Recomendaciones

a companyia Bambalina: Teatre Practicle presenta una versió amb dos únics actors per presentar els 10 personatges de l’obra. I tot amb la tècnica de la titella de mànec i el teatre d’objectes. I el primer que he de comentar, és que no em resulta estrany veure que han guanyat el Premi de les Arts Escèniques Valencianes; ja que s’ho val. Millor espectacle de Teatre, Millor actriu, Millor adaptació de text i Millor direcció escènica. No sóc gaire fan dels clàssics, ja que de petit em van obligar i a la vegada repudiar aquests textos de lectura obligada. Però amb propostes com aquesta és una forma genial per introduïr-se en les adaptacions. Per representar-ho no han renunciat al llenguatge ni […]

Aquest espectacle ha format part del fòrum de debat artístic i social «DONES LLIURES«, un fòrum creat per donar veu als evidents greuges que provoquen a les dones, les barreres imposades a la nostra societat per raó de sexe. CLÀSSICS DESGENERATS ha nascut arran d’una pregunta essencial: «què hauria passat si els personatges clàssics haguessin estat dones?«. Vuit dramaturgues i directores han «reescrit» vuit textos del nostre patrimoni cultural alliberant-los de les connotacions de gènere. Una mirada femenina de deu minuts sobre un clàssic … deu ni do la proposta ….. I Cristina Clemente va agafar les regnes de coordinació de les vuit lectures dramatitzades estructurades en dues sessions. Per un tema d’agenda nosaltres només hem pogut veure la segona […]

Vaya por delante que “La Celestina o Tragicomedia de Calisto y Melibea” de Fernando de Rojas (fines s. XV) es uno de mis libros preferidos. No sabía qué me encontraría en esta adaptación al lenguaje escénico de títeres, clasicón como soy y, además, la última adaptación que vi, en el TNC, del Centro Dramático Nacional y José Luis Gómez como protagonista, fue una decepción, con flojas interpretaciones, curiosamente la muerte de la puta vieja recordaba los cachiporrazos de guiñol y el despropósito de provocar risas en el encuentro sexual de los amantes. Pues en esta premiada propuesta de Bambalina Teatre Practicable es al revés: ese encuentro, por ejemplo, es lo que es y la muerte no tiene nada de cómica. […]

Havíem llegit moltes crítiques negatives d’aquesta producció que s’ha representat durant 4 dies a la sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure. Nosaltres anàvem amb un bri d’esperança pensant que es compliria allò de què a expectatives baixes … però en aquest cas no ha estat així i hem de concloure que no hem estat capaços de connectar amb la proposta. ASÍ QUE PASEN CINCO AÑOS de Federico Garcia Lorca ha estat versionada per la companyia Atalaya Teatro i dirigida per Ricardo Iniesta. Atalaya va estrenar la primera versió d’aquesta obra, el 1986 als cinquanta anys de l’assassinat del poeta. Per a ells aquell era el seu primer muntatge de teatre de text, després de la seva etapa de realitzar espectacles […]

Els actors Águeda Llorca i Pau Gregori, sota la direcció de Jaume Policarpo, es posen dins la pell de tots els personatges que apareixen en la tragicomèdia de “La Celestina” de Fernando de Rojas. Ells són les veus de Calisto, Melibea, Celestina, Elicia, Sosia, Sempronio, Pármeno, Pleberio, Areúsa, Tristán. La Celestina és una obra on el tema principal és l’avarícia. Tota la trama gira al voltant de l’engany, la falsedat, el cinisme, la ironia, la traïció, la luxúria i la manipulació. L’adaptació que fa Jaume Policarpo de “La Celestina” és realment digna d’admiració. Si ja per sí sola l’obra de Fernando de Rojas està considerada com una de més complicades de portar a escena, tant per la gran quantitat de […]

Aquesta producció de Moshe Leiser i Patrice Caurier, realitzada per al Gran Teatre del Liceu i per a la Royal Opera House del Covent Garden de Londres, va ser estrenada al Liceu el juny de 2006. La producció va tornar al Liceu el 2013 en dos períodes, al març i al juny/juliol. Nosaltres la vàrem veure al juliol del 2013. Una posada en escena força avorrida; encara sort que hem pogut veure a la soprano armènia Lianna Haroutounian que amb aquesta producció ha debutat al Liceu. Una veu esplèndida que ha lluït veritablement a partir del segon acte. L’espectacle centra tota l’atenció en el personatge protagonista i en el seu drama intern, la història de Cio-Cio San, la geisha japonesa […]

Tremenda masterclass shakesperiana se marca Felipe Cabezas en su quinto proyecto en solitario. El director de la Sala Fénix decide explorar uno de los personajes más poliédricos e interesantes de las obras de Shakespeare -el bufón del Lear- para dejar constancia de cómo de cierto es que los clásicos son atemporales y universales. Cabezas te cuenta El Rey Lear como si fuera un cuento para ir a dormir y se recrea en sentencias del bardo inglés que caen como losas sobre la sociedad actual. La que presume de ser más avanzada ahora que hace 500 años … pero que no ha cambiado tanto en cuanto a codicia desmedida, monarquías, o fanáticos que por una cuota de poder están dispuestos a […]

Els Xucrut continuen apostant pels espectacles de creació en els quals el cos du el pes i és el focus d’atenció. Aquest cop, per reflexionar al voltant de l’amor, de l’amor quan necessita respirar, de l’anhel de llibertat o d’alliberar-se de la cotilla de les convencions per jugar a ser un altre, i encara més, de la por que ens agafa quan se’ns concedeix aquesta llibertat. La posada en escena és gairebé coreografiada amb la intenció de fugir del realisme i buscar la tensió de la parella a través de la fisicitat que tot ho omple. És un muntatge imaginatiu, amb recursos dramatúrgics arriscats que aconsegueixen expressar allò tan difícil de dir amb paraules. La parella protagonista acaba trobant la […]

