Recomendaciones

Camisetas del Betis, cantos bizantinos desde lugares insospechados, palomitas lanzadas con desprecio, monedas que caen, danza en el suelo, una soprano, lloros y risas literalmente contagiadas. En medio, el irreverente sonido del Niño de Elche y el virtuoso taconeado de Israel Galván. Ya lo dice el título, esto es una fiesta. Con invitados de lo más variopintos. Un baile fresco y lleno de fuerza en el que mandan la libertad y el ser uno mismo. Un cante a la horterada y al frikismo orgullosos de ellos mismos. Y por supuesto una provocación hacia el público que es amada y odiada a partes iguales – como demostraron la multitud que fue abandonando progresivamente el teatro Grec y las personas que se […]

El que han aconseguit aquestes dues companyies és admirable. Un remix d’aquell «cavaller» que les seves històries travessaven la frontera entre la ficció i la realitat, i entre el seny i la bogeria. Dues hores on té cabuda pràcticament tot, des d’uns diàlegs plurilingües de francès, català i espanyol; passant per un domini dels titelles, fins a salts en el temps i escenes reviscudes a format més petit. Quatre actors, vestits de color blanc, que es troben en escena acompanyats d’una senzilla i incolora escenografia que anirà evolucionant a mesura que la història mostra el tràgic final del mític «cavaller». Una proposta que a priori no té per què ser 100% segura, però després de veure-la no hi ha cap […]

Nit d’estrena al Teatre Grec, públic familiar per veure la nova proposta del Groupe Acrobatique de Tanger, companyia que havia passat pel Festival Grec l’any 2008 amb TAOUB, i el 2010 amb CHOUF OUCHOUF. HALKA és la primera creació col·lectiva de la companyia «després de tres espectacles ideats per diferents artistes, vam decidir agafar les regnes nosaltres perquè teníem molt a dir» segons comenta la seva directora Sanae el Kamouni. HALKA, el títol de l’espectacle fa referencia al cercle que les multituds formen en espais públics, com una gran plaça, al voltant de persones com contacontes, acròbates o cantants que fan gala del seu art. Al Marroc, país d’origen d’aquest grup, molts artistes comencen practicant a les halkes, i és […]

La experiencia de Miquel G. Font es larga y variada. Después de haber bailado con el Béjar Ballet Lausanne, el Dominic Walsh Dance Theater, la Tanzcompagnie Oldenburg o la compañía Lanònima Imperial, el bailarín y coreógrafo de Arenys de Mar lleva unos años creando espectáculos propios con la productora Habemus Corpus. En esta ocasión, Aire supone un espectáculo más ambicioso que los anteriores: ocho bailarines, un coro en escena, cuatro solistas y un trabajo videográfico que adquiere bastante importancia. Todo esto para hablarnos de la muerte de un grupo de jóvenes, o más bien dicho del difícil tránsito que tienen que sufrir para ir hacia un estado superior. La principal pega de Aire es que ambiciona demasiado y acaba siendo […]

Juraria que sí, i això no seria dolent si es deixa plena llibertat al creador, però en aquest cas no sembla que hagi sigut així perquè, amb tots els respectes, m’ha fet pensar en les obres que li feien al Paco Morán i al Pera, o a l’altra Paco, el Martínez Soria. Per entendren’s les T han fet de T. Si haguessin tingut el valor de canviar de registre aprofitant l’aniversari, allò d’any nou vida nova, jo m’hauria tret el barret, ni que no els hagués anat massa be. Ho dic perquè ho penso, però admeto que ha de ser difícil tenir el valor per saltar al buit. Crítica completa » http://bit.ly/2uaMtgb

Quizás más conocido por sus trabajos como guionista de televisión (Plats bruts, Jet lag) que por su faceta de dramaturgo (a pesar de haber escrito y dirigido piezas tan interesantes como la reciente New order), Sergi Pompermayer es, al fin y al cabo, un autor con mucho oficio. Si analizamos la manera en la que está estructurada la historia, la función de cada una de las escenas, la descripción de los personajes o, incluso, el uso de los diálogos, encontraremos que Sacrifici cumple todos los requisitos que cualquier manual de escritura exigiría a una historia bien explicada. Sin embargo, la propuesta no consigue aportar nada original, nuevo o cualquier cosa que no hayamos visto antes muchas veces en innumerables obras […]

Aquest és l’espectacle número 11 de la companyia T de Teatre ideat expressament per commemorar els 25 anys de la seva creació. E.V.A., en el món de la medecina, és una escala que serveix per mesurar el dolor “Escala Visual Analògica del dolor”, EVA és també el nom de la primera dona coneguda i és també el nom de la filla d’una de les protagonistes d’aquesta història. De fet, quatre històries creuades, al voltant del tema del dolor ja sigui físic, psicològic, emocional, crònic, somàtic, …. Set actors interpreten més de 20 personatges en una combinació d’humor i drama. Quatre excompanyes d’escola: Àgata (Àgata Roca) actriu que ha lluitat sempre pel reconeixement del públic i es troba «atrapada» a la […]

