigar sobre un altre tipus de llenguatge dins del mon teatral. En forma de diàleg entre dues generacions, la de un pare i la seva filla, la directora ens vol mostrar per un costat […]

Un espectacle familiar, per a totes les edats, un regal que ens han fet els del Teatro delle Bricciole de Parma instal·lats al auditori de la Fundació Miró. La major part fet manipulant llibres pop-up, d’aquests que al obrir-los emergeixen figures en relleu. Un pugilat (incruent) entre les dues actrius Beatrice Barrufini i Francesca Ruggerini que, menys parlar, han fet de tot: moviment, expressió corporal, onomatopeies… Realment genial. He estat observant al públic i marrecs d’escassament tres anys reien dels mateixos gags que em feien riure a mi. D’això se’n diu abastar a tots (però tots) els públics. Crítica completa » http://bit.ly/2sWwSw0

A primera vista, costa pensar en la física quàntica com a un element poètic. Però la veritat és que les realitats paral·leles, el destí programat i el famós gat d’ Schrödinger, viu i mort a la vegada, donen per molt en el món de l’art. I en el del teatre. Veient aquesta obra em van venir al cap molts referents relacionats amb la física. Un dels més recents, el dels Afasians, la delirant conferencia dels Corderos.sz i Za!. També el propi Angelet ja va tocar el destí a Ego, obra que també es va poder veure fa uns anys a la Flyhard. Allí era una aplicació la que prenia les millors decisions per tu, estalviant-te el mal tràngol d’haver de […]

Dels que fan mal perquè el tema és pelut, perquè les obres de denúncia fan forat quan el nivell artístic és alt, i perquè en aquest cas ho és molt d’alt. Els textos de Carla Rovira són molt bons, la música de Clara Peya t’abdueix i les coreografies de l’Ariadna Peya són possiblement les autèntiques protagonistes de la funció. Els moment en que la noia violada intenta rentar-se per treure’s el fàstic de la pell, és antològic, i ho dic jo que en dansa vaig molt fluix, però el meu estómac mai m’enganya. Un espectacle que s’ha de veure i s’hauria de fer veure, penso, principalment als instituts on, diuen, que encara hi ha molt masclisme. Tenim molta feina pendent. […]