Recomendaciones

El pas del temps i les enèssimes repeticions per TV3 han demostrat que «Plats Bruts» segueix present i forma part de l’imaginari col·lectiu de la majoria de catalans. Què bonic és creure en la certesa que ho seguirà sent per uns quants anys més. Pocs saben, però, que «Plats Bruts» és el resultat de «Kràmpack», una obra escrita per Jordi Sànchez uns anys abans que l’autonòmica de Catalunya estrenés la coneguda sèrie. «Kràmpack» no és una simple comèdia, sinó que més aviat és un text còmic amb l’al·licient que no arriba a travessar la frontera del que és irracional, a diferència de moltes de les comèdies que situacions impossibles d’imaginar marquen el transcurs de l’obra. En aquest cas no. L’obra […]

El plantejament és atractiu i genera expectatives: dues persones tenen una primera cita, però ja saben que seran parella i coneixeran detalls de la seva vida en comú futura. Aquesta premissa genera preguntes: Com ens afectaria saber el nostre futur? Si el coneixem, tenim la possibilitat de canviar-lo? Seguim creient en el destí com a ens abstracte? Mig cotxe presideix l’escenari, com si hagués travessat la paret del teatre. L’obra comença amb un accident de cotxe. A càmera lenta. Molt cinematogràfic. Aquest serà l’únic moment de pausa, d’agafar aire, de suspendre el temps. La resta de l’obra no ofereix respir. Argumentalment, és una ràfega d’idees, de girs, de canvis de to, de pluja d’efectes, que costa de digerir per la […]

La obra empieza con el diálogo de la protagonista -una astrónoma que trabaja en un planetario- con su hija, una niña que escucharemos varias veces a lo largo de la obra pero que no veremos nunca… Este presagio, que poco a poco se irá convirtiendo en un hecho constatable, es el motor que hace mover esta historia. Una conmovedora historia sobre una persona que por su oficio sabe ver hasta la más recóndita estrella, pero que en el terreno personal está desarrollando una dolencia que pronto la dejará ciega. Los datos científicos, las vivencias domésticas y las desazones más íntimas van dando forma a un relato que a veces cae en repeticiones, pero que se disfruta por su honestidad y […]

Después de Els jocs florals de Canprosa, había una cierta expectación ante la nueva puesta en escena de un clásico del teatro catalán por parte de Jordi Prat i Coll, de nuevo, en el Teatre Nacional. Curiosamente, en La rambla de les floristes nos encontramos una apuesta diferente de lo que, quizás, algunos esperaban pero no por eso menos efectiva e interesante. Con esta adaptación del magnífico texto de Josep Maria de Sagarra, Prat i Coll demuestra que su talento como director es versátil y que su personalidad va más allá del gamberrismo, la mirada paródica de nuestro folclore y las canciones de verbena. En este caso, el montaje apuesta por hacer un emotivo homenaje a las Ramblas y el […]

Abans de començar, cal recordar que Sor Juana Inés va ser una noble de la cort del Virrei de Mèxic al SXVII. La seva gran passió era aprendre, i fins i tot es va disfressar d’home per poder entrar a la universitat. Finalment per poder continuar tenint una labor intel·lectual, va haver de fer-se monja. En els seus escrits reclamava el dret d’accés de la dona a l’educació i critica la hipocresia moral dels homes. La proposta de les companyies Teatro Estudio (TEES) i Teatro Nómada planteja una reflexió sobre el gènere amb un enfoc feminista a partir de la vida i obra de Sor Juana Inés. A partir d’una escenografia polivalent, veiem diferents moments de la seva vida i […]

Tornem de nou a la Sala La Badabaloc, aquest cop per veure una col·laboració entre Argentina i Italia. Segons ens van comentar els actors italians, van estar a l’Argentina durant uns mesos i van aprofitar a llegir un text es van enamorar. Llavors van realitzar l’obra tant en italià com en espanyol (argentí). Va ser la possibilitat de poder treballar amb els creadors i veure com va néixer aquest espectacle. Podem dir que ens trobem amb diferents monòlegs dins d’una obra completa. Tot entre els dos extrems de la vida. El nostre naixement i de la nostra mort. Però la mort pròpia i també la dels nostres amics, coneguts i éssers estimats. És un vessament d’imaginació. Cada petit monòleg és […]

En Ensayo sobre la ceguera, un pueblo, excepto una mujer, quedaba temporalmente ciego. Salía lo mejor y lo peor del género humano. En Ensayo sobre la lucidez, esta sociedad ahora ve claro y de forma espontánea decide votar masivamente en blanco, provocando la incredulidad, ira y sorpresa de los políticos, que los preferían ciegos. Su reacción es ridícula, violenta, terrorista y sin autocrítica. Aunque aquí (Saramago) los malos son sólo la derecha, el masivo voto en blanco indica el cansancio del pueblo hacia todos los partidos. ¿Democracia es introducir un papelito en una urna y aquí termina nuestra responsabilidad? ¿Qué recibimos a cambio, en este contrato social? ¿Cuándo olvidaron los políticos que están para servir? ¿Y los medios? ¿Toque de […]