Coneixia el text. Per edat no vaig arribar a veure l’estrena de fa 20 anys amb l’Emma Vilarasau i el Jordi Boixaderas, però sí que havia vist el muntatge que es va fer fa uns anys al Jove Teatre Regina amb actors acabats de sortir de l’Institut del Teatre . I ja en el seu moment no em va acabar de fer el pes. A l’espectacle de La Villarroel li vaig donar una oportunitat per veure si el Sergi Belbel, la Mima Riera i el David Bagés li podien donar una nova dimensió. Encara que veure un thriller quan saps els girs i els misteris perdi bastant la gràcia. El que m’he trobat és un muntatge ben trobat encara que […]

El trabajo de circo que se está haciendo en el Ateneu Popular Nou Barris es un fenómeno que tarde o temprano merecerá una atención mucho más grande que la que se le está dando. El Ateneu se está convirtiendo en una fuente inagotable de vocaciones, aficionados y espectadores potenciales. Dicho esto, justo es decir que ya se han celebrado 21 ediciones de su Circ d’Hivern, que cada vez se alarga más en el tiempo y que esta vez ha llegado hasta el verano del Grec. Invisibles es un montaje que quiere hablar de los refugiados, pero sobre todo de la gente que se ve obligada a huir, quizás de una guerra o del hambre, pero quizás también de elementos más […]

Moltes expectatives davant aquesta obra de la Sala Flyhard, una tragicomèdia en el món de la ciència-ficció i les xarxes socials, una història ubicada entre dues realitats i amb un futur ja escrit. I la veritat és que les expectatives han quedat absolutament satisfetes, hem sortit de la sala amb el convenciment que havíem vist una molt bona proposta amb unes magnífiques interpretacions i posada en escena. La entrada a la petita sala ja és impactant, un cotxe estavellat i fumejant omple el petit espai i un espectacular accident de cotxe conforma la primera escena (magnífica escenografia de Closca Turla i Sergi Corbera i perfecta il·luminació de Xavi Gardés). Genials interpretacions de la Vicky Luengo i la Bruna Cusí, la […]

Quan hom llegeix la sinopsi de We love arabs inevitablement pot veure’s envaït per un sentiment de cautela. Parlar del conflicte entre Israel i Palestina des de l’humor no és fàcil. L’alarma s’encén sobretot, però, perquè qui ho fa és un israelià. I no, no és que un israelià o un jueu no pugui parlar del conflicte, però no és el mateix fer-ne humor des d’una banda del mur que des de l’altra. Igual com no és el mateix parlar de sexisme o masclisme des del punt de vista masculí que femení. Els homes poden parlar-ne? Sí (tot i que valdria més que primer deixessin que fossin les dones, qui en parlessin). El pateixen? També, però ni de la mateixa […]

La violència sexual és potser una de les més habituals a la nostra societat però, malgrat això, el tabú que l’envolta és imments. Aüc presenta diversos escenaris i diverses formes de violència, totes ben reconeixibles, i ho fa sense ni mica de complaença, amb honestedat i amb ràbia, però també amb poesia i delicadesa. El muntatge combina la ploma combativa de Carla Rovira, amb les composicions de Clara Peya i les coreografies d’Ariadna Peya, fins a donar forma a un tapís d’imatges i moments ben diferents, tots igualment punyents, que no ens deixen indiferents (no ho pretenen) i ens conviden a la reflexió col·lectiva. Una obra totalment imprescindible tant per la seva qualitat com per la seva militància. Més informació […]

Paraules encadenades és un text de l’any 1995, i se li nota. Malgrat la indubtable habilitat de Jordi Galcerán per mantenir el públic en tensió durant una hora i tres quarts, el cert és que els personatges resulten una mica de cartró pedra, i no es difícil veure les costures al text. Malgrat això, la posada en escena a La Villarroel està molt aconseguida i els dos protagonistes, però especialment la Mima Riera, fan una feina excel·lent i aconsegueixen fer-nos còmplices de la seva història. Més informació a Somnis de teatre

Si sou d’aquells que busqueu una proposta trencadora, alternativa, arriscada i radicalment contemporània… aneu a la Sala Hiroshima, us asseguro que tan si us agrada com no el que veureu, en sortireu sorpresos. La última aposta ha estat “Titans” del coreògraf i director Euripides Laskaridis, guanyador del premi Pina Bausch (2016). “Titans” és una proposta inclassificable, un espectacle que no s’assembla a cap altra cosa. Una barreja de burlesque, clown, teatre de l’absurd, cabaret, vodevil i cine slapstick. Un lloc imaginari que ens és molt familiar. El protagonista és un personatge grotesc , sense gènere definit, embarassat. Sembla talment un personatge sortit d’un conte de ciència ficció. No parla però els seus sons són entenedors. Una proposta diferent que no […]

Titans pertany a aquell tipus de teatre inqualificable que tampoc té necessitat ni voluntat de no ser-ho. En aquesta ocasió, Euripides Laskaridis (que ja va presentar Relic a Barcelona el 2015) és una barreja entre Jerry Lewis, Jaques Tati i Harpo Marx. Dos actors a escena, dos titans, dos personatges primigenis que sempren han estat allà, gairebé preexistents, que experimenten una particular epifania, la descoberta dels elements, i la descoberta de l’altre. Els objectes i la manera com l’ésser humà s’hi relaciona és el que articula la ¿història? Objectes que no són el que semblen i que només adquireixen identitat quan la llum actua sobre ells. L’escenari, doncs, està farcit de coses que a mesura que seran manipulades pels personatges […]