Recomendaciones

No havia vist encara Esperant Godot o Tot esperant Godot. L’obra més coneguda de Samuel Beckett i que podem gaudir aquests dies a la Sala Beckett. Ens trobem amb dos protagonistes absoluts Vladimir i Estragó esperant amb tots nosaltres l’arribada d’un personatge desconegut; un tal Godot. Amb aquesta premissa, s’inicia quasi dues hores de magnífica interpretació que entra en un món totalment absurd. L’absurditat està present en els dos personatges, en els seus diàlegs i en la mateixa situació. Amb un escenari panoràmic i amb una petita roca i un arbre; els actors omplen l’escenari amb la seva actuació i l’absurditat dels protagonistes. Hi ha moments que els personatges de Pol i Albert s’apropen als còmics del cinema mut. Oliver […]

Iba con reparos, cierto. Había leído que cuestionaba el canon y exigencias estéticas imperantes. Vaya, más de lo mismo y encima oír por parte de una mujer muy atractiva lo duro que es serlo (a los feos nos repatean las quejas por soportar la belleza). Pensé en la adaptación cinematográfica de Frankie y Johnny donde – quizás- la mujer más hermosa del mundo, Michelle Pfeiffer, pretendía ser alguien insignificante con problemas para gustar (en teatro fue Kathy Bates…). El estándar de calidad de la sala y el nombre de Bàrbara Mestanza (Pocahontas o la verdadera historia de una traviesa), directora y cocreadora, me animaron a ir. Suerte que lo hice. Una propuesta cáustica por no decir demoledora, crítica con los […]

Un Godot que perd el Tot, aquest cop traduït pel poeta Josep Pedrals. Són matisos que actualitzen el text a l’avui, però no podem negar la contemporaneïtat del llenguatge de Beckett, dels temes. Totes aquelles persones directores que han intentat portar Esperant Godot a escena han patit amb les acotacions del dramaturg irlandès. Ferran Utzet no s’hi baralla, aconsegueix jugar amb elles, estira per diferents llocs; moviments més bons que d’altres, però en cap moment dominat. Un text ple de mines, difícils de trobar. Un humor que brolla fàcilment, amb un excés de protagonisme; s’oblida allò que passa entre els llargs silencis, difícils de trobar en l’espectacle. Malgrat encasellar el senyor Beckett com a teatre de l’absurd, trobem com Utzet […]

El títol ja ens diu molt: assistirem a una fusió cultural. Com és viure lluny de casa, a un lloc amb una cultura diferent? I més concretament: com és viure a Catalunya venint de Mèxic? Aquí tothom ens sentim identificats en alguna de les propostes que fan i interpel·lats. Sigui com a catalanes, com a mexicanes, com a migrants de prop o de lluny, hi ha particularitats i generalitats. De fet en l’obra n’hi ha històries i vivències personals que, quan compartim, veiem que són col·lectives i, fins i tot globals. Amb una escenografia i un vestuari colorit, treballat però al mateix temps senzill viatgem d’escenes més realistes a d’altres més metafòriques. A través de cançons en directe de composició […]

Nou muntatge teatral de KRÀMPACK, que ha tornat als escenaris 25 anys després de la seva estrena. En 1994 s’estrenava en el Festival de Teatre de Sitges, aquesta comèdia de Jordi Sánchez que van protagonitzar el mateix Jordi Sánchez, en Joel Joan, l’Eduard Fernández i la Mònica Glaenzel (després Ester Formosa). Va assolir un gran èxit de públic i es va representar durant quatre temporades a la Villarroel. Va guanyar el Premi de la Crítica de 1994 i el Premi Max l’any 2003. Fins i tot, l’any 2000 es va estrenar la versió cinematogràfica dirigida per Cesc Gay. Aquesta proposta va ser l’embrió de l’aclamada sèrie de televisió «Plats Bruts». Ara, aquest nou muntatge, en una producció de White Moose, […]

Aquest cop he de dir que hi tinc dues valoracions d’aquest espectacle, i així ho intentaré explicar … El Circo de los Horrores ha tornat a Barcelona amb l’espectacle Apocalipsis i aquest cop he anat a veure-ho i a deixar-me sorprendre a través d’aquest circ i teatre d’impacte tal com s’anuncien. Amb aquest fil conductor ens presenten uns números de ‘circ’ diferents del que hem vist. És pur espectacle que agrada i molt al públic assistent. Però… Anem preparats, no és un circ com hem vist últimament. És directament un espectacle amb molta adrenalina en vena que comença directament quan tenim el bitllet a la mà i entrem a la seva carpa. El primer que em crida l’atenció es l’entregat […]

Vaig aprendre a canviar les marxes d’un cotxe en un 600. Deuria tenir uns 10 o 12 anys. Els meus pares van llogar-ne dos a Mallorca, per poder recórrer l’illa amb uns amics. La meva mare feia poc s’havia cremat la mà i part del braç cuinant, i jo li canviava les marxes. Històries familiars. Ara, amb la cinquantena passada i la meva mare a prop dels 90, les històries familiars són el pa nostre de cada dia. Són allò que expliquem als amics quan fem una cervesa. Ja no parlem de bolquers talla 6 mesos. Però ens preocupem dels nostres pares igual que ho vam fer dels nostres fills. Què mengen, amb què es distreuen, amb qui van. A […]

