Recomendaciones

Si una cosa ha demostrado Oriol Broggi como director durante su trayectoria es inteligencia y buen gusto a la hora de dar forma escénica a la tragedia. En su nueva incursión en el género, esta vez, con un clásico universal como Èdip, parece, sin embargo, que ha abordado el ejercicio desde una intelectualidad que no ha acabado de cuajar en las correspondientes emociones escénicas como otras veces. Adaptada de forma ejemplar por Marc Artigau y el propio Broggi a partir de la versión de Jeroni Rubió, la obra resulta narrativamente redonda y todas las decisiones tomadas son coherentes (como la eliminación del coro) con su apuesta por una calculada sobriedad. Desgraciadamente, esta opción hace que el conjunto sea sugerente pero […]

Un espectacle pensat per a tota la família que compta amb música en directe de la mà de «La Tresca i la Verdesca» que formen Jordi López, Toni López i Claudi Llobet. Ells han compost i interpreten la banda sonora que acompanya la història de la Ming Li. Aquesta banda sonora ha obtingut el premi Enderroc de la crítica 2018, al millor disc per a públic infantil i familiar. LA NENA DELS PARDALS és una història amb una gran càrrega històrica que ens parla d’una nena anomenada Ming Li. Partint d’un conte de Sara Pennypaker, que tracta del maltractament dels homes vers a la naturalesa que ens envolta, la proposta de Jordi Palet arrenca d’un episodi real que va succeir […]

Tot i que hi ha molts alts i baixos que trenquen una mica el ritme de l’obra, “S’inunda Venècia” és una proposta fresca i divertida, que et fa passar una bona estona, i en la que no pares de riure gràcies a algunes de les situacions i manera d’expressar-se d’alguns dels protagonistes. Molt recomanable per a un públic jove, amb ganes de descobrir i gaudir de propostes teatrals fresques i properes. Quatre joves actors que ho donen tot a escena, Bel Albertí, Bet Palou, Toni Vich i el descobriment d’un gran actor còmic, en Joan Girart Pons, magnífic en el paper d’en Toni. Miquel Mas Fiol, autor de “S’inunda Venècia”, ens fa reflexionar sobre nosaltres mateixos i de com valorem […]

“Lorca” és un espectacle íntim i poètic, representat en un espai escènic molt proper, on el públic (molt reduït) ens trobem a tocar de l’escena. Musicat i dramatitzat per l’actor Joel Minguet, aquest “Lorca” és un viatge ple d’emocions, que ens són transmeses mitjançant la paraula i la música. La paraula escrita d’algunes cartes i poemes del gran poeta Federico García Lorca, i la meravellosa música en directe de Joel Minguet, creada especialment per a l’ocasió. Un “Lorca” que es centra en l’etapa de 1925-1927, durant el moment de gran amistat entre Dalí i Lorca, i que té a la lluna i un anecdotari del poeta com a fil conductor de tot l’espectacle. Nou poemes de Lorca meravellosos, on la […]

Perquè ho és molt. Ja l’havia vist de la última vegada que va venir a Barcelona, però aquesta volta l’he pogut fruir amb un valor afegit important: l’acompanyament dels meus tres néts més petits (8, 10 i 12) i això de tenir un ull a la pista i l’altre a la grada observant la canalla ha estat molt gratificant. Circ en estat pur, renovat, el futur… Crítica completa » https://bit.ly/2vk7PJQ

Èdip experimenta el pas de l’aparença a la manifestació de la realitat en el mateix sentit de la sabiduria dionisíaca que Nietzsche va assenyalar com a l’essència tràgica per a mostrar com l’allò real, latent darrere l’artifici, no és precisament «dolç per a l’home». Broggi planteja la història del Rei de Tebas com una història de des-ocultament, de revelació, del pas de la ignorància al coneixement (l’anagnòrisi aristotèlica), per mostrar-nos Èdip com aquell home que es busca a sí mateix i que s’entossudeix a donar llum a aquella veritat que poc a poc tots entreveuen. La feina de Manrique és convincent malgrat el to excessivament crispat en les escenes prèvies al reconeixement. A mesura que avança l’obra, els matisos en […]

Ja teníem ganes d’una nova producció de la companyia Sargantana, que amb aquest muntatge s’apropa als 15 anys d’existència. La companyia Sargantana es va crear l’any 2003 com un espai per a l’experiència, reflexió i comunió amb el públic. L’any 2009 inicien el grup de recerca «La Cuina» per desenvolupar noves dramatúrgies i un sistema d’interpretació que els hi permet arribar a l’espectador. Deu anys més tard de la seva creació, en 2013, la companyia obre la Vilella. Jordi Pérez i Soldevila és l’autor de la dramatúrgia, i la dirigeix, sent també un dels intèrprets, juntament amb Carles García-Lladó i Alba Rosa. Presenten tres monòlegs que parlen de l’exili a través de tres històries. Són tres persones que ens donen […]

