Recomendaciones

Una proposta programada dins del cicle «Dones en escena» que ha organitzat la Versus Teatre i que ha estat format per quatre espectacles protagonitzats per dones, peces uni-personals de llenguatges i temàtiques ben diferents, on la visió femenina és el factor comú. «Historia de una reventada argentina» que vàrem veure aquest febrer, «Auténtica», «Lampedusa Beach» i «María Antonieta». MARÍA ANTONIETA amb dramatúrgia d’Analía Puentes i Camilo Zaffora és una peça creada dins del cicle de formació de Laboratorio Teatro, un espai de creació que a nosaltres ens té literalment “el cor robat”. Està dirigida per Jessica Walker i interpretada per l’actriu Analía Puentes. Una encarnació delirant d’un personatge víctima de la Revolució Francesa, quinzena i penúltima filla de l’emperador austríac […]

De la idea de circo que teníamos en nuestro país en los años ochenta y noventa, con animales, vestuarios y maquillajes expresionistas y un aire algo oscuro y decadente, afortunadamente, poca cosa queda. Gracias, en gran parte, al Cirque du Soleil, las diferentes disciplinas pero, sobre todo, su propio concepto de espectáculo ha sabido reinventarse y brillar con una luz cada vez más poderosa y renovada. En su nuevo montaje, Totem, toman como excusa la evolución de la humanidad para desplegar algunas de sus mayores virtudes. Una vez más, ofrecen un espectáculo total, con un diseño visual deslumbrante, una elegancia muy acertada y una precisión técnica inigualable. El alto nivel de sus acróbatas, equilibristas, malabaristas y artistas de circo, en […]

Diu Xavier Fàbregas: «L’ésser que ha perdut la mare, que ha viscut en una condició marginal, és el que, segons Guimerà, està en una condició òptima per a dur a terme una idealització de l’amor i integrar-se plenament si troba algú amb qui compartir aquest ideal». El Jon de Sol solet s’adequa fil per randa a aquesta descripció i, de fet, forma part d’una llarga llista de personatges guimerians que s’hi adiuen. En Jon és marginat per la societat no per voluntat pròpia, sinó per les circumstàncies que l’han desposseït de totes les vituts a què les convencions socials atorguen la màxima importància Malgrat tot, Guimerà no estava massa interessat en el teatre social i posava a posar el focus […]

Diumenge ens vam apropar novament a Porta4 Teatre, després d’una potser massa prolongada absència. El fet era poder veure i en primícia, EN ALQUILER, una proposta interpretada per Veronica Pallini (directora d’aquest petit teatre del nostre barri, Gràcia) i escrita per Mikel Fernandino. Ell és un dramaturg i antropòleg basc que amb aquesta proposta debuta en la dramatúrgia catalana i ho fa també en el terreny dramàtic sortint, del seu registre de comèdia. Fa poc que ha obtingut la beca Montserrat Roig que li permetrà fer residencia durant dos mesos a la Sala Beckett per construir el seu nou muntatge. Ha destacat pel seu teatre breu i ha obtingut diversos premis. Ella és actriu, docent, investigadora teatral i antropòloga nascuda […]

Carlos es un adolescente de 15 años y, como tal, su vida gira alrededor de asistir a clase, salir con los amigos y “soportar” la insistencia de sus padres de saber qué pasa con su vida. A todo esto, además, se le añade el hecho de que fue adoptado cuando era muy pequeño y eso, sin querer avanzar mucho de la trama, le provoca algunos inconvenientes en su día a día. Un texto, en forma de monólogo, elaborado con mucha precisión y matices –tanto de la forma del lenguaje como de la exposición de la situación – que nos transporta a la realidad del protagonista con cada palabra que sale de la boca de Albert Salazar, el magnífico intérprete de […]

Un drama en quatre actes amb llibret de Luigi Illica, que ens explica una tràgica història d’amor basada en fets reals. El poeta francès André-Marie Chénier (1762-1794), un escriptor de bona família, va ser executat a la guillotina per ordre de Robespierre, en plena Revolució Francesa. El poeta, decebut per l’evolució del moviment de la revolució, va denunciar en els seus escrits el que ell considerava injustícies. La musa del poeta era una dama aristocràtica, Aimée, a qui escriu un trist adéu a la vida. El Liceu ha programat aquesta òpera amb dos repartiments i tres tenors, sota la direcció musical de Pinchas Steinberg, en una producció de la Royal Opera House del Covent Garden de Londres que signa David […]

“Umbra” és un espectacle interactiu que uneix dansa i música amb interacció multimèdia. Coreografies i escenografies virtuals en temps real, que ens parlen del nostre jo intern, de les pors que ens oprimeixen i s’amaguen rere la nostra ombra. “Umbra” és el que sentim. És llum i foscor. És llenguatge en moviment. És el que hi ha al darrera del nostre jo. Són les nostres pors, les nostres rutines. Malgrat que Yuria Omedis ens ofereix una proposta tendra i poètica, d’una gran bellesa visual i una cuidada posada en escena, he trobat moments de certa irregularitat i repetitius que no m’han acabat de convèncer. De totes maneres s’ha de reconèixer l’enorme feina que hi ha al darrera d’aquest muntatge i […]

