Èdip experimenta el pas de l’aparença a la manifestació de la realitat en el mateix sentit de la sabiduria dionisíaca que Nietzsche va assenyalar com a l’essència tràgica per a mostrar com l’allò real, latent darrere l’artifici, no és precisament «dolç per a l’home». Broggi planteja la història del Rei de Tebas com una història de des-ocultament, de revelació, del pas de la ignorància al coneixement (l’anagnòrisi aristotèlica), per mostrar-nos Èdip com aquell home que es busca a sí mateix i que s’entossudeix a donar llum a aquella veritat que poc a poc tots entreveuen.
La feina de Manrique és convincent malgrat el to excessivament crispat en les escenes prèvies al reconeixement. A mesura que avança l’obra, els matisos en la interpretació acaben per dibuixar un Èdip que vol saber més i més i que no s’atura. Manrique brilla en el seu diàleg amb Tiresias, un dels diversos moments d’ambivalència de l’obra en el qual el refús sistemàtic de tot el que Tiresias vaticina no amaga l’emmirallament a què s’està sotmetent Èdip sense saber-ho.
L’Èdip d’Oriol Broggi se’ns conta amb un to embadalit i amb una cadència que dificulta, en algun moment, la connexió amb allò que succeeix a l’escenari. Excepte Creont i Èdip, els personatges es mouen encisats pel què els envolta, però l’encís es torna feixuguesa i esdevé un obstacle per a l’espectador.
En qualsevol cas, la tradició llegendària amb què treballa Broggi roman viva, és a dir, influeix en la manera de pensar d’un grup i en els seus costums i, per tant, aquesta tradició és succeptible de transformar-se, de mutar, i és en aquesta direcció que Broggi a partir d’unes idees de Wadji Mouwad proposa una mena d’epíleg que planteja la possibilitat d’obrir el mite, la llegenda edípica a noves lectures i anoves mirades que potser no caldrà que focalitzin en allò d’excepcional en la vida de l’heroi tràgic, sinó en la part menys fatídica de la seva existència.