Recomendaciones

El teatre de Juan Mayorga és el del record, el de la memòria, però no el de la reconstrucció del passat, sinó el de l’expressió d’aquest record, i és aquesta voluntat inquebrantable per a transmetre-ho i fer-nos-en, al públic, portador del seu testimoni el que el converteix en una figura cabdal del teatre del segle XXI a Espanya i a Europa. El cartógrafo parla del dolor col·lectiu i com aquest es relaciona amb el dolor individual: Blanca (Blanca Portillo) experimenta un procés d’aprenentatge, o de conscienciació, que el seu dolor és inseparable del de la resta de la humanitat, del del segle XX. Mayorga aposta per una posada en escena en què els diferents plans temporals i les escenes se […]

Patrones, roles, comportamientos y pensamientos que se perpetúan; pasan los años, los siglos y las generaciones y las mujeres actúan como les han enseñado, como creen que deben hacerlo, como se espera de ellas que lo hagan. Compiten, incluso, por ser la que mejor encaja en el papel asignado, la que más utiliza su cuerpo como si la disponibilidad sexual fuera su misión, ser la más perfecta esposa florero que esconde el vacío bajo la máscara de la perfección social … Y cada etapa es diferente pero con un rasgo común: su sumisión más que a los hombres, que también, a los roles, a lo que se espera de ellas, a lo que, a menudo otras mujeres, les han inculcado. […]

Este es un monólogo-trampa, pero justo es decir que ha sido concebido así desde el principio. De hecho, Dennis Kelly empieza su texto con un tono pretendidamente cómico… para mostrarnos normalidad, para confiarnos y también para darnos un puñetazo en el estómago ya muy entrada la obra. Es este puñetazo el que nos hace replantearnos todo aquello que quizás nos ha hecho reír, todo aquello que nos ha entretenido frívolamente en algún momento. Ahora bien, creo que la decisión de Joel Joan de dar a toda esta primera parte la estética -y un poco el tono- de los monólogos de Stand Up no es precisamente la mejor idea. Predispone el público más en contra que a favor, y tampoco consigue […]

El Ballet British Columbia va néixer el 1986 i ha esdevingut una de les grans referències de la dansa contemporània al Canada. Està ubicada a Vancouver, i des del 2009 Emily Molnar és la seva directora artística; hem pogut gaudir d’una de les seves coreografies, la segona de la nit. Amb un repertori de més de 45 peces, la companyia està formada per divuit ballarins i ballarines. Per a la seva participació en el Grec 2019 han seleccionat tres peces recents signades per dones. BEDROOM FOLK Es tracta d’una coreografia signada per l’artista israeliana Sharon Eyal, creada en 2012 en col·laboració amb Gai Behar. Una coreografia de grup per a divuit intèrprets (aquesta nit eren catorze) que té com a […]

Juan Mayorga lleva al teatro su propio texto teatal El cartógrafo, una obra situada en la Varsovia actual y que representa la leyenda del cartógrafo y de su nieta del gueto. El texto teatral es esplendido, ya que utiliza como pretexto una leyenda para poner de manifiesto toda la problemática que hay acerca de los mapas y el poder de su representación. Este texto es llevado a la realidad gracias a la excelente actuación de los dos únicos actores: Blanca Portillo y José Luis García-Pérez. A las espaldas de este dueto se apoyan todos los personajes que aparecen en la obra y todas las representaciones son espectaculares. Las grandes actuaciones de los actores no solo se basan en la potencialidad […]

Silva Munt lleva al escenario el texto de Lucas Hnath Casa de nines, 20 anys després. Esta obra plantea una posible segunda parte de la obra d’Henrik Ibsen Casa de nines. El texto es muy interesante, ya que propone el retorno pasados 20 años de Nora, protagonista de la obra de Ibsen, después de haber abandonado a su marido y a sus tres hijos. De esta manera, Silva Munt pone correctamente en relieve las cuatro perspectivas diferentes, a partir de cuatro personajes (Nora, marido, nana e hija), de una misma experiencia. Así, consideramos que la propuesta textual es magnífica, la cual queda totalmente subrayada por la gran representación que hacen los cuatro actores. La obra da una gran importancia a […]

Fa un parell d’anys es va estrenar a Broadway la segona part del clàssic d’Ibsen, Casa de nines. Es tracta d’una continuació de la mateixa història escrita per un altre autor més d’un segle més tard, la qual es situa 20 anys després dels fet succeïts en la primera. Tot i això, no és necessari haver-la vist o llegit per poder veure aquesta nova aproximació al personatge de Nora, ja que es pot seguir perfectament al plantejar una nova trama i verbalitzar d’entrada els fets que cal saber. Així, el treball de Lucas Hnath és molt meritori, ja que aconsegeix crear una història potent, tot aconseguint recuperar l’essència i la grandiositat de la seva protagonista. A més, l’autor recupera el […]

El Ballet BC (Ballet British Columbia, Vancouver) ens va oferir ahir tres coreografies a quina més espectacular. Per mi la dansa és sentir, emocionar-me, notar alguna cosa es mou dins meu, dons bé ahir vaig sentir tot això elevat a l’infinit. La primera coreografia va ser “Bedroom Folk” de Sharon Eyal i Gai Behar ,una coreografia creada per al Nederland Dance Theatre, amb música electrònica d‘Ori Lichtick. Atrevida i energética. Interpretada per divuit ballarins espectaculars, que ens van deixar clavats a la cadira. Quina meravella d’espectacle!!! Ritme, equilibri, exactitud, tècnica impecable. La segona coreografia va ser “To this day” d’ Emily Molnar, una coreografia a ritme de blues i rock que formen part de l’àlbum pòstum del guitarrista Jimi Hendrix. […]

