Ahir, últim dia de gener, al vespre vam anar al Club Capitol per tal de veure LAPÒNIA, una comèdia escrita i dirigida a quatre mans per Cristina Clemente i Marc Angelet.
Nit de Nadal a Lapònia. La veritat i la mentida es confronten. Quatre persones. Dues parelles. Dues famílies. Dues maneres d’entendre l’educació dels fills.
LAPÒNIA, és una comèdia que ens proposa un debat sobre les tradicions, l’educació o els valors familiars de dues famílies, amb molts secrets amagats, partint de l’etern dilema que qüestiona si cal dir o no a un nen de cinc anys que el pare Noel són els pares …. però que va molt més enllà.
La Mònica (Meritxell Huertas), en Ramon (Manel Sans) i el seu fill de cinc anys, en Martí, han viatjat a Finlàndia per passar les festes de Nadal amb la germana d’ella, la Núria (Meritxell Calvo), el seu company finès, l’Olavi (Roger Coma), i la filla de tots dos, l’Aina, de quatre anys.
L’Aina explica a en Martí que el Pare Noel no existeix. La veritat és que és impossible que un sol home reparteixi regals a tots els nens del món en una sola nit. El disgust d’en Martí és gran, però encara ho és més el dels seus progenitors.
Per a la Mònica i en Ramon mantenir la il·lusió del seu fill és una de les màximes del Nadal. A partir d’aquest fet, les dues parelles contraposaran dues maneres d’educar als fills totalment oposades, debatran sobre la veritat i la mentida, les tradicions, els valors familiars, i inevitablement sortiran a la llum secrets del passat que ningú no volia desenterrar.
Els quatre personatges estan molt ben dibuixats, destacant el perfil còmic del personatge de la Mònica (extraordinària i divertida Meritxell Huertas) que passa de l’anècdota a temes més seriosos sobre les falses veritats amb les que convivim. També destaca el paper que interpreta Roger Coma que ha de fer un gran esforç interpretatiu per dotar al personatge d’un acurat «caràcter finès» amb el seu particular accent català.
La trobada de dos mons, de dues cultures, amb concepcions totalment divergents pel que fa a l’educació dels fills. En algun moment podríem pensar que s’abusa una mica dels tòpics però sense que arribi a resultar sobrer o excessiu.
Representen una societat on ensenyem als nostres fills que no s’han de dir mentides, però on els adults no podríem sobreviure sense elles. Una societat carregada de mentides col·lectives a les que alimentem i on comencem per mentir-nos a nosaltres mateixos. Una comèdia on conflicte i humor es dosifica a parts iguals i ens obliga a reflexionar sobre les veritats que s’amaguen darrere les mentides.
Un text sense fissures amb una magnífica direcció, que imprimeix ritme a un gran treball interpretatiu.
Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