Assistim al Teatre Aurora d’Igualada, i aquest cop amagat darrera d’una màscara per formar part d’aquesta obra. Una reflexió descarnada sobre la violència de gènere i la passivitat social. Un espectacle de denúncia per començar a dir les coses pel seu nom, per vèncer la por. Contra els tabús contemporanis i la nostra hipocresia.
El primer que he de dir que per poc no em perdo aquesta obra. Entre que voliem portar-la al Teatre de l’Aurora i per un motiu o l’altre creia que al final no la veuria, va ser tot un esclat d’energia veure que arribaria aquest moment. El primer que s’ha de dir es que no es una obra fàcil. No és convencional, ja que és una performance en tota la seva definició. És una denúncia d’inici a final,, però com t’ho explica entre somriures i tot, no vas veient “l’ostia” que et vindrà al final de la funció.
La primera part poc puc indicar, ja que era al darrera i únicament podia escoltar la primera part, fins que faig acte de presencia. Sóc l’”home purpurina“. que assisteix quan fa referència a les princeses Disney donant la part “infantil” i la part més real d’aquestes princeses i personatges. Però hem de pensar que aquí han vingut a parlar de l’assassinat de dones, de com continuem amb el masclisme, el patriarcat i com els homes continuem defensant-nos (i justificant) davant algunes actituds i situacions.
En aquesta obra hi ha una part de militància per no silenciar ni oblidar tota la violència que podem veure a les noticies i que oblidem en uns minuts (el moment final queda refletit quan hi ha la llista de dónes, nenes i nens morts durant els últims anys ).Una obra clara, directe i que Agnès Mateu ens presenta a l’escenari cercant els límits de l’expressió (el meu moment final, el ventriloc,…) que tant necessari és aquests dies.
Podeu veure tota la meva opinió a l’enllaç