Compta la llegenda que Goldoni va escriure L’Hostalera en un sol dia de 1752, i mira, «si non è vero, è ben trovato». L’autor venecià va aprofitar la vivesa escènica i els combats d’esgrima dialògica de la «Commedia dell’arte» per construir el nou teatre italià. Posa l’èmfasi en la creació d’autèntics personatges i fuig del arquetips que proposava el teatre a mitjan el segle XVIII.
Si L’Hostalera és ja un clàssic, és per la profunditat amb què Goldoni va dissenyar els personatges, que ja no eren rígids i esquemàtics, sinó homes i dones amb qui el públic podía sentir-se identificat. L’interessava la versemblança i la cohesió interna de les històries, i no només arrencar rialles sense més del espectadors.
A Barcelona, no vèiem la Mirandolina des del mític muntatge que va estrenar Sergi Belbel al Grec de 1995, amb Laura Conejero i Jordi Boixaderas. Pau Carrió (alumne de Belbel a l’Institut del Teatre) s’ha atrevit, per fi, a tornar-nos-la, i l’ha col·locat en una trattoria veneciana dels 50. L’escenografia és brillant, amb una aposta clara per integrar el públic en l’acció i fer-lo partícep de la història. Els espectadors que hi haurem assistit ja podrem dir que hem sopat a La Locanda, i amb la Mirandolina!!
El text de Goldoni proposa un motiu clàssic que és el de la guerra de sexes, i decideix articular-lo a partir d’una venjança, la que perpetra la Mirandolina (Laura Aubert), patrona de l’hostal/trattoria, en nom de totes les dones, i que pateix el cavaller de Ripafratta (David Verdaguer), missògin que es vanagloria de no haver caigut mai en el parany de l’amor. S’estableix així, un joc de seducció molt subtil en què la passió i la raó s’enfronten i només els matissos en la interpretació són capaços de posar-ho de manifest. No sempre se’n surten els dos protagonistes, imprecisos en les rèpliques i no sempre atorgant la càrrega de significat adequada als versos de Goldoni.
La força de L’Hostalera ha de recaure en fer creïble el canvi de mentalitat del protagonista masculí, i es queda a mitges perquè no veiem una Mirandolina escandalitzada pel masclisme d’en Ripafratta sinó una dona joganera amb ganes d’entreteniment, que també ha de ser-ho, però no només. De la mateixa manera, Fabrizio (Jordi Oriol), que acabarà essent l’elecció de Mirandolina, que escull la raó abans que la passió, es desdibuixa i perd força a mesura que avança la comèdia.
Excel·lents els aristòcrates, Marc Rodríguez i Javier Beltrán (en un extraordinari momento de forma), que ofereixen els moments més punyents de l’obra.