Recomendaciones

Guido Torlonia ha escollit aquestes tres peces d’Eduardo de Filippo que ens ofereixen un apropament a la tradició popular que va servir d’inspiració a l’autor napolità. Recrea l’atmosfera d’una companyia de teatre que sembla descendir directament de la Commedia dell’Arte, una companyia d’actors ambulants acostumats a voltar amb els seus baguls. La família De Filippo compta amb una llarga tradició teatral , ha seguit personalment aquesta adaptació, i ahir estaven presents a l’estrena. La directora actual de la companyia De Filippo, Carolina Rosi, vídua del fill d’Eduardo de Filippo va participar en el col·loqui que va tenir lloc en finalitzar la representació. El Teatre Akadèmia ha volgut apostar per la posada en escena d’aquestes petites joies, per tal de donar-les […]

Después del éxito de Polseres vermelles y de la actual serie Merlí de TV3, resulta ya un hecho reseñable que la nueva generación de jóvenes actores catalanes es una de las mejor preparadas y con más visibilidad de los últimos tiempos. Aprovechando este impulso de popularidad, Paradise reúne un puñado de rostros televisivos para ofrecernos una comedia simpática, políticamente incorrecta y con un trasfondo amargo. Las tres historias que nos explican (dos ya previamente estrenadas como piezas de microteatro) tienen lugar en un prostíbulo, cosa que aporta una sordidez curiosa a un conjunto más bien ingenuo. Lo más destacable de la propuesta es ver a este reparto en papeles muy diferentes a sus roles habituales. Sin ningún tipo de prejuicio […]

Dentro de la comedia de boulevard, hay actualmente un subgénero que se decanta por las situaciones surgidas a partir de un supuesto o de una hipótesis: ¿Qué pasaría sí…? El test es un ejemplo muy claro, puesto que basa todo su argumento en la siguiente disyuntiva: ¿Prefieres ganar 100.000 euros ahora o un millón de aquí a diez años? Como premisa la encuentro un poco pobre, pero lo peor es que en algunos momentos la trama peca de inverosímil y acaba cayendo en lugares comunes, ya transitados por otras muchas compañeras de género. Si a esto añadimos un ritmo desganado y unas interpretaciones no del todo matizadas, nos encontraremos con un producto poco exitoso que promete más de lo que […]

Un cop més, el Teatre Gaudí torna a fer les delícies dels amants dels musicals, portant-nos en tota la seva esplendor una de les joies de l’Off-Broadway… i ja van unes quantes! Es tracta d’un musical que fa deu anys va arrassar als premis Tony i que en el seu repartiment original comptava amb els ara televisius Lea Michele (Glee) i Jonathan Groff (Looking, Hamilton). Tornant al present, la posada en escena barcelonina destaca per la seva creativitat i pel seu bon saber fer a l’hora de construir escenes. D’altra banda, la part vocal brilla en els temes que les veus sonen individualment, però agafa el seu màxim esplendor en els temes corals, aconseguint una fusió de veus i registres […]

Perquè té tots els elements necessaris: una història d’aventures, personatges de fantasia, vestuari molt vistós, moviment escènic àgil i cançons molt ben pensades per que els nens puguin retenir. Ah, i em deixava una cosa molt important: un ratolí famós, una fada i una bruixa. Que no falti de res. Hora i mitja que passa volant amb un entreacte de quinze minuts, temps suficient per anar a fer un pipí i comprat un pot de crispetes. Jo hi vaig anar amb els meus néts petits i m’ho vaig passar molt bé. Crítica completa » http://bit.ly/2ig9sNk

Després de fer gira per diverses poblacions de Catalunya, El Petit Príncep torna aquestes festes de Nadal al Barts. Aquest espectacle ja l’han vist més de 130.000 persones, és el tercer Nadal que passa per Barcelona. Ha estat guanyador de tres premis Butaca en la seva 21 edició: millor espectacle familiar, millor actriu de musical (Elena Gadel) i millor actor de musical (Guillem Martí). Tot i que es presenta com un espectacle per a públic familiar, penso que tot amant del teatre musical no s’hauria de perdre. Nosaltres, com ja tenim els fills grans, hi vàrem anar sols, i creieu-me si us dic que vam gaudir moltíssim. Es tracta d’un espectacle d’aquells que en diem rodó. Les veus, la posada […]

El dia 13 de desembre vaig poder anar al Teatre Apolo a gaudir de l’estrena de “Moustache”, un musical de gran format creat i dirigit per Coco Comin, una de les principals referents de la Comèdia Musical en el nostre país. “Moustage” és el primer gran musical de claqué , sota la disciplina del tap-dance, que es representa a Catalunya. El públic fem un viatge en el temps. Durant unes hores ens endinsem dins del music hall londinenc i gaudim de l’ambient que es vivia en aquella època de principis de S.XX. Londres 1940. Un incendi destrueix el “Moustache Music Hall”, el local de moda de la ciutat. Per conèixer la seva història… fem un salt enrere de trenta anys, […]

Raimon Molins ha sabut actualitzar la Nora de Casa de Nines d’Ibsen, un dramaturg que sempre he trobat un pèl antiquat, en una dona actual, perquè desgraciadament encara hi ha molts homes que es pensen que les seves dones són unes nines per jugar-hi. Són aquells que «les tenen com a unes reines», cagumdena. Amb una posada en escena molt bona, que a base de vídeos en directe han transformat la petita sala en una casa de mides generoses i benestant, una direcció rigorosa i un elenc molt ben conjuntat, m’he trobat amb un Ibsen modern, ves quines coses. No us la perdeu; a més la trilogia només acaba de començar. Crítica completa » http://bit.ly/2hagKpM

