Recomendaciones

El Festival Grec ens ha portat una nova joia en clau de poesia visual dins d’un macroespectacle suggerent i brillant de dansa contemporània. Es tracta d’una obra que sap lligar a la perfecció els moviments i la música amb l’evocació de sentiments i la bellesa visual. Sens dubte, el seu plat fort són les imatges que recrea el coreògraf Sidi Larbi Cherkaoui amb l’ajuda de les peces d’un trencaclosques, que li serveixen per crear una escenografia que impregna de significat les diferents accions dels personatges. A més, en aquesta representació sobre les dificultats de les relacions humanes al llarg de la història i de la seva relació amb el món de l’art, cal destacar les coreografies carregades de força, significat […]

El versàtil coreògraf i flexible ballarí belga-marroquí Sidi Larbi Cherkaoui té una capacitat d’assimilació brutal. Elàstic i adaptable com el líder dels Quatre Fantàstics de la Marvel, és també un d’aquells mutants que a les pel·lícules de superherois absorbeix el poder de qui té més a la vora. Sense ni despentinar-se. Així va xuclar les tècniques d’Akram Khan a Zero Degres el 2007, va esdevenir monjo shaolín a Sutra el 2008 i va posar de flamenc delicadíssim a Dunes al costat de María Pagés, tan adaptable com la sorra al ritme del vent, així que es pot dir ben bé que és la millor encarnació d’aquell “to be water, my friend” que deia Bruce Lee (no és estrany que Larbi […]

Aquesta obra de l’actor multiperformer Ernesto Collado parteix com a pretext de l’aventura d’un tal Ignasi Montaldo, un català del XIX que representa que se’n va anar a l’Amèrica del Nord rere les passes d’un grup il·lusionat d’icarians, una colla d’aquells primers socialistes utòpics que van fracassar a l’hora de trobar la seva Icària perduda. Collado ens explica com la majoria del grup va tornar, però que el català del seu relat tipus polifònic-documental-de-creació assegura la llegenda que es va quedar sol allà i, fins i tot, que va arribar a ser cap d’una tribu ameríndia. Un altre català fent l’indiu, això promet! La història té la seva gràcia, ja que al protagonista se’ns el situa escapant-se d’una Catalunya i […]

Els membres de la companyia Dei Furbi signen una divertida versió de la conegudíssima “Flauta Màgica” de Mozart, ideal per a un públic molt ampli: des de famílies amb nens a l’abonat al Liceu. L’espectacle és una suma perfecta de talent i creativitat. Els cinc actors gaudeixen i desfensen l’òpera acompanyats únicament d’una cortina i un armari, aconseguint transportar l’espectador al seu particular univers gràcies a una notable interpretació i un sentit de l’humor finíssim. Si dubtes què anar a veure, “La Flauta Màgica” és una aposta segura. Com vaig prometre al David Elfa, col·laborador de TB: SI VAS I NO T’AGRADA, EM TENYEIXO DE PÈL ROIG.

A principis d’any, la companyia Dei Furbi va presentar a La Seca la seva peculiar La flauta màgica de Mozart, ara torna un altre cop. Una relectura amb el millor instrument que tenim, la pròpia veu. Una versió a capella totalment original. S’ha deixat a un costat tots els instruments de l’òpera i ho recreen amb un enorme convenciment amb la veu humana. Com sempre Dei Furbi valora la senzillesa a l’escenari, sense deixar de banda les altres qüestions de l’obra. Amb picades d’ullet i moments per al somriure aquesta adaptació no defrauda en cap moment. Tot el contrari, els 60 minuts que consta l’obra no se’t fa pesat en cap moment. Llegir més

Aquests dies al arribar a la Sala Fènix et trobes un menú penjat a la porta. No és que s’hagin convertit en restaurant sinó que ens proposen una oferta de teatre a la carta. Podem escollir de primer entre varietat de contes de tradicional (sobretot orientals) com El rei de Cachemira, La pajita de arroz, El horoscopo no miente, Perquè el cuc és cec i mut… De segon, ens proposen triar entre contes de nova creació com ¿Dónde està mi pavo?, La cameta de l’Espe, Falopio, el telèfon negre fixe… I també ens ofereixen acompanyaments i postres tan o més gustosos i suggerents que els plats principals. Una carta ideada per la companyia El Somriure Bàrbar amb ingredients variats, entre […]

Magda Puyo, ajudada per Victòria Szpunberg han aixecat aquesta Alma i Elisabeth, que no és altra cosa que la versió teatral de la peli Persona de Bergman, i ho han fet amb la col·laboració de dues grans intèrprets: Mònica López i Marta Marco. La jove infermera Alma tindrà cura de la gran actriu Elisabeth que, inexplicablement, deixa de parlar a la meitat d’una representació. A partir de la intimitat de les dues dones se’ns parla de l’amor, la maternitat, el buit existencial…mentre hi ha una relació de vampirisme d’Elisabeth sobre Alma. Fina direcció de la mateixa Puyo, aparició videogràfica (molt ben encaixada) de Vicky Peña i bona escenografia de Ramon Simó. Hora i deu de teatre de veritat. LLEGIR MÉS

Aquesta versió lliure de l’òpera de Mozart de la companyia Dei Furbi és un exemple de creativitat teatral que aconsegueix traslladar a escena un espectacle fresc, original i nou a partir del respecte absolut i l’estima envers l’obra en que es basa. Així doncs, ens trobem davant d’uns actors que s’entreguen al màxim i aconsegueixen suplir tots els instruments musicals a través de les seves veus, sense que aquests es trobin a faltar i dotant l’espectacle de personalitat pròpia. D’altra banda, la comicitat ben trobada i la proposta escènica sorprenen l’espectador submergint-lo en una proposta que ja coneix, però que la viu com si fos el primer dia.

