Recomendaciones

Un espectacle, classificat com per a «públic familiar»; es tracta d’una dramatúrgia creada per Marc Artigau i Queralt, amb el títol de PERSEGUIDORS DE PARAULES, que ell mateix dirigeix. Amb aquest espectacle, que està recomanat per a nens i nenes de més de 6 anys, el TNC inaugura la programació familiar d’aquesta temporada. En arribar veig en els ulls dels nens, l’enorme il·lusió i l’excitació tot fent cua a la Sala Tallers; se’ls hi demana que s’asseguin a unes taules i amb tranquil·litat escriguin en un paper la seva «paraula preferida», que deuran dipositar en una urna abans d’entrar a la sala. També a mi em demanen que faci el mateix…. i compleixo amb el ritual, no sigui cosa que […]

Una aposta valenta de la Seca que opta per donar possibilitats a joves valors que poden revolucionar el llenguatge escènic. Entrem a la sala que pot semblar de tot excepte una sala de teatre, més aviat sembla una cova amb taules i bancs de fusta i algunes cadires. A les fosques, tan sols unes petites llums damunt les taules. Pots seure on vulguis. Al fons, a l’esquerra, un cantant amb la seva guitarra. Al fons a la dreta un Policlyn tunejat. Sis actors que vas identificant entre el públic a mesura que van parlant: un dimoni, una fada, una bruixa, un àngel i una parella, ell estudiós i amant de la lectura, ella somniadora i amant dels viatges. Una representació […]

O Juan Carlos Martel no l’ha encertat amb la direcció. Possiblement les dues coses, perquè l’obra m’ha semblat mancada de gruix, amb una problemàtica prima i algunes solucions ben estranyes, com la baixada del cel d’un micròfon (al més pur estil Deus ex Machina) on tres de les obreres ens han explicat els seus problemes. Al final l’obra es resol amb un Ulpiano (els interessats en aclarir aquesta expressió me l’hauran de consultar personalment, doncs no està als diccionaris). Les actrius de la Kompanyia no hi han pogut fer res. Crítica completa » http://bit.ly/2eoofrP

Com sempre lluitant amb la idea que una titella només pot ser creat per a un espectacle infantil i familiar. I la Sala Fènix ens mostra que no ha de ser així, per aquest motiu ha realitzat un cicle de titelles per adults. I Parias és la primera proposta que he pogut anar, i puc dir que ja tinc ganes de veure les dues que em queden. Vaig sentir a parlar d’aquest titellaire aragonès Javier Aranda en una de les jornades de treball de XAS. Ja em van indicar que no ens perdesim l’oportunitat de veure a Javier Aranda i el seu espectacle. I la veritat, és que raó no en tenia. Un treball magnífic, on desapareix l’actor humà i […]

Un pedestal, una figura immòbil coberta amb una roba blanca … una figura de sal …. és l’última i única supervivent de Sodoma. Un murmuri, unes paraules com robotitzades sense vida i el soroll de les gotes de pluja que cauen … l’estàtua pren vida. Un testimoni que desmenteix la història oficial de la destrucció de Sodoma. En aquest text de Laurent Gaudé, l’estàtua torna a la vida i ens explica la seva versió de la destrucció de la seva ciutat i la del seu poble. Han passat molts anys …. Una reflexió sobre una ciutat que era feliç i vivia la seva vida sense fer mal a ningú, una comunitat que va ser destruïda com a càstig diví. A […]

Una pareja empieza bailando y acaba discutiendo. Son un matrimonio, o bien dos actores que interpretan a un matrimonio (esto no queda bastante claro). Se supone un hecho real, pero todo el rato se juega con la mentira. Es una comedia con toques dramáticos, o incluso un drama disfrazado de comedia. Todo esto es Mambo, la última producción de Les Antonietes, que por una vez dejan aparcado su estilo de adaptar clásicos (El mal de la joventut, Molt soroll per res, Vània o Un tramvia anomenat desig, entre otros) y se atreven con un texto de creación propia. Concretamente, con una dramaturgia de Oriol Tarrasón que tiene momentos interesantes pero que se acaba diluyendo, quizás por la carencia de pretensiones, […]

A la era del watsapp, els curtmetratges, el microteatre i les sèries, que un espectacle de dues hores i quaranta minuts (amb pausa) se’m faci curt podria ser curiós. A no ser que es tracti d’aquesta joia que ha tornat a bordar Julio Manrique i «la seva gent». Ja solen fallar poc, però aquesta vegada han picat molt alt. Poques obres es programen quatre vegades en tant poc temps i segueixen omplint el teatre. Però «El curiós incident del gos a mitjanit» reuneix tots els requisits. Una producció gran i arriscada, però minimalista, en la que tot té un lloc i un perquè. Una posada en escena dinàmica i amb uns ambients que et porten al moment vital dels personatges. […]

AMANDA T ens parla del greu problema de l’assetjament sexual a través de les xarxes socials i que malauradament com en el cas de la jove canadenca Amanda Todd va acabar provocant la seva mort. Àlex Mañas ha treballat des de la perspectiva de teatre-document però introduint elements de ficció que ens ajudin a prendre distància de la història real i al mateix temps incloure en la mateixa historia altres casos que s’han conegut posteriorment. Vol també provocar la reflexió sobre la influència de les xarxes socials i les noves tecnologies en la nostra societat i sobretot entre els adolescents. Aquesta proposta escènica vol qüestionar el sistema i planteja la possibilitat de prendre mesures de protecció per als menors, com […]

