Lluís Pasqual: Medea

15/04/2018

Arestes de Medea

És el moment teatral del que portem de temporada. Medea ja és una dona sense marit i sense pàtria, amb el que això suposa a la Grècia del segle V a. de C., visualitza allò que és a punt de fer, l’aberració que ja sap que cometrà. Lluís Pasqual i Emma Vilarasau han decidit escanyar l’instant i allargar-lo fins l’extenuació, i a pesar de tot, durant aquells segons interminables, els espectadors serem Medea, ens remourem incòmodes davant l’horror mentre lluitem per no sentir compassió per l’heroïna d’Eurípides i de Sèneca.

I de Lope i de Carneille i de Calderón, perquè la tragèdia del dramaturg de Salamina no és un tractat psicològico-filosòfic, sinó, precisamnent, una tragèdia. Pasqual no es deixa endur pel rampell passional que també és la tragèdia i atorga tota la importància a la retòrica del text i a l’habilitat persuasiva de Medea, davant del cor (absent en aquest cas), davant Jasó i davant Creont. La superioritat retòrica de Medea respecte dels seus contrincants permet avançar la trama, però també dona la possibilitat l’autor de reflexionar al voltant del paper de la dona en la societat.

D’altra banda, és brillant com la posada en escena i la direcció d’actors aconsegueixen transmetre la tensió entre les dimensions divina i bestial de Medea. Pasqual posa de manifest la seva condició semi-divina, i a la vegada, l’animalitza. Aquesta tensió, tan important al text, és clau a l’hora d’afrontar l’acció determinant de Medea i també a l’hora d’adonar-nos davant la Vilarasau de com de complexe és la comprensió dels seus actes.

Emma Vilarasau s’enfronta a un repte gegantí. Des que entra a l’escenari el ritme és trepidant i la feina consisteix a evitar que decaigui. Una hora sencera de clímax que aconsegueix mantenir a dalt de tot que ens deixa amb la sensació d’haver vist una Medea en la qual s’hi hauran d’emmirallar les que la suceeixin. Una Emma Vilarasau que controla el tempo i conté tota l’ambigüitat de la seva condició (la del personatge), que reacciona amb arrebataments salvatges a la injustícia a què creu que l’han sotmès…

La tragèdia esdevé tragèdia al Lliure perquè Medea és conscient de l’horror i l’absurd de l’existència, i ho és fins a la nàusea. El que fa Pasqual i el seu equip és sotmetre l’espantós a la transformació mitjançant la representació, que és el sublim, allò que ens permet viure.


Todo lo que necesitas para ir al teatro

Lluís Pasqual: Medea

Lluís Pasqual: Medea

Emma Vilarasau es Medea, una reina, una extranjera, tal vez una bruja. El destino la convierte en desarraigada y ella decide desencadenar la tragedia. Un clásico tan convulso como nuestro presente.

Fotos

Lluís Pasqual: MedeaLluís Pasqual: MedeaLluís Pasqual: MedeaLluís Pasqual: Medea

Valoración colaboradores


Valoración espectadores

  • 12345

    Victòria Oliveros Layola

    Quasi un monòleg que ens apropa a una dona dominada de principi a fi per la ira, incapaç d’acceptar, reclamant el que creu que són els seus drets com a dona i els dels seus fills com a nens. La posada en escena és brutal, espectacular i immillorable amb moments espectaculars que ens deixen clavats a la butaca. A l’altra banda de la balança, una Emma Vilarasau que des que entra a l’escenari imprimeix un ritme trepidant al seu personatgencara si be, al meu entendre, ha estat sobreactuada en forçes moments doncs per demostrar l’odi i la ràbia no cal cridar i plorar durant tota la representació. No serà una de les millors propostes de la meva llista de preferències. Si vols saber-ne més entra a https://gaudintdelteatre.wordpress.com/2018/05/11/medea/

    11/05/2018

  • 12345

    Marta Turu

    He trigat dies en escriure l’opinió sobre Medea intentant digerir-la poc a poc, esperant trobar-li algun punt ocult en la retrospecció i des de la distància… Sense massa èxit.

