Dilluns era nit d’estrena al Teatre Poliorama de la versió catalana de la comèdia d’Alfredo Sanzol, “La Ternura”, traduïda i adaptada al català per Joan Lluís Bozzo i coproduïda per T de Teatre i Dagoll Dagom.
Sanzol ha estat guardonat amb el Premio Nacional de Literatura Dramática 2017 i el XII Premio Valle-Inclán de Teatro per aquesta obra. Una obra que va rebre cinc nominacions als Premis Max. Tal com ens van explicar a la roda de premsa, aquesta producció va ser estrenada el 2017 i ha girat per bona part de l’estat espanyol.
LA TENDRESA està inspirada en l’univers de les comèdies de Shakespeare i en aquest context s’ha de veure. Els protagonistes són llenyataires i princeses. Ens parlen de l’Armada Invencible i d’una època on les dones eren poc menys que elements de guarniment en tant que els homes eren els que anaven a la guerra i disposaven el destí de les seves filles.
Creiem per tant que buscar raonaments, en contra, de misogínia, homofòbia o masclisme, com hem llegit en algunes opinions, i sempre al nostre entendre, estaria una mica fora de lloc.
En tot cas, no ens pot deixar de sorprendre que aquest text hagi estat escrit en el context social actual, on hi ha una lluita constant per preservar la igualtat entre homes i dones, sigui quina sigui la seva condició sexual.
LA TENDRESA narra la història de la reina Maragda, una reina una mica maga (Marta Pérez) i les seves dues filles, la princesa Robí (Laura Aubert) i la princesa Salmó (Elisabet Casanovas) que viatgen en l’Armada Invencible, obligades per Felip II a casar-se en matrimonis de conveniència amb nobles anglesos després d’haver envaït Anglaterra.
La reina Maragda odia els homes perquè sempre li han condicionat la vida i li han robat llibertat, així que no està disposada a permetre que les seves filles tinguin el mateix destí que ella. Quan l’Armada passa a prop d’una illa que la reina considera deserta, provoca una gran tempesta que enfonsa el vaixell on viatgen. El seu pla és quedar-se a viure en aquesta illa amb les seves filles per no haver de tornar a veure mai més cap home.
El problema és que escullen una illa on des de fa vint anys hi viu un llenyataire, el llenyataire marró (Jordi Rico) amb els seus dos fills, el llenyataire Verdmar (Javier Beltrán) i el llenyataire Blaucel (Ferran Vilajosana) que s’hi van amagar per no tornar a veure una dona en la seva vida. Quan la reina i les dues princeses descobreixen que no estan soles, es vesteixen d’homes per protegir-se. I aquí comencen les aventures, els embolics, els enamoraments i les confusions.
Teatre d’equívocs, amb entrades i sortides continuades (de portes, sense portes), que provoquen un munt de situacions previsibles, i al mateix temps ens ofereixen un joc on la sorpresa és constant. Gairebé sense escenografia, només les cortines i tres troncs, un acurat vestuari d’Alejandro Andujar i una magnífica il·luminació de Pedro Yagüe, són suficients per acompanyar les excel·lents interpretacions dels sis actors protagonistes.
Cal dir que és molt destacable la interpretació de Javier Beltrán, quan fa el doble paper de reina mare i llenyataire.
Una bona proposta que ens ha divertit…. i és que a la fi, és l’únic que pretén.
Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