Imaginació al poder, amb la il·lusionada capacitat de joc de l’infant, però al servei d’un imaginari adult farcit d’ecos culturals populars. Aquest matí, durant la representació al Poliorama, potser per com l’obra utilitza animacions de vídeo com a fons escenogràfic, potser per com les coreografies remeten a tants musicals del cine, una nena demanava a la seva mare: “fan pel·lícules?” I una altra assegurava d’un dels intèrprets en una altra escena: “s’ha enamorat d’ella i està trist perquè no li fa cas”. Certament es nota que la proposta s’entén i funciona de pel·lícula, i cal atribuir-ho a la gràcia virtualment potentíssima de la seva simplicitat. Una senzillesa que no renuncia a res, plena de color, alimentada d’una memòria que tiba […]

Que consti que no sóc precisament el millor públic per als espectacles de màgia. En general em costa entrar en la dinàmica que proposen i, a més, em passo mig show patint perquè m’aterreix que em facin pujar a escena per fer de conillet d’índies. Però, màgia! Mr. Snow ha aconseguit que les meves reticències es fonguin com la neu… Una hora i escaig de fascinació, perplexitat, pell de gallina i rialles per a tots els públics. El secret: un mestre de cerimònies carismàtic, a estones tendre, a estones irreverent, amb unes manetes que hipnotitzen a grans i petits. Antonio Díaz, un mag-actor que fa desaparéixer coses a ritme de Johnny Cash, que fa lentidigitació amb una càmera que permet […]

Rhinocéros, el Rinoceront de Ionesco posat en escena per Emmanuel Demarcy-Mota, és realment excepcional. La història de Bérenger, un home cansat que al final esdevé l’únic resistent humanista en un poble on tots, inclosos els seus amics o la noia de qui està enamorat, es tornen rinoceronts, homes instintius, plens de força, sense moral, sense cap vernís de civilització, serveix a Ionesco com a metàfora del feixisme. Etiquetades com a “teatre de l’absurd”, les obres de Ionesco el que fan és organitzar escènicament una gran argumentació ad absurdum, és a dir, demostrar l’absurd d’una situació portant-la hiperbòlicament a l’extrem, per redundància, per repetició i exageració: si allò que es posa sota la lupa, augmentat es veu ridícul, la conclusió és […]

Aquest Ionesco no és com La Cantant Calva, aquest és dur de pelar i Emmanuel Demarcy-Mota n’ha fet una posada en escena potentíssima, però jo m’he avorrit i em sembla que sé perquè: per la il·luminació i la dicció. Una il·luminació fosca que ens ha obligat a forçar els ulls quan ja se’ns exigia forçar el cervell, doncs l’obra era en francès. Això m’imposava fer dues coses a la vegada i tothom sap que els homes no estem dotats per aquesta peculiaritat. En quant a la dicció era la típica de la Comédie, que jo, fora de Molière, trobo pesada. To i així, a jutjar pels aplaudiments, a alguns els ha agradat molt. Benaurats ells. LLEGIR MÉS

Cançons, senzillesa escenogràfica (un gran valor educatiu) i molt de joc per a una altra adaptació d’un clàssic per part de La Trepa (desembre tornen al Regina amb Cançó de Nadal, de Dickens). En tenen prou amb tres columnes clàssiques de cartó pedra i uns quants cons senzills a mode d’arbres per perfilar bé els diferents espais d’aquesta comèdia de Shakespeare: el de la cort, el taller dels artesans i el bosc on tots els personatges conflueixen. Tres blocs: la realitat trapella i màgica dels follets i les fades del regne natural, l’embolic calculat d’entrades i sortides, d’encontres i desil·lusions, d’enamoraments i desenamoraments dels cortesans, més la comicitat estripada del poble, que és la que sembla que fa més gràcia […]

Mentre esperava per veure la representació, l’actriu Clara Cols em va comentar que «aquesta va ser l’obra amb que tot va començar», ja que es tracta de la primera peça que es va poder veure a la Sala Flyhard ara fa tres anys. Sens dubte, va marcar els fonaments de la jove companyia, sent l’inici d’un llarg número d’èxits que han aconseguit fidelitzar a un nombre elevat d’espectadors, gràcies al seu alt nivell qualitatiu. Així doncs, ens trobem davant d’una peça de teatre contemporani en clau de comèdia fosca i amb molta mala llet, que aconsegueix fer-nos reflexionar sobre el tipus de gent tòxica que de vegades ens envolta i sobre la prepotència artística utilitzada per aparentar. A més, l’obra […]

Capricis té tant de joc formal que fa honor al títol. Paganini, al capdavall, treballava per als seus senyors, però avui esperem més de l’art, un punt d’emoció intel·lectual que ens faci mirar amb ulls nous no tan sols una partitura, sinó la major part del món que ens envolta. Si el virtuosisme ja no és un valor en si mateix, tampoc ho és la mera exploració formal (lèxica, morfològica i sintàctica, aquí no compten només les posicions dels ballarins en l’espai i com s’hi jerarquitzen, sinó també el tractament de les parts del cos, en algun cas articulació a articulació). Capricis és, doncs, ben bé l’altra cara de les obres d’Andrés Corchero, Tomàs Aragay i Sol Picó d’aquests dies. […]