“Así que pasen cinco años” pertany a l’anomenat “teatre de l’impossible” lorquià, batejat així per la seva dificultat de ser portat a escena. Dificultat en molts sentits, per la seva trama onírica i surrealista, per la barreja continua de prosa i poesia, per la gran quantitat de personatges reals i imaginaris que hi surten al llarg de l’obra, per ser més exactes, l’obra consta de vint-i-dos personatges , i per la gran varietat de disciplines artístiques que s’hi poden veure, com cant, poesia, arts plàstiques, acrobàcia, Commedia dell’arte,… “El público” i “Así que pasen cinco años” van ser escrites per Lorca a finals dels anys 30, durant el seu viatge a Nova York. Ambdues obres tenen un gran simbolisme i […]

Ha sido una verdadera sorpresa descubrir a esta compañía de teatro, Xucrut, comprometida con el medio ambiente y la sociedad, que reflexiona sobre los modelos de vida en la sociedad de consumo en obras como “Quina tela” y “No et consumeixis” o la pobreza energética en la obra “L’apagada”. Xucrut Teatre se creó en mayo de 2007 bajo el paraguas del Centre de Recerca i Informació en Consum (CRIC). Xucrut son dos actores, Albert Requena y Ainhoa Roca que en este espectáculo se rodean de colaboradores: Fraggle, cantante, música y actriz, Montse Bonet, directora, Natalia, diseñadora y técnica de luz y Gerardo, técnico de luz y sonido. Todos ellos han conseguido un espectáculo de pequeño formato pero que tiene la […]

Contar un conte contat és com crear un espai per a la reververació, preocupar-se per a que continuï ressonant com una salmòdia primordial. La paraula dita arriba molt enllà, duu la destrucció al llarg del temps, és com una bala que es desplaça per l’espai. A l’Escenari Brossa s’hi passegen les pors de tres dones que miren d’exorcitzar-les a base de dir-les, de cridar-les, de cantar-les. Es una gran notícia gaudir de Paco Zarzoso a Barcelona (voldríem que no fos tan de tant en tant), i la seva mà es deixa veure. La posada en escena mostra l’acarament amb la mort, tres maneres diferents d’afrontar-la, o d’afrontar la presa de consciència de la mortalitat pròpia, de la mateixa que a […]

Asun Noales va crear la companyia OtraDanza l’any 2007, despres de codirigir de 2000 fins a 2007 la companyia Patas Arriba. Una companyia privada que ha creat nombrosos espectacles en els seus 11 anys de vida, i té la seva seu a la ciutat d’Elx on fan residència al CCC L’Escorxador d’Elx. L’espectacle DA CAPO sorgeix del treball conjunt de dos coreògrafs valencians de rellevància, d’una banda Asun Noales (Elx 1971), llicenciada en l’Institut del Teatre de Barcelona i d’altra banda Gustavo Ramírez (San Fulgencio, 1978) que també va passar per l’Institut del Teatre i que recentment ha creat una peça per a la companyia IT Dansa. DA CAPO és una expressió musical italiana que literalment significa “des del cap”, […]

Aquesta és una peça escrita el 1937 per Ödön von Horváth (Edmund Josef von Horváth, 1901-1938), dramaturg i novel·lista austrohongarès exiliat a París, on va morir el mateix any de la seva arribada a causa d’un accident. Tota la seva obra està impregnada de la crítica contra el feixisme i els perills que aquest comporta. UN FILL DEL NOSTRE TEMPS és doncs una obra que parla del feixisme i que podem veure aquests dies a la Vilella. Una peça que ja es va poder veure al Teatre Akademia en 2012. Traduïda i magníficament interpretada per Andreu Carandell, ens explica la història d’un soldat que viu en una època de forta crisi, a l’atur des del mateix moment del seu naixement, […]

A los espectadores, últimamente, tanto en la gran pantalla como en los escenarios, se les ha atiborrado –y nunca mejor dicho- de obras sobre comidas familiares convertidas en campo de batalla: el argumento donde en un encuentro casual saltan chispas de rencor y envidia ha proliferado tanto hasta convertirse casi en un género en sí mismo. Por suerte, alejado de tópicos y rifirrafes de manual podemos disfrutar de El llarg dinar de Nadal. ¡Y tan largo! 90 años resumidos en una sola hora. Eso sí, tiempo más que suficiente si como es el caso, se sabe despojar la paja del grano para ir a lo esencial. Y lo esencial, no es más que lo común -y a la vez idiosincrático- […]

Hay una tríada creativa que me tiene ganado desde hace tiempo: Ferran Guiu en la dirección, Marc Gómez en la adaptación y Joan Comaposada en la dirección musical. No sólo dominan el musical mal llamado de pequeño o mediano formato, sino que la calidad interpretativa, musical, de letras, propuestas originales, poco vistas, el cuidado artesanal y pasión, a mí me ha llegado y he repetido y repetido (Dies normals, Tell me on a Sunday …). Ahora alcanzan de nuevo un altísimo nivel e interés con Carrie, musical basado en la novela de Stephen King que ya tuvo adaptación cinematográfica. El musical, con libreto de Lawrence D. Cohen, letras de Dean Pitchford (Fame) y música de Michael Gore (perfecto apellido) fue […]