Es tracta d’un monòleg d’un autor argentí, Eduardo Rovner, protagonitzat per l’actriu argentina Verónica Pallini, qui dóna veu a Florència, la protagonista d’aquesta obra, que parla de la relació mare-filla, sens dubte el vincle conflictiu per excel·lència. Està dirigida per un director català, en Francesc Amaro, que l’ha volgut donar una nova visió europea i fins i tot catalana.
En realitat el títol de l’obra fa referència a una metàfora per la qual vol explicar el fet de que qualsevol persona que arriba a l’edat en la qual s’ha d’independitzar de la seva família, en certa manera ha de «matar» als seus pares.
El personatge treu a relluir amb un cert humor (que a mi particularment no em va arribar) i sobretot amb força ironia, situacions, conflictes, divergències d’una filla amb la seva mare; malgrat que personalment no vaig poder connectar amb la personalitat de la protagonista en gairebé cap moment, vaig trobar que l’actuació de Verònica Pallini, va ser excel·lent.
Una jove que vol arribar a ser actriu algun dia, però a la que li han aplanat el camí durant tota la seva vida sense fer cap esforç; depèn de tot i per tot dels seus pares i des de la sobtada mort del seu pare en un accident, depèn molt especialment de la seva mare, a la que arriba a retreure fins i tot que li hagi comprat un apartament per «desfer-se» d’ella, o de foteses com que els colors de les parets de l’apartament no li creen suficient energia per viure feliçment…. no sap quins vestits posar-se, malgrat que té un munt a la vista i els va descartant tirant-los per terra…. tampoc no sap que llibre llegir i fa al mateix que amb la roba. En realitat és una persona amb mentalitat d’un infant, que no sap el que vol, perquè la vida fins llavors li ha estat massa fàcil.
Un final inesperat farà que la visió de l’espectador canviï totalment i es replantegi tot el que ha vist fins aquell moment.
Segurament el seu autor tracta d’ironitzar l’actitud d’una generació, que a mi no m’ha tocat viure, perquè estic en la franja d’edat de la mare de la protagonista…. i els problemes que planteja els trobo absolutament banals. No he connectat amb la proposta, malgrat que crec que tant la direcció escènica com la interpretació són lloables.
Si desitgeu llegir l’apunt original, només heu de clicar AQUÍ