Davant la jubilació

21/01/2017

Comèdia de l’ànima alemanya

Diu molt a favor de l’esperit autocrític alemany, el fet que des que Claus Peymann (director habitual bernhardià) estrenés “Davant la jubilació” el 1979, aquesta hagi estat una de les obres més representades de Bernhard en aquell país, i no perquè sigui la més antinazi de totes les que va escriure, sinó perquè també és la més antialemanya (el sarcasme del subtítul és inequívoc). Tot i no ser el teatre més reeixit de l’autor austríac, sí que és el més complexe i el que amb més profunditat s’endinsa en l’estat d’una societat malalta que no s’ha desempallegat de la immundícia de l’horror. En qualsevol cas, no és just parlar de teatre “circumstancial”, precisament per aquesta voluntat escrutadora que ens atany a tots nosaltres.

A “Davant la jubilació” hi trobem elements recurrents del teatre del seu autor: monòlegs dialogats, atmosfera opressiva, teatre dins del teatre, confusió entre comèdia i tragedia… El director polonès Krystian Lupa, gran coneixedor de l’obra de Bernhard, a qui ha traduït i a qui ha dut escena diverses vegades, torna a posar en evidència que les constants dels textos de l’autor d'”Extinció” és un material òptim per desenrotllar la seva idea de dramatúrgia.

Dic el què no m’agrada i així ja m’ho trec de sobre: hi ha un abús en la projecció d’imatges que fa que tot plegat sigui menys subtil.

L’escenografia, del mateix Lupa, tal i com acostuma, és sòbria i ajustada a les indicacions que proposava Bernhard. Encerta enduent-se el piano, que al text és a l’escenari, al fora de camp per potenciar l’efecte de la música en els personatges que l’escolten.

El muntatge es vertebra a partir dels silencis entre monòleg i monòleg, espais de reflexió cabdals en la manera d’entendre el teatre del polonès, durant els quals l’espectador té temps d’immiscuir-se en la psicologia dels personatges i de mirar de comprendre què ha passat en aquella casa. Pauses, meravellosament interminables, que fan explícit l’allò monstruós que planteja la història.

Un altre dels forts de Lupa és la precisió i la claredat amb què dibuixa les relacions humanes, sobretot quan del què es tracta és de fer-se mal. Els tres germans (Marta Angelat, Mercè Aránega i Pep Cruz) es relacionen mitjançant ofenses terribles que es llencen impertèrrits i que encaixen amb la mateixa impassibilitat, la de qui s’ho ha dit tot tantes vegades que ja ha assumit la anormalitat de la relació.

El repte amb què s’enfronten els acotrs és incommensurable. Mercè Aránega (Vera) executa els silencis de manera excepcional i determina el ritme, tan important per Lupa. Pep Cruz (Rudolf), en una de les seves interpretacions més fondes, plena de matissos, i amb una gestualitat facial que diu més que pàgines i pàgines de llibres d’Història. Marta Angelat (Clara) és la presencia que s’ocupa de recordar als seus dos germans tot el què ha passat, i es refugia en la ironia i en la cultura com a escut protector contra l’abjecció de què ha estat i és testimoni.

Lupa posa el focus en l’horror que gravita en una societat malalta, que és latent i que no ha estat extirpat. L’Holocaust ha deixat el camp lliure a l’abjecció i a l’inhumà, que ja no semblen res al costat de la història europea del segle XX. “Davant la jubilació” és teatre en què passa ben poca cosa, aparentment, a escena, teatre digressiu que apel·la l’espectador amb un ritme que no deixa lloc a escapolir-se i t’obliga a escoltar i a saber de què som capaços els homes i les dones.


Todo lo que necesitas para ir al teatro

Davant la jubilació

Davant la jubilació

Davant la jubilació es un texto fundamental del dramaturgo en lengua alemana Thomas Bernhard basado en hechos reales. El fascismo, revisitado por Krystian Lupa. Al extremo de la actualidad. Irreductible.

Retrato bernhardiano de una familia intoxicada por el nazismo; un amplio espectro de síntomas, una humanidad enferma y malograda.

Ya no se trata de una ideología, de un mónstruo histórico, sino de una enfermedad espiritual de la humanidad.
Todos los sentimientos humanos, valores y aspiraciones están infectadas por este virus. Ya no se trata de la ausencia de moralidad, de la amputación del bien, sino de la moralidad enferma y malograda, de la bondad falsificada.
La enfermedad profunda del hombre contemporáneo que genera individuos inválidos según el diagnóstico de Thomas Bernhard.