És el moment teatral del que portem de temporada. Medea ja és una dona sense marit i sense pàtria, amb el que això suposa a la Grècia del segle V a. de C., visualitza allò que és a punt de fer, l’aberració que ja sap que cometrà. Lluís Pasqual i Emma Vilarasau han decidit escanyar l’instant i allargar-lo fins l’extenuació, i a pesar de tot, durant aquells segons interminables, els espectadors serem Medea, ens remourem incòmodes davant l’horror mentre lluitem per no sentir compassió per l’heroïna d’Eurípides i de Sèneca. I de Lope i de Carneille i de Calderón, perquè la tragèdia del dramaturg de Salamina no és un tractat psicològico-filosòfic, sinó, precisamnent, una tragèdia. Pasqual no es deixa endur […]

Acompanyada d’un comparses de luxe, i dic comparses perquè Andreu Benito i Roger Coma estan clavats en els seus papers, però aquesta Medea és quasi un monòleg gràcies a la revisió que Martí Sales ha fet dels textos d’Eurípides i Sèneca. Amb això, Lluís Pasqual, director, ha fet la resta, que no és poc. Conclusió, una Medea de luxe que ens ha deixat a tots bocabadats. Anècdota: portem un any plujós, fins i tot al teatre. Crítica completa » https://bit.ly/2qAtMPp

A estas alturas, no se puede negar que Oriol Broggi es un director que sabe crear atmósferas teatrales muy ricas, que sabe manejar muy bien los recursos teatrales y que dirige muy bien a los actores. Además, la tragedia siempre ha formado parte de su repertorio, ya sea desde la vertiente clásica (Antígona) a la más moderna (todas las obras de Mouawad). Es por todo esto que no sabemos qué ha pasado con esta versión de la obra de Sòfocles. Escénicamente reconocemos el estilo del director -y en parte de La Perla 29, la compañía a la que está estrechamente ligado- pero cuesta de entender el porqué de la frialdad y el distanciamiento que se ha querido crear con el […]

Llevar un clásico literario al teatro siempre es difícil. Encontrar una adaptación que sea precisa y, al mismo tiempo, atractiva para un público diverso es complicado. Oriol Broggi lo intenta ahora con Sófocles y su Edipo, y el reto no es poca cosa. Como muchos ya sabéis, Edipo es aquel que, bajo un desconocimiento total de sus orígenes, mata a su padre y acaba casado con su madre. En esta adaptación de Jeroni Rubió se describe precisamente eso, el momento en que el protagonista toma consciencia de toda la realidad. Una tragedia griega con todas las letras. Dando vida a Edipo tenemos a Julio Manrique que acapara toda la obra con su magnetismo, que te deja enganchado en la butaca […]

Doncs potser sí. La incursió a Èdip a Colonos penso que ha estat un error, ha allargat l’obra sense portar-nos enlloc. Direcció volgudament molt estàtica que ha emfatitzat el text, que és molt bo. L’engrandiment de l’escenari també penso que ha estat un error. ha perjudicat l’audició i no ha aportat res rellevant. En quant a actuacions només ha destacat Èdip-Manrique que és el que ha tingut possibilitat de matissar. El demés, actors de categoria, han estat encotillats en una direcció molt estàtica de Broggi. Crítica completa » http://bit.ly/2HIp7Sr

Si conocéis el trabajo de Jessica Walker seguro que no esperaréis un montaje convencional ni un monólogo histórico sobre María Antonieta. Y haréis bien, porque justo entrar en la sala nos encontramos a la reina de Francia totalmente desnuda, colgada de unas telas de terciopelo rojo que caen encima de una cama. A partir de aquí, un recital de suspiros, aspavientos y risitas que nos transportan a la parte más frívola de la corte francesa. Una parte no exenta de humor que nos adentra en todas las intrigas de palacio, en la vida totalmente programada de la protagonista y en las miserias de una monarquía que lo tenía todo, menos sentido común. Es por eso que seremos testigos del ascenso […]

Sopa de pollastre amb ordi, d’Arnold Wesker comença com el públic. Nua. Una obra nua. Silenci. Poc a poc tot pren literalment forma, literalment text, literalment consciència. Crec que no hauria de parlar de l’argument, un argument que transita entre la desolació de perdre-ho tot, i especialment els ideals, les esperances, i la quotidianitat de l’anar tirant. Un text que estem representant tots nosaltres, malauradament, ens agradi o no, avui, ahir, i encara ens queden dies per ser actors d’aquesta història. La proposta escènica i dramatúrgica és impecable. Em trec el barret davant el director i versionadors. Ferran Utzet per partida doble, i Llàtzer Garcia. Els actors estan més que bé. Destaco Màrcia Cisteró Saludes per què és una actriu […]

El dramaturg uruguaià Gabriel Calderón (Montevideo 1982), ha escrit, i dirigeix aquesta comèdia en què realitat i ciència-ficció es confonen. Amb l’objectiu d’indagar en el boirós territori de les impunitats i responsabilitats polítiques no resoltes que encara bateguen sota la vida democràtica actual. La dictadura que va sofrir Uruguai, i els desapareguts que va deixar enrere, és el context d’aquesta peça teatral que parla de la necessitat de recuperar la memòria del passat. Malgrat tot, es pot extrapolar a qualsevol país que ha sofert una dictadura, com és el cas d’Espanya. Una història que barreja ciència ficció, comèdia i contingut polític. És una obra que parla i que no parla de moltes coses, perquè és una obra que, justament, parla […]