Roc Esquius ens havia sorprès els darrers anys amb dues propostes de teatre distòpic, ben originals i divertides. En aquesta nova proposta també hi tenim elements que ens connecten amb una societat futura i inventada, però el to i l’estructura de l’obra són totalment diferents. Muntada com un diàleg enginyós entre dos personatges antitètics, la peça té poca acció i es centra en una situació molt concreta, només trencada al final per un gir que no revelarem. L’eina més utilitzada per Esquius és la dialèctica, que en un principi funciona molt bé però que acaba resultant excessiva, i fins i tot redundant.
Sigui com sigui, el gran mèrit de Claqué o no és que tot i tenir aparença de comèdia inofensiva tracta temes ben sucosos. Principalment ens parla de la llibertat d’escollir, però també del deure, de la pressió social, de l’alienació en la que caiem tots tard o d’hora, etc. Una crítica sociopolítica que té en els actors -magnífics Isidre Montserrat i Núria Deulofeu– un dels seus puntals més importants. De fet, estem davant d’una autèntica obra d’actors, on en alguns moments tot depèn del ritme dels diàlegs i de la seguretat en què es diuen rèpliques i contrarèpliques.