Sempre és un risc recuperar un clàssic i mirar de fer-ne una versió nova. Ja se la van jugar «Els Pirates» fa dos anys amb el «Somni d’una nit d’estiu» i en aquesta ocasió ho ha fet la Companyia de l’Eòlia amb «La Plaça del Diamant». El dinamisme de la proposta, les projeccions amb perspectiva i la capacitat de focalitzar tota la potència de l’obra de Mercè Rodoreda en una hora i mitja fan que superin l’examen de «clàssics renovats» amb nota. Per contra, el fet que sigui dinàmic i accelerat desemboca a que la proposta agafi un ritme de creuer que durarà fins als aplaudiments finals i que alguns moments de l’obra on el dramatisme i la màxima expressió dels sentiments podrien estar a flor de pell, volin lluny de la capacitat d’emocionar a l’espectador.
Paco Mir presenta el projecte amb una escenografia simple, bàsica; marcada per les projeccions al fons i a les cametes, donant profunditat i a la vegada ajudant a l’espectador a poder entrar més directe i sentir-se que és aquella Colometa que no la deixen volar en pau. Sobre l’escenari brilla la, cada vegada més recorrent, capacitat tot-terreny dels actors de ser camaleònics durant el transcurs de l’obra i representar diversos papers. Això brinda l’oportunitat a tot l’elenc de volar ben alt tot i que hi hagi algú que decideixi quedar-se al niu.
Una gran proposta que, possiblement, posi al capdavant de la cartellera al Poliorama mostrant la Barcelona de postguerra i l’empremta que va deixar la Guerra a moltes famílies de la ciutat. Un retrat, que vist a la distància i amb el pas del temps, fa que entre el públic s’escapi un somriure d’incredulitat d’alguns comentaris masclistes del text. Una vegada més, els aplaudiments del públic avalen el llegat de Mercè Rodoreda i la valentia d’aquesta companyia.