Dins del cicle ÀNIMA que s’està celebrant actualment a la Sala Fènix, hem pogut gaudir aquesta fascinant proposta. Jordi Bertran ha construït un espectacle ple de poesia i tendresa on els protagonistes són unes lletres que prenen vida i es transformen en personatges davant dels nostres ulls. Unes lletres de goma espuma animades per la tija que manipulen els tres artistes, que vestits de negre, efectuen uns moviments mil.limètrics perfectament estudiats. Unes petites boles també manipulades per ells, fan de cap d’aquests petits personatges. En molts moments el mateix Jordi Bertrán toca la guitarra que juga un paper protagonista en el número de l’equilibrista i acompanya gran part de la resta de números. A l’escenari prenen vida un conjunt de […]

Érem molt reticents d’anar a veure aquesta producció, potser perquè les obres de Agatha Christie portades al teatre, no ens acaben de convèncer; són textos per ser llegits i potser d’una altra època, que ens agradaven quan nosaltres érem joves, potser perquè llavors no existien pas les sèries de televisió i cada novel·la escrita per aquesta autora, era com una mena de capítol d’intriga d’una sèrie… i els seus desenllaços sempre ens sorprenien per imprevistos. Finalment després de llegir mooooltes opinions positives, ens vàrem animar a anar al Teatre del Raval i comprovar-ho personalment. S’ha de dir, que malauradament en aquesta «repesca» no hem tingut l’oportunitat de veure treballar en Jordi Coromina, que segons deien brodava el seu paper d’advocat […]

Está claro que El método Grönholm creó escuela. Las obras sobre procesos o terapias impartidas por alguien que está ausente se han convertido en un pequeño subgénero que acostumbra a generar un éxito comercial inmediato. En el caso de esta obra del argentino Matías de Federico todo funciona bajo unas reglas preestablecidas que acaban llevando a un camino inesperado. Es cierto que las situaciones (desde muy cómicas a muy dramáticas) pueden estar descompensadas y que algunos momentos sorprenden por su incorrección política, pero todo acaba encajando de forma milagrosa al final de la obra. Un final, por cierto, que llega de forma virulenta e intempestiva, a costa incluso de una dramaturgia verosímil y coherente. Sea como fuere, se huele el […]

Una nova adaptació d’aquest text de Yasmina Reza que va escriure en sis setmanes l’any 1994 i és potser, un dels més representats de l’autora arreu del món. El text s’ha traduït a més de 35 llengües. Nosaltres també havíem vist les dues versions anteriors, totes dues en castellà, la de Josep Maria Flotats l’any 2000 i la versió argentina de Ricardo Darín l’any 2003, representades al Teatre Tívoli. I ens feia una certa mandra tornar a repetir un text i una temàtica que ja donàvem per coneguda. Però d’altra banda ens venia molt de gust veure treballar el trio d’actors seleccionats per Miquel Gorriz i veure-la representada en català amb la traducció d’en Jordi Galceran. I no ens ha […]

Más de 10 años después de su estreno, todavía se puede percibir la fuerte influencia que El método Grönholm ha ejercido sobre un cierto estilo de comedia comercial. A medio camino entre la popular obra de Jordi Galceran y la francesa Toc, toc, encontramos en este montaje de espíritu argentino la repetición de algunas claves del subgénero y, por lo tanto, más eficacia que originalidad. El texto de Matías de Federico consigue hacer reír y explicar una historia de una verosimilitud (como mínimo) flexible a pesar de que, sin ser demasiado estrictos, parece bastante coherente. Es, en realidad, la dirección de Daniel Veronese lo que eleva la propuesta a un nivel superior al que estaba condenada, gracias a su precisión, […]

En aquesta obra, un còmode apartament a Nova York serveix per pendre distància i evadir-se de la realitat en la que viu submergida el nostre món, així com per obrir un debat sobre com observem, com ens hem de sentir i com actuem davant les adversitats mundials des de l’oasi en el que vivim. Tanmateix, un cop els protagonistres viuen una treva des del seu apartament davant la perillositat del fotoperiodisme de guerra i del dilema moral en el que s’enfronten a la seva feina, aquesta aturada també serveix per prendre consciencia d’un món encara més difícil de combatre, el nostre mateix i el del coneixement del nostre propi jo. I es que quan no ens submergim en les coses […]

El títol d’aquesta obra pot portar a més d’una persona a no anar-la a veure, espantats per la possible espesor del seu text i per la por a que aquesta es faci feixuga. Realment, això no és així, ja que l’autor dota de comicitat a la història i aconsegueix fer digerible el contingut del text, sense cansar a l’espectador. Tot i això, el to de l’obra resulta massa forçat en alguns moments i la sobreactuació esdevé un inconvenient, la qual cosa és una llàstima perquè durant la major part de l’espectacle les actuacions resulten molt correctes, destacant un sublim Mario Gas. D’aquesta manera, la part de comèdia d’embolics resulta massa forçada en comparació amb la resta de l’espectacle, esdevenint irregular […]