RHÜMIA és una creació autònoma i independent de la primera tot i que es pot considerar una continuació de l’anterior RHUM, en compartir els mateixos personatges i els mateixos components, l’humor, el joc de paraules i la música. En aquesta ocasió s’ha incorporat el músic, clown i artista plàstic Mauro Paganini que pren el relleu de Guillem Albà. RHÜMIA és la tendresa en forma d’espectacle, és tornar a sentir que encara som una mica nens, que podem riure i ens podem sorprendre. Uns pallassos i músics que ens han fet gaudir d’un univers d’emocions amb una gran química entre ells i nosaltres. Una magnífica interpretació de tots sense excepció, Joan Arqué, Roger Julià, Jordi Martínez, Mauro Paganini i Pep Pascual. […]

Las mejores comedias acostumbran a partir de un detonante sencillo y poderoso que desencadena toda la historia. Cuanto más condensada esté la potencia de su premisa, más gratificante será por el público ver sus consecuencias en los personajes. En este sentido, El test cumple ejemplarmente esta condición, ya que el punto de inflexión del conflicto es un simple dilema teórico: “Qué escogerías? 100 mil euros ahora mismo o un millón de aquí a 10 años?”. Si debatís un poco con vuestro entorno esta pregunta, comprobaréis que se trata de una cuestión que, sorprendentemente, divide la sociedad en dos. Desgraciadamente, este tema tan jugoso no acaba de aprovecharse en la historia que propone el autor Jordi Vallejo. La deriva del planteamiento […]

No, no m’he passat amb el whisky; és la lletra d’un dels números musicals de Gente de Bien que La Cubana està fent al Teatre Coliseum. És el que passa quan els nou rics compren títols nobiliaris, s’incorporen a les elits barcelonines i parlen castellà perquè «fa» més fi. Aquest és un musical que tira més a revista del Paral·lel de la Mary Santpere, que a Rent. Peça divertida, «cubana» i rajant pel broc gros sense manies. Els veterans de Cubana us hi divertireu i els que encara sou verges flipareu. Jo no me la perdria. Crítica completa » http://bit.ly/2hVeAtY

Perquè la història és potent (Sòfocles), el llibret de Hugo von Hofmannsthal una virgueria i la música de Richard Strauss —l’alemany, no l’austríac dels valsos— potent com poques. Si hi afegim la direcció de Patrice Chéreau, vell conegut als teatres catalans, i el protagonisme de la soprano Evelyn Herlitzius, doncs ja ens hi falta ben poc: un elenc molt bo, un director d’orquestra —Josep Pons— que ha conduït la difícil música d’Strauss amb solvència i un conjunt molt bo… Gran nit d’òpera al teatre de la Rambla. A mi l’òpera se m’ha arrapat al estómac just al inici i només m’ha començat a deixar anar a l’altura de Castellolí, un poble a poc més de deu km. de casa. Crítica […]

«La natura no fa inferiors a les persones, el què és possible per l’home no és impossible per la dona” “Casa de nines”, “La senyoreta Júlia” i “La Gavina” són les tres grans obres de la literatura dramàtica triades i adaptades per la companyia Sala Atrium que formaran part de la “Trilogia de la imperfecció”. Una trilogia que dona veu i protagonisme a la dona, i que porten per títol “Nora”, “Júlia” i “Nina”. Totes tres estan adaptades i dirigides per Raimon Molins , director de la Sala Atrium de Barcelona i protagonitzades per Mireia Trias, Oriol Tarrassón, Patrícia Medoza i Gal·la Sabaté. “Nora” ,la primera de les tres obres de la «Trilogia de la imperfecció», està basada en la […]

No negaremos que el argumento es poco más que un disparate salpicado de canciones. Tampoco negaremos que la excusa del programa de mano es precisamente esto, una excusa, puesto que cuesta de ver «una reflexión sobre el papel de las mujeres en la historia de nuestro país, usando el símil de la mujer como corista». Pero, a pesar de todo, el espectáculo tiene su encanto y te atrapa desde el primer momento. Quizás será por algunas de las canciones recuperadas o quizás por algún que otro buen chiste, aunque pienso que se debe principalmente al carisma y a la complicidad de las cuatro actrices –Mercè Boher, Cinta Moreno, Patrícia Medina y Rocío Manzano-, que asumen con toda naturalidad diálogos imposibles […]

A pesar de que no es de mis obras preferidas de Shakespeare, se tiene que reconocer que Romeo y Julieta ha dado para mil y una versiones. El enfrentamiento de las dos familias rivales ha servido de excusa para poner encima del escenario el conflicto real entre etnias, bandas o incluso países eternamente enfrentados. Marc Chornet y Anna Maria Ricart, en cambio, han optado por potenciar la historia de amor de los dos amantes… y aquí quizás radica el principal problema, puesto que como relación adolescente la cosa tampoco funciona. De hecho, la relación de los dos amantes de Verona es de las que más cuesta actualizar, sobre todo por unas formas y un lenguaje que la hacen poco creíble […]