Destination Moon és un drama distòpic que vol parlar del model econòmic actual, de l’excés al que ens aboca el capitalisme, de la precarietat laboral, de la identitat de l’individu dins la societat de consum, de la dificultat de la cultura per sobreviure en aquest paradigma neoliberal i socioeconòmic, del canvi climàtic, del les relacions familiars, de la dependència respecte a aquells que ens estimem, de la petitesa de l’individu davant la grandesa de l’existència, de la felicitat, de la malaltia, de la mort…
Això és només un breu extracte del programa/sinopsi que se’ns ofereix com a complement de l’obra. Una obra que vol abordar molts temes. Potser, segons la meva humil opinió, massa temes. Temes grans, complexes i profunds. I ho vol fer amb una proposta escènica ambiciosa, que combina text, moviment, audiovisuals, tot embolcallat d’una estètica —diu també el programa— “catastrofista de les pelis de ciència ficció i terror dels anys 50”.
El resultat és… complicat de digerir. Difícil de seguir. Gran. Massa gran, potser. S’endevina —i s’agraeix— una ambició d’investigació, d’exploració, de compromís i d’entrega, de buscar i jugar amb nous llenguatges, de trobar una veu pròpia. Una veu, però, que queda ofegada entre tants elements pesats. El resultat, una alquímia d’efecte entròpic que no arriba mai a concretar-se en una història clara, neta, comprensible… que commogui i remogui UN dels molts i complexes temes plantejats.