    L’escenografia inexistent (la pantalla digital en la que es projecta ocasionalment algun pla marítim és imponent, però forma part més de la tècnica audiovisual que no pas de l’escenografia pròpiament) centra l’absoluta atenció del públic en una actuació que, almenys en el meu cas, no s’arriba a creure. És cert que s’ha de tenir en compte la dificultat que deu comportar realitzar tota una obra de teatre completament xopa com ho fa l’Emma Vilarasau (i no menystinc el seu esforç); visualment queda espectacular, però fins a quin punt cal que s’amari de cap a peus?

    Des del meu punt de vista, el problema és que no dóna treva. Des del primer instant fins a l’últim la seva actuació és dramàtica, duta sempre al límit, sense disminuir d’intensitat en cap moment. No es pot titllar de sobreactuada (suposo que deuen ser requeriments de la direcció), però tant de prec, plors i penúries impedeixen creure’t-ho més enllà de la primera mitja hora.

    El text i l’evolució de l’obra són àgils, i la resta d’actuacions, realment encertades; en un conjunt no es pot catalogar de mala representació. El final és colpidor, però tot i així vaig sortir-ne buida.. I amb la sensació que virant lleugerament l’enfoc de la direcció, les coses podrien haver resultat molt diferents.

    09/05/2018

  • 12345

    maría j gonzález mondaza

    ¿Por qué grita tanto Medea? ¿Por qué se le entiende tan poco? ¿Por qué ese sufrimiento bajo el agua que me hace sufrir más por la actriz que por la protagonista, sus posibles futuros resfriados, sus cuerdas vocales desgañitadas? Y mira que es potente el texto en sí, en fin. Mala suerte.

    02/05/2018

  • 12345

    JOSE GABRIEL DEL VIEJO

    Básicamente creo que estamos delante de uno de los montajes fuertes de la temporada!
    En tan solo una hora consigue emocionar y sorprender al espectador con poco más que el talento de Vilarasau y un poco de agua. Nada más…
    Sin lugar a dudas la Vilarasau se supera. Ya no solo grita (qué siempre nos quejamos de que la pobre solo sabe gritar) sino que emociona, se abre en canal a los espectadores y da el 100% de ella misma. A mí me ha cautivado!!
    El resto de actores está correcto pero con la jefa al frente se quedan en un mero acompañamiento.

    PD: sería genial que se repartiesen chubasqueros para las primeras filas porque he ido a la peluquería para nada! Gracias jajajaj

    21/04/2018

  • 12345

    Hèctor Fibla Ferrà

    Obra per a una actriu superlativa com la Emma Vilarasau. Una tragèdia reduïda al moll de l’ós però mantenint tota la força expressiva.

    16/04/2018

  • 12345

    JOSEP OLIVA SASÉ

    Avui al Lliure he vist aquesta tragèdia grega que dirigeix ​​Lluís Pasqual i que juntament amb Alberto Conejero han fet aquesta versió que barreja textos d’Eurípides i Sèneca. Fugint de la retòrica d’aquests textos clàssics grecs per passar a un llenguatge creïble i pensat per al segle XXI, i on no falten referències a temes tan actuals com poden ser el feminisme, la violència de gènere i fins i tot el fet de sentir-se estranger, ens parla de Medea, aquesta dona que en sentir-se repudiada pel seu marit Jasó, i en un atac de gelosia mata els seus propis fills. L’obra té un suport audiovisual i una banda sonora en la qual destaca El lament de Dido de Dido i Enees de Purcell així com fragments de Radiohead, Metallica i Queen. L’escenografia diàfana i buida però amb uns efectes d’aigua i llums espectaculars. Pel que fa a la interpretació Emma Vilarasau en una obra que sembla pensada per a ella, m’ha semblat sublim, crida si però el personatge ho requereix i no cau en cap moment en la sobreactuació, més si tenim en compte en les condicions que ho fa amb la roba amarada d’aigua tota la representació. La resta d’actors correctes però tenen molt poca participació. Llarguíssims aplaudiments merescuts. Un imprescindible.

    13/04/2018

Artículos relacionados