“Rhümia” és la segona part de la trilogia clownesca que es va iniciar en el Festival Grec de 2014 amb l’espectacle “Rhum”, un muntatge que va néixer com un tribut al pallasso “Monti” , Joan Montanyès, fundador de la companyia Monti & Cia. Un homenatge dins l’homenatge a l’ofici del pallasso i al món del circ “Rhümia” neix de la continuïtat per l’èxit obtingut amb “Rhum”, però tot i que es tracta d’una creació teatral totalment independent , segueix mantenint-ne la mateixa tònica: música en directe, cançons, jocs de paraules, teatre de clown, bromes, acudits, gamberrades, confeti i números còmics divertidíssims amb els que no pots parar de riure. Tret del músic, clown i artista plàstic Mauro Paganini (el senyor […]

En general, Samuel Beckett es un autor muy difícil de poner en escena y, concretamente, Esperando a Godot, su obra más memorable, es todo un reto que vemos pocas veces encima de los escenarios porque se tiene que ser muy valiente para atreverse a hacer una propuesta con ella. Con este texto, lo más complejo, probablemente, es encontrar el tono adecuado: un ejercicio de funambulismo entre su sentido del humor trágico (sin caer en la parodia o banalización) y su calado existencialista (sin ponerse demasiado intensos ni hundirse en una densidad que resulte inasumible). El pequeño gran milagro de este montaje dirigido por Ferran Utzet es haber encontrado el equilibrio que hace que esta mezcla imposible entre juego y «antirrelato» […]

El Circo de los horrores porta molt anys oferint diversos espectacles amb èxit a Barcelona tot aconseguint arrossegar un públic molt fidel, tal i com es percep mentre s’està veient la seva nova proposta. Personalment, no havia vist cap dels seus anteriors espectacles, ja que era reticent i creia que no anirien amb mi, però haig de dir que estava equivocat i que ha estat tota una grata sorpresa. Es tracta d’un espectacle d’alt pressupost dins d’una gran carpa i que compta amb un escenari inmens, el qual no sempre resulta fàcil d’omplir tot i que es fa un bona feina al respecte, permetent fer entrar l’espectador dins de l’atmosfera desitjada. En aquest sentit, trobem uns números de circ originals, […]

Una producció de la guardonada i reconeguda dramaturga gal·lesa Katie O’Reilly. Una obra que ha estat nominada al James Tait Black Memorial Prize 2019. Sara Beer, una actriu amb una escoliosi severa, es pren amb molt d’humor la majoria de les interpretacions que grans actors de l’escena han fet de Ricard III, simulant diferents discapacitats i deformitats en els seus cossos. Un espectacle que es nodreix de la història de Shakespeare des d’una perspectiva enginyosa, feminista i alternativa de la discapacitat. Sara Beer s’enfronta al Rei i als anteriors actors sense discapacitat que l’han encarnat: Olivier, McKellan, Pacino, Sher i Eidinger. Acompanyada del cineasta Paul Whittaker, l’actriu explora el personatge i reflexiona a través de diferents interpretacions, rondalles, vídeos i […]

El Circo de los Horrores nació en el 2006 gracias al empujón de los hermanos Manu y Rafa González y la creatividad del clown Suso Silva, que querían acercar el circo a un público joven, adulto, y apostar por unos contenidos que se acercaban más al circo primigenio (la exhibición de monstruos) que al que se hacía en aquel momento. Se decidieron por el terror, como base, y también por el humor, y lo cierto es que la fórmula funcionó. Desde entonces se han producido cuatro espectáculos: Circo de los Horrores, Manicomio, Cabaret maldito y el actual Apocalipsis, que quizás se aleja un poco de los anteriores y apuesta por el gran formato y la espectacularidad de un concierto de […]

Quin cos cal tenir per a interpretar Ricard III? La història de les representacions de la tragèdia de Shakespeare sembla demostrar que pot ser alt o baix, ros o morè, però canònic sempre, i per tant, ben allunyat de l’aspecte real del duc de Gloucester. Sara Beer és una actriu gal·lesa amb una escoliosi severa que ha donat al seu cos una forma que l’ha deixat fora d’un cànon que funciona amb la mateixa intenció opressor que el corsé de Milwaukee que la Sara, nena, es negava a posar per a poder jugar amb les seves amigues. Katie O’Reilly col·loca sobre l’escenari una mena de tron i un llençol que fa de pantalla per a projectar-hi els enregistraments i el […]

Arriscar. Arriscar-se a recordar, a estimar o deixar de fer-ho, a acceptar-se o a canviar, arriscar-se a fer feliç als altres o a destruir-los. Arriscar. Arriscar-se a compondre un musical, a escriure un text que parli del risc. Clara Peya i Marc Artigau ho han fet. I ho han fet els actors, els tècnics, els dissenyadors de l’espectacle. El Maldà. Ho han fet per què el seu temps, el nostre, el que hem viscut, el que ens queda, el que recordem i el que n’alterem el seu record, el temps, és valuós. És el que ens ha tocat viure, i pel que nosaltres transitem, alhora que ho fan els altres, també. Els que coneixem i els que no, els que […]

Aquesta és a primera producció pròpia del Festival Simbiòtic en la seva quarta edició. Un festival que es referma com a primer festival d’arts escèniques «accessibles». Aina Pociello Mas i Ana Candela Campello són les codirectores del Festival i, tal com van fer a la roda de premsa del passat dimarts, abans de començar la representació, ens presenten breument la producció ÓRDAGO A LA GRANDE. En aquesta obra sis persones es troben dins un ascensor que per causes desconegudes queda aturat. Les seves reaccions són diverses i de mica en mica apareix l’angoixa i la por i l’absoluta convicció del fet que es tracta d’un accident i han de morir. En els últims minuts, donen pas als seus instints més […]