Belén Blanco pren el risc de pujar a l’escenari i pren amb el control de tot. Els monòlegs són una peça de gran dificultat, on el moviment i la veu prenen molt protagonisme; Blanco aconsegueix dominar-les perfectament.
Kinderbuch s’aproxima al personatge de Hedda Gabler, una de les figures més reconegudes de l’obra d’Ibsen. Un personatge confús, i polèmic, revel a qualsevol norma social. Exactament passa amb el text de Diego Manso, que ens planteja un personatge incoherent en si mateix, una incoherència donada per les normes socials que tenim estandarditzades al nostre subconscient. Objectiu? Qüestionar-nos la realitat, els nostres paràmetres. Què són els homes i què són les dones? Que som com a conjunt? I com funciona la nostra amistat?
Un sofà on l’actriu es converteix amb aigua, ja que la seva fluïdesa en fa d’ell tot un nucli molt important de l’obra. Però quan s’aixeca d’ell el seu moviment es converteix en una dansa, una dansa plena de delicadesa, un moviment que potencia la figura de la dona: asfixiada en un món on és ignorada.
Un monòleg amb moltes lectures, dues amigues que podrien ser la mateixa persona, una ironia que vol transmetre el contrari del que es diu… És d’aquelles vegades que el text necessita crear-se gairebé a la mà de la interpretació. Una obra que compleix amb l’objectiu del teatre com una eina social.