Em trauria el barret si no m’hagués tret ja la mandíbula, que em va quedar desencaixada davant la poètica arrasadora de Baró d’Evel. I trobo que arrasar és un verb més que just per descriure el que fa aquesta colla d’artistes de primer nivell. Passen com un tsunami per les teves entranyes.
El seu univers particular, fosc, distòpic i apocalíptic, està ple de personatges extrems que caminen al marge de la societat, com si passegessin per la vora del penya-segat que dóna nom a l’espectacle. Tot és deliciosament fràgil. Com a la vida hi ha gent que hi entra i s’obre pas a hòsties. Gent que cau del punt més alt, repetides vegades. Gent que viu en un petó etern o que lluita per tenir-se en peu. Malgrat la destrucció que ho envolta tot, sempre mostren un punt de llum o una petita escletxa per on escapar, per on construir un nou món. El moviment no deixa de transformar-se.
Camille Decourtye i Blaï Mateu Trias s’acompanyen d’una sobrenatural troupe d’acròbates, clowns, ballarins i músics… i uns membres molt especials: el cavall i els coloms. L’amor, l’art i la naturalitat amb què fan acte de presència a escena justifiquen amb escreix les reticències que poden despertar la presència d’animals en un espectacle. Però s’hi integren, et miren als ulls i t’arrenquen la llàgrima. Són part essencial d’aquesta bogeria poètica, plàstica, visual i emocionant. Sense trucs ni xarxes, tot a Falaise és pura honestedat.