Unos hermanos afectados por el virus de la mutación actual del nazisme, enclaustrados en una existencia familiar falsificada, en una cárcel estrecha y asfixiante creada y custodiada por ellos mismos, en la que se respira el odio, el miedo y la imposibilidad de ser feliz…

Krystian Lupa

Fotos

Davant la jubilacióDavant la jubilacióDavant la jubilacióDavant la jubilació

Valoración colaboradores


Valoración espectadores

  • elvira franch
    12345

    Dirigida per Krystian Lupa i interpretada meravellosament bé per tres grandíssims actors: la Marta Angelat, la Mercè Arànega i el Pep Cruz.
    Aquesta obra ja va ser representada la temporada 2016 i va guanyar els premis de la crítica d’aquell any com a millor espectacle, millor espai sonor i millor actriu principal per a Marta Angelat. Jo diria que les dues actrius i l’actor es mereixien un premi cada un per les seves grans interpretaciós.
    Una obra que ens situa dins d’una família de dues germanes i un germà. Ell havia estat un actiu comandant nazi d’un camp de concentració. Acabada la guerra va estar amagat durant 10 anys i després, ocultant els seus pensaments nazis, va ser jutge en una ciutat alemanya. Una germana el té com a referent i li professa una gran estimació, també comparteix amb ell els seus ideals nacionalsocialistes. L’altra germana, una persona paralitzada per un bombardeig, és completament oposada als pensaments dels seus germans. Per aquests dos motius: la seva incapacitat física i els seus pensaments, els seus germans l’odien i li demostren el seu odi. Ella, respon amb poques paraules, amb mirades de retret i només de tant en tant els contesta sarcàsticament.
    Uns germans que amb l’excusa de la democràcia pensen que, tard o d’hora es demostrarà que els seus ideals són encertats; però s’odien, i s’ho diuen a la cara amb paraules cruels, però sense crits; tal com també odien el món que observen des de les finestres tancades de casa seva; de la mateixa manera que odien als jueus i no tenen cap remordiment quan mirem les fotos on s’hi veuen muntanyes de jueus morts; no els provoca cap sentiment de pena ni penediment. Tampoc la germana impossibilitada fa cap esforç per contradir-los, tot i que a ella sí que l’afecten aquells records.
    El director de l’obra ha volgut presentar-la lentament, amb molts silencis i pauses, i amb moviments senzills i quotidians on el dramatisme quedi, en principi, amagat, com si no passes res. L’espectador ha d’intuir la profunditat de cada paraula no dita, del que amaga cada expressió aparentment innocent.
    Unes actuacions extraordinàries i genials, i una posada en escena impecable, tot i que considero que no pot agradar a tothom. Potser per la seva llarga durada (tres hores i mitja) o pel ritme tant lent que està plantejada l’obra. Per mi, una excel·lent proposta que la tindré present durant temps.

    16/02/2019
  • Victòria Oliveros Layola
    Victòria Oliveros Layola
    12345

    La obra ens fa reflexionar sobre els moviments d’ultradreta. Encara hi són, es més, cada vegada van agafant més força. Són persones que es pensen que tenen raó, no pensen que són culpables, creuen que són honestos amb si mateixos i tenen la consciencia tranquil·la. Ës realment preocupant que en tot el món emergeixin cada cop més partits de dretes, que amagats sota la paraula democràcia, van agafant cada vegada més força. Surts del teatre amb una necessitat imperiosa per respirtar. https://gaudintdelteatre.wordpress.com/2017/01/27/davant-la-jubilacio/

    27/12/2018
  • Ana P.F.
    12345

    “Don’t act, be! ” No sé qui va dir això, però ahir ho vaig veure a sobre de l’escenari del Lliure de Gràcia. Dues actrius, un actor i una direcció magistrals. Teatre que respira amb alè de vida, només per veure això ja paga la pena aquesta funció immensa. Però tot està lligat a un text que posa sobre la taula una ideologia brutal, i més esfereïdora per la seva actualitat, per la seva persistència. Imprescindible.

    15/01/2017
  • JOSE GABRIEL DEL VIEJO
    JOSE GABRIEL DEL VIEJO
    12345

    4 horas en total de teatro!
    Me he pasado todo mi viernes viendo un retrato de la condición humana!
    Como el nacismo puede afectar a 3 hermanos! Uno de ellos fué oficial en un campo de concentración! Perseguido al acabar la guerra pero finalmente salvado por su hermana que lo apoya en todo!
    La 3ª hermana, una invalida a favor de los judios tiene que convivir con sus hermanos a los que odia por sus ideales. Menudo papelón!!

    Los actores impresionantes! A Marta Angelat la amo! Descubrí el teatro con ella y la tengo en un pedestal. Magnífica en si papel aunque tenga poco diálogo. No le hace falta hablar!
    Pep Cruz perfecto! No voy a olvidar fácilmente su tembleque de manos de enfermo!
    Y Mercé Aranega ha conseguido que odie a su personaje. Así que como actriz solo puedo halabarla!!

    PD: Fan de la Aranega intentando desnudar a Pep! Pobre! Casi le da algo! Jajajaja. A punto he estado de saltar al escenario a ayudarla jajajaja

    14/01/2017

Artículos relacionados

El Teatre Lliure presenta la nova temporada

El Teatre Lliure presenta la nova temporada

30 juny 2018

Racisme, immigració, desarrelament, feminisme, memòria històrica, recerca d’una nova veritat, denúncia de les noves mentides, revolució com a utopia imprescindible, confrontació orient/occident , amor i desamor, recerca de la pròpia […]

Leer más... n

5 obres per la memòria històrica

5 obres per la memòria històrica

16 gener 2017

CICATRIUS, TEATRE CONTRA LA BARBÀRIE NAZI Exquis Teatre presenta el cicle Cicatrius amb l’objectiu d‘impedir que s’oblidi un dels episodis més negres de la història d’Europa: l’Holocaust i el genocidi […]

Leer más... tb