La Rambla de las Floristes es la obra con la que el Teatre Nacional de Catalunya estrena la temporada 2019/20. Este conocido texto de Josep Maria de Sagarra describe como la famosa y querida Rambla barcelonesa es un lugar lleno de vida e historias. Jordi Prat i Coll coge la batuta de dirección y lleva la calle descrita por Sagarra al escenario con un tono moderno pero sin perder la esencia clásica de los versos del autor. Esta obra me recuerda a un cuento, una historia dulce, tierna, que te explican en la cama antes de ir a dormir y te acaricia, llenando de amor tus pensamientos. Esto ocurre gracias a la cuidada y delicada escenografía que encontramos en escena, […]

Tinc la sensació que les Rambles són cada vegada un espai més al·legòric que físic. Caminar-hi és fer-ho per un lloc que ha estat, que havia estat o que podria haver estat. És una mena de no-lloc on potser només els turistes hi troben allò que els han promès, altres turistes. Estan tan connotades per tantes persones, per tanta història, per tanta mitologia, que abordar-les és gairebé impossible. Les Rambles post 17A imposen una mirada determinada que, Jordi Prat i Coll, ha imprès amb sensibilitat. Els versos de Sagarra són dits des de la meitat de l’escenari més propera al pati de butaques, a la manera realista, mentre que la part més profunda queda reservada per a les «ànimes de […]

Cuzco ha pasado como una exhalación por Barcelona: en la sociedad de la inmediatez todo ha de ser sustituído casi antes de nacer, pero ello no ha podido evitar que Wichita Co, que ya habían traído al Tantarantana su gran Nosotros no nos mataremos con pistolas, haya dejado huella en el barrio de Sant Antoni. Y lo ha hecho a golpes de texto, a golpes de Víctor Sánchez Rodrigo, que le tiene tomado el pulso narrativo a las historias sobre la desorientación millenial en un siglo XXI que ya no lleva pañales y que empieza a pedir explicaciones a sus habitantes. No hay atisbo de clichés ni de lugares comunes, y sí, en cambio, de un afán insobornable por penetrar […]

Belén Blanco pren el risc de pujar a l’escenari i pren amb el control de tot. Els monòlegs són una peça de gran dificultat, on el moviment i la veu prenen molt protagonisme; Blanco aconsegueix dominar-les perfectament. Kinderbuch s’aproxima al personatge de Hedda Gabler, una de les figures més reconegudes de l’obra d’Ibsen. Un personatge confús, i polèmic, revel a qualsevol norma social. Exactament passa amb el text de Diego Manso, que ens planteja un personatge incoherent en si mateix, una incoherència donada per les normes socials que tenim estandarditzades al nostre subconscient. Objectiu? Qüestionar-nos la realitat, els nostres paràmetres. Què són els homes i què són les dones? Que som com a conjunt? I com funciona la nostra amistat? […]

Assistim al Teatre Aurora d’Igualada, i aquest cop amagat darrera d’una màscara per formar part d’aquesta obra. Una reflexió descarnada sobre la violència de gènere i la passivitat social. Un espectacle de denúncia per començar a dir les coses pel seu nom, per vèncer la por. Contra els tabús contemporanis i la nostra hipocresia. El primer que he de dir que per poc no em perdo aquesta obra. Entre que voliem portar-la al Teatre de l’Aurora i per un motiu o l’altre creia que al final no la veuria, va ser tot un esclat d’energia veure que arribaria aquest moment. El primer que s’ha de dir es que no es una obra fàcil. No és convencional, ja que és una […]

El director belga Ivo Van Hover ens ha deixat atonits amb la peça teatral Tan poca vida, emmarcada dins del festival Grec 2019. Ha retornat a les nostres terres per parlar-nos de l’autodestrucció; ens obliga a reflexionar sobre la importància dels nostres actes quan interactuem amb altres persones. Una obra que parla de l’amor i de l’amistat, però sobretot de la seva absència. Una obra inspirada en la novel·la de Hanaya Yanagihara, un bestseller addictiu i amarg. Que si no el coneixeu, no patiu, millor i tot, perquè l’impacte encara serà més gran. Mil pàgines transformades a quatre hores de teatre, que igual que el llibre passen volant. Tanmateix si coneixeu el llibre, és molt interessant com és plantejat al […]

Per casualitat de la vida va caure a les meves mans el gran Tròpic de càncer de Henry Miller, mesos més tard a la cartellera de teatre trobo una obra que ens parla de la relació d’aquest escriptor amb Anaïs Nin. Dues persones unides per la seva vocació artística. No podia faltar-hi. Solo creo en el fuego és una obra que juga amb dos discursos que transiten en un constant diàleg. Una primera sensació d’història d’amor, on els focus es posa’t en la creació artística: dos escriptors molt autobiogràfics en la seva obra. Per l’espectador que coneix els seus treballs, pot veure la fina línia entre la literatura i la realitat de l’escriptor. Però el diàleg no és trobat entre […]

Una propuesta que, creo, funcionaría mejor en un teatro más pequeño, donde esta delirante historia contase con la complicidad de no tomarse muy en serio: chico piltrafilla enamorado de su compañera en una floristería de mala muerte, una chica guapa con predilección por los malotes, y del espacio, aparece una planta, Audrey2, loca por la sangre. Si en La Jaula, la producción previa de Llàcer-Guix, eché en falta espectacularidad en una propuesta de brilli brilli, aquí quizás merecería más sencillez. ¿Qué recuerdas al salir? Las Sey Sisters, espectacularmente soul, lo bien que se lo pasa Manu Guix (y lo tiene difícil, tocando, dirigiendo y “doblando” a Audrey2) y lo que al público le gusta el desparpajo y gracias cubanas de […]