L’obra “Inestable” interpretada per Andrés Caminos i Gadiel Sztrykde, fundadors de la companyia argentina Sutottos (2005), guardonada amb el premi al millor espectacle de la Bienal de Arte Joven de Buenos Aires el 2016, arriba a Barcelona. La característica principal d’aquesta proposta recau en l’absurditat en que mouen els personatges d’aquesta comèdia, dos companys de pis realment peculiars, que ens mostren les seves paranoies, fòbies, ansietats i obsessions de manera exagerada. Dos frikies. Dos paranoics. Dos inestables. Mostrant-nos algunes de les obsessions sobre les nostres pors, portades al límit, la companyia Sutottos ens conviden a reflexionar sobre allò que és real, i allò que és irreal. Tots en un moment o altre hem mirat rere la cortina del bany o […]

A mi no me escribió Tennessee Williams és un one-man-show que serpenteja entre diversos gèneres sense adscriure-se’n a cap. Roberto G. Alonso juga amb el transvestisme, el cabaret, el melodrama o la dansa per a explicar una conversió, o una transformació, o simplement el pas del temps. Una dona, ja gran, que ha estat abandonada doblement, pel banc que l’ha desnonat i per l’home que l’ha deixat, ja no té res, viu sota un pont envoltada només d’andròmines i alguns vestits que li permeten tornar a ficar-se a la pell de les dones que ha estat i que ja no podrà ser. La seva història ens l’explica amb subterfugis, mitjançant cançons populars (Yo no soy esa, Qué hace una chica […]

El Cirque du Soleil se fundó hace más de treinta años en Montreal, y desde entonces ha estrenado por todo el mundo casi una cincuentena de espectáculos. Si empiezas a mirar las cifras (4000 empleados, 1500 artistas de más de 50 países diferentes) te das cuenta que no es un circo normal, sino una gran empresa que ha cambiado el concepto de circo y lo ha elevado a la categoría de espectáculo total. De hecho, algunos de sus montajes se representan en escenarios fijos de Las Vegas y otros grandes centros de entretenimiento. Con los años han conseguido una de las cosas más difíciles, convertirse en un referente universal y crear un sello propio absolutamente inconfundible. Hay quién les critica […]

La companyia canadenca de circ més internacional torna a Barcelona quan es celebren 20 anys del seu primer muntatge a la nostra ciutat. Des de llavors, nombrosos espectacles s’han pogut veure sota la seva gran carpa blanca o dins d’altres recintes, encara que no en ordre cronològic, tots ells compartint una gran i espectacular posada en escena i un imaginari que els ha portat a crear la seva pròpia marca. Així, ens trobem amb un estil propi tan potent que sovint d’altres han intentat copiar-lo per captar part del seu prestigi, arribant a trascendir inclús més enllà del propi gènere. Aquest espectacle utilitza la mateixa fòrmula que els anteriors, presentant números nous de circ impressionants embolicats a partir d’una temàtica […]

A la Sala Hiroshima es va presentar ahir divendres CANIBALISMO, un espectacle de dansa creat en residencia a la sala, per l’artista xilè Lautaro Reyes. En aquesta peça, que ell defineix com a nova investigació coreogràfica, l’artista reflexiona sobre el desig com a motor existencial de l’ésser humà, més enllà del sexe. Aquesta obra està concebuda en dos volums o versions, per a dos i quatre intèrprets. La primera part, per a dos intèrprets, es va presentar en aquesta mateixa sala, a l’octubre, amb el títol ESTEREOTIPO. Un espai escènic buit, 16 focus situats a la dreta de l’escenari que es van encenent i apagant tímidament al ritme de la música. Quatre ballarins apareixen immòbils a escena. Tot continua a […]

La fuerza principal de un buen monólogo teatral reside, en parte, en compartir un relato interesante pero, sobre todo, en presentar un personaje potente. Conscientes desde el mismo título del espectáculo, Marc Rosich y Roberto G. Alonso han creado un inefable, esperpéntico y maravilloso protagonista que, repleto de muchas y variadas referencias, conecta, de forma casi mágica, el realismo más sucio con la poesía dramática. Entre trágica y grotesca, A mí no me escribió Tennessee Williams es una apuesta visceral que habla de los sueños y anhelos desde la marginalidad. Este cuento triste y metalingüístico juega con un sentido del humor tan simpático como grosero que puede recordar al estilo de Las Glorias Cabareteras, para derivar a una magnética mezcla […]

¿Cómo actuamos ante los conflictos? ¿Es mejor implicarse o evadirlos? ¿Hay conflictos inevitables? L’hora blava nos presenta estos y otros interrogantes, convirtiendo un aparente thriller en una obra de cariz filosófico e incluso político. La alegoría nos lleva a una isla desierta, donde un farero acostumbrado a una vida solitaria, que ha elegido voluntariamente, se ve obligado a convivir con un biólogo que trae intenciones escondidas. Lo más bonito de la fábula es que el personaje más descreído es el que está obligado a poner luz cada noche en un mundo de tinieblas y oscuridad. Es en estos pequeños detalles donde la historia toma vuelo y se transforma, a pesar de que en algún momento quiere abrir tanto el objetivo […]

Carlota Subirós afronta su segundo montaje sobre Guimerà después de aquella Maria Rosa de hace un par de temporadas. Y lo cierto es que lo hace con una idea estilística similar pero aprendiendo de los errores y aplicando un par de excelentes ideas que elevan el proyecto a otro nivel. Esta obra casi desconocida se prestaba a aplicar un tono no del todo realista, lejos del que piden otras conocidas piezas del dramaturgo catalán. Es por eso que el foco móvil, que va poniendo luz a todo aquello que se nos quiere ocultar de primeras, o el personaje que subraya las frases más contundentes son recursos que encuentran su encaje en este argumento sórdido, durísimo, que deriva hacia un retrato […]