Tres amigas del instituto que hace casi 30 años que no se ven. Un “arquitecto emocional” y su ayudante que intentan comprender una muerte súbita. Cinco personas que se encuentran en un pequeño pueblo, perdido en la montaña, en invierno, para compartir, entre otras cosas, el dolor que produce la pérdida y el caso emocional. De esta manera se podría resumir de una manera muy simple el complejo texto de Denise Despeyroux, que, además, dirige a T de teatre en esta aventura. La complejidad de la obra proviene del entramado emocional del mismo ser humano que no consigue encontrar un camino fácil por dónde tirar cuando la vida se le complica de una manera inexplicable. Cuando pierdes a una persona […]

“Cançó per tornar a casa” és una obra escrita i dirigida per la dramaturga hispano-uruguaiana Denise Despeyroux. Es tracta d’un text fet a mida, escrit sota l’encàrrec de la companyia T de Teatre però amb absoluta llibertat de creació. “Cançó per tornar a casa” és una historia que sorgeix del retrobament de tres ex companyes de teatre, distanciades des de fa més de vint-i-cinc anys, la noticia que gira sobre un misteriós dramaturg escocès, i la presència d’un “arquitecte motivacional” i la seva ajudant. Es tracta d’un muntatge que barreja l’estil còmic de les T de Teatre amb el llenguatge i l’univers propi de l’obra de Denise Despeyroux; una obra que es mou entre el psicoanàlisis, la mort i els […]

Sembla que no vàrem escollir la millor sessió possible, ja que ahir dissabte, dos dels papers principals estaven interpretats per les seves covers; Maria Cirici substituïa a Lloll Bertran i Neus Pàmies a Laura Aubert. Tot i el disgust inicial per no haver-nos informat abans d’anar-hi, es va anant diluint ràpidament, ja que el resultat final va ser realment magnífic, i molt especialment per l’extraordinària veu de Neus Pàmies, actriu que ens agrada molt i que ja hem vist en algunes altres ocasions,… les darreres per exemple a «Dolç» al Teatre la Gleva aquest abril passat, «Vaig ser pròsper» a La Seca l’abril del 2018, … o «Scaramouche» l’any 2016 al Teatre Victòria. Es tracta d’una adaptació lliure i en […]

»Instrumental’ de James Rhodes és malauradament una història del tot actual. “Instrumental” parla dels abusos sexuals a nens, i de les seves conseqüències: intents de suïcidi, trastorns psicològics, prostitució, drogues, solitud i desesperació, secretisme, culpabilitat, vergonya, auto culpa, dolor,… Parla de veritats. Parla de superació, de salvació. Del poder de la música com a teràpia sanativa; de com la música de Bach i Rajmáninov el van ajudar a combatre els seus dimonis interns i a transformar la seva vida. Iván Morales ha adaptat i dirigit el text de James Rhodes amb una delicadesa increïble, sense crueltat, tot i la crueltat pròpia del tema tractat, sense burxar pel sol fet d’incomodar, perquè la història en sí ja ens remou. Iván Morales […]

Aquesta setmana he descobert un nou espai, l’Oracles Theater, una sala que va obrir les seves portes en el 2017, i que està inspirat en els teatres independents de Nova York de finals dels anys 90. En aquest espai s’hi pot veure una programació estable i diversa principalment especialitzada en la dansa Butoh, una forma d’expressió amb moviments extremadament lents i d’una gran precisió. “Pinocchio” és un muntatge creat, dirigit i interpretat per Orland Verdú, basat en la carta del Boig de la baralla del tarot, i el conte “Li avventure di Pinocchio” de Carlo Collodi. L’originalitat d’aquests espectacle no és la història en sí, sinó la utilització del llenguatge i tècniques de la dansa butoh i el mitoh teatre […]

Junto a un drama personal que no se ha podido evitar y del cual los protagonistas no se pueden desprender, la obra nos presenta una historia imaginaria en un escenario real: el gueto de Varsovia. El paso del tiempo lo va borrando todo incluso la memoria, los hechos se van superponiendo a cada época y ni la más estremecedora historia de horror y de monstruosidad perdura en el tiempo. Y es que nos da vergüenza pertenecer al siglo en el que ocurrieron estos hechos, nos da vergüenza pertenecer a la humanidad que es capaz de realizar tan atroces acciones y nos da vergüenza poder a llegar sentir indiferencia. El actor y la actriz protagonistas, que se van moviendo entre el […]

La protagonista de Casa de Nines (20 anys més tard) se llama Nora. Aunque la podríamos haber bautizado Ester, Ana o Verónica. Y es que no hacía falta recurrir al gancho comercial Ibsen -aunque sea un cebo muy apetecible para el público- ya que la actual obra homónima bien puede sustentarse y referenciarse por ella misma. Por si fuera poco, tampoco parecía muy prometedor una primera escena basada en un burdo panfleto contra el matrimonio. Sin embargo, al desplegarse la obra, el texto demostró encarnar una riqueza de matices morales y filosóficos dignos de Ibsen. En ella, Nora (Emma Vilarasau) remprende el final de la obra del autor sueco, en el momento que reivindicando dignidad -como persona y como mujer- […]