Sabíem que ens enfrontàvem a una llarga sessió de bon teatre i anàvem preparats. Magnífic autor. Magnífic director. Magnífics intèrprets. Fila 1 per no perdre cap detall del text ni de les interpretacions.
Però el que vam rebre va superar les nostres expectatives. Ho vam tenir tot. I una dosi afegida d’angoixa vital. Igual que Vera, una de les protagonistes, en sortir, necessitem imperiosament agafar aire.
DAVANT LA JUBILACIÓ és un text del dramaturg en llengua alemanya Thomas Bernhard i està inspirada en la història verídica d’un jutge nazi que, anys després de la guerra, i d’haver estat amagat durant deu anys al soterrani de casa seva, va aconseguir conservar la seva bona posició a força de mantenir ocults els seus ideals nacionalsocialistes. Viu amb les seves dues germanes, que son pols oposats d’una mateixa realitat. El jutge està a punt de jubilar-se i està angoixat per un futur abocat a l’aïllament en companyia.
Krystian Lupa és un profund coneixedor de Bernhard del que ja ha dirigit almenys cinc obres. Aquesta vegada ha escollit un dels textos més crítics de l’autor que reflexiona sobre el «virus del nazisme». Aquest director polonès és un dels referents del teatre europeu i per primera vegada ha treballat amb actors catalans.
Mercè Arànega és una magnífica Vera, un personatge tòxic que alimenta el foc del record per temps passats que per a ells van ser millors. Al mateix temps intuïm un personatge fràgil i submís dominat per la por davant d’un germà que no acaba de controlar ni entendre, tot i que mantenen una relació incestuosa. Ataca sense compassió la seva germana immobilitzada a la cadira de rodes. Viu reclosa en un present nostàlgic dels vells temps de l’auge nazi i recorda amb insistència al seu pare i el que deia. No entén la seva mare ni perquè es va suïcidar.
Marta Angelat realitza una meravellosa interpretació del personatge de Clara i aconsegueix, sense quasi diàleg, només amb les seves mirades de retret, els seus somriures i la seva actitud distant, transmetre la resignació i la por davant d’una situació que no pot canviar. Ella és la imatge dels vençuts, l’única dels germans contraria al nazisme.
Pep Cruz, és un gran Rudolf, físicament absent a la primera part, però present constantment en la conversa de les germanes que esperen i preparen tot per la seva tornada. Observem astorats com el seu personatge evoluciona cap a la bogeria, recuperant gestos i actituds de la seva època de comandant nazi en un camp de concentració. Gran admirador d’un dels líders del nazisme, Heinrich Himmler, els tres germans celebren cada any, en el seu honor, la seva festa d’aniversari on en Rudolf torna a vestir l’uniforme militar amb la creu gammada i les germanes vesteixen de gala amb vestit de nit.
Un ritme dens, amb silencis i pauses que ens dóna temps per digerir una història terrible i al mateix temps ens produeix una gran sensació de claustrofòbia.
L’objectiu del director és que siguem capaços de reconèixer que tots podem ser iguals als tres personatges de l’obra, uns, racistes que no ho volen reconèixer o que no s’atreveixen a dir-ho i d’altres com la Clara que amb el seu silenci representa als que no som capaços de dir res quan tenim la barbàrie davant nostra i pensem que és millor no intervenir i esperar que algun altre ho faci per nosaltres.
Si desitgeu llegir l’apunt original, només heu de clicar AQUÍ