El director belga Ivo Van Hover ens ha deixat atonits amb la peça teatral Tan poca vida, emmarcada dins del festival Grec 2019. Ha retornat a les nostres terres per parlar-nos de l’autodestrucció; ens obliga a reflexionar sobre la importància dels nostres actes quan interactuem amb altres persones. Una obra que parla de l’amor i de l’amistat, però sobretot de la seva absència.
Una obra inspirada en la novel·la de Hanaya Yanagihara, un bestseller addictiu i amarg. Que si no el coneixeu, no patiu, millor i tot, perquè l’impacte encara serà més gran. Mil pàgines transformades a quatre hores de teatre, que igual que el llibre passen volant. Tanmateix si coneixeu el llibre, és molt interessant com és plantejat al teatre, i en quines coses posa més incisió el director.
Una història que recorre tres dècades d’amistat entre quatre amics. Tot i això, no ens trobem amb una obra coral, sinó que Van Hover se centra amb el personatge Jude, l’advocat del grup. Un noi molt estimat pels seus amics, però que mai contesta a les preguntes del seu passat, té por que un cop el descobreixin no l’acceptin. Víctima d’abusos sexuals, prostitut per obligació; és petit, no entén res. La gent li lleva la vida, intenta créixer d’una manera digna, però el passat mai deixa de perseguir-lo.
Una posada en escena molt difícil d’executar, a l’estil Alemany, els actors passen molt temps dalt de l’escenari fent coses alienes a l’escena principal. Aquests petits detalls ajuden a completar i reforçar la solitud del protagonista. A vegades si els actors surten de l’escenari ens n’oblidem de la seva absència, en aquest cas ens recorda que estan allà, que el temps passa i segueixen innocents dels problemes d’en Jude.
Com a conseqüència crec que t’he fet pensar amb l’escenografia… Pots seguir pensant, però ja t’avanço que hi ha una pica de bany al mig de l’escenari. Un espai híbrid de localitzacions, on els actors cuinen a temps real, però també hi trobem una consulta mèdica, un estudi d’art, un altre d’arquitectura, i una sala d’estar amb bona música… Unes localitzacions que sense un bon joc de llums no funcionaria. Jan Versweyveld opta per posar el públic a dues bandes, i als dos costats restants posa dues pantalles on de manera continuada es projecten carrers de la ciutat de Nova York, una bona manera per situar a l’espectador. Però et deixo amb la intriga perquè descobreixis l’última peça de l’escenografia.
Ser que tens la necessitat de què parli de la seva durada, no estem acostumats a quatre hores de teatre, tot i que últimament sembla que la tendència és que augmenta. És una història que necessita el seu temps, hauríem de fer referència al ritme, en cap moment lent, necessita respirar al mateix ritme que el protagonista. Un rerefons que parla de la importància del temps, amb què decidir dedicar-lo. Jude és incapaç de dedicar-se temps per ser feliç, perquè creu que mai podrà arribar a ser-ho. Són quatre hores, cert, però l’única preocupació serà buscar el transport per tornar a casa.
A vegades em pregunto el treball que Ramsey Nasr va haver de realitzar per interpretar un personatge com el de Jude, una interpretació estratosfèrica, complementada amb una execució d’alt nivell per la resta del repartiment. Sobretot per Hans Kesting que s’ha de posar a la pell d’un abusador, quelcom que no desitjaríem qualsevol de nosaltres.
Ja és costum que Ivo Van Hover sigui present a la cartellera del grec des de la seva estrena “tragèdies romanes” el 2013, els seus treballs sempre són un espai de reflexió. Aquest cop ens qüestiona la necessitat del sexe, un acte que el protagonista associa al dolor. Quan som petits ens ensenyen “a viure”, però no per tothom és igual aquest concepte.
Potser perquè parlaven en Neerlandès i quan no entens allò que escoltes sembla més interessant, però que vinguin espectacles de caràcter internacional ens permet descobrir nous mons del teatre. El llenguatge ens condiciona la manera de relacionar-nos, l’humor, la manera de fer d’un mateix, cada llenguatge té les seves estructures, la seva cultura. Tenim la sort que avui dia podem arribar a entendre i interpretar-les, però si veieu l’obra, no em negareu que tenen un tarannà diferent.
Dins del mal és difícil veure el mal.