Un text de l’autor romanès Eugène Ionesco, que no s’havia representat mai a casa nostra. Es tracta del segon muntatge de la companyia Bojum, que dirigeix Montse Bonet, traduït per ella mateixa i per Lluís Hansen, i que interpreten Montse Puga i Òscar Intente.
Eugène Ionesco (1912- 1994) és un dels autors més emblemàtics del segle XX i creador amb Samuel Beckett de l’anomenat teatre de l’absurd. Autor entre d’altres d’obres com “La cantante calva”, “Rinoceront” ó el “Rey se muere”.
Teatre de l’absurd, és aquella modalitat de teatre que es regeix pels principis existencialistes expressats en termes absurds.
La virtut de Ionesco rau en la capacitat de reflectir el caos d’aquest món amb sentit de l’humor i gran humanitat, utilitzant jocs verbals o sense sentit aparent i situacions mancades de “lògica” per tal de fer palesa aquesta realitat. DELIRI A DOS va ser escrita el 1962 i ens parla de la bogeria d’Ell i d’Ella, l’aferrissament de tancar-se enfront del món exterior i de com a la seva manera, lluiten per sobreviure.
“Pren l’aire. Aprofita l’ocasió per inventar-te una altra existència. Vés a veure si existeix una altra existència.”
L’autor ens presenta dos personatges, ELL i ELLA, tancats en la seva closca, que estan junts des de fa molts anys. Un home i una dona, ja grans, en una mena d’amagatall on s’acumula tot el seu passat, envoltats per un món en guerra, que va penetrant a poc a poc dins el seu cau.
Segons comenta la Montse Bonet en el programa de mà, l’obra conté tots els elements del teatre de Ionesco, sent una barreja de poesia, fantasia, malson, imaginari, …. i també tots els seus temes preferits: la soledat, l’aïllament de l’individu, la seva dificultat per comunicar-se amb els altres i la seva subjecció a pressions exteriors degradants i a la mecànica conformitat de la societat.
Ell i Ella som tots nosaltres, ens representen en les seves obsessions, les seves mancances i les seves pors.
El món exterior agressiu i violent és el món, en el que ens hem acostumat a viure i a conviure.
Tot tractat des de l’òptica d’un autor que mai s’allunya de l’ésser humà i de la seva capacitat d’humor alliberador.
Com en la majoria d’obres de Ionesco a DELIRI A DOS existeix un simbolisme animal molt clar, d’una banda la tortuga i la seva closca que li serveix d’amagatall davant del món exterior, d’altra banda el cargol que representa l’espiral, el cercle viciós.
El diàleg dels dos actors és un autèntic joc de paraules de caràcter recurrent, converses repetitives que reinicien una vegada i una altra i discussions infinites. La mateixa trama és un cercle i la peça acaba de la mateixa forma que comença.
Tota l’obra té lloc en una habitació tancada on s’alternen les llums i les ombres, representen la presó, la casa sense sortida on estan tancats els dos protagonistes, confinant-los a una situació claustrofòbica.
Ell és Òscar Intente, Ella és Montse Puga. Unes interpretacions que ens han agradat molt, on Ell i Ella ens han sabut transmetre tot allò que l’autor volia expressar i ens fan reviure diferents etapes de la seva vida, fent-nos dubtar si ens expliquen realitats o desitjos.
Un espai sonor que representa un món exterior que tampoc no és real, on es lliuren batalles o se celebren victòries i representen tot allò que els hi fa por, totes les seves limitacions que condicionen la seva vida i les seves relacions amb la resta del món. La irrupció a escena de dos personatges aliens provoca en ells un autèntic atac de terror per la por que el seu món perdi l’estabilitat en la qual creuen viure.
Sempre trobes les pitjors sortides. Per a què t’obstines a sortir si no podem?
Sabíem prèviament que no era un text fàcil, que no era pas un «divertimento» per passar una bona estona de la tarda, asseguts al teatre i que molt possiblement ens costaria de pair; tot i això, vam optar per anar a veure la proposta, especialment perquè estàvem segurs de què la interpretació d’Òscar Intente ens la faria «viure» d’una manera atractiva.
Com ja hem comentat abans, les dues interpretacions, tant la de l’Òscar com la de la Montse, ens han agradat molt i ens ha facilitat «entrar» d’una manera força fàcil en la proposta … i fins i tot ens hem vist reflectits en algunes de les discussions de parella, d’aquelles sense sentit, tan comuns entre les persones que convivim junts una bona part de la nostra vida.
… i si, potser si, que el cargol i la tortuga tenen molts punts en comú.
Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