Fa més de deu mesos que vam assistir a la roda de premsa de presentació d’aquesta proposta que aleshores no vam poder encabir a la nostra agenda. Ara, amb motiu de la seva nova programació hem fet cap a la Sala Atrium per veure ÀNSIA (CRAVE), un text de Sarah Kane (1971-1999) dirigit per Loredana Volpe (Caracas 1990).
Vam sortir de la sala descol·locats, la complexitat del text i la posada en escena ens ha deixat força trasbalsats, no perquè les interpretacions d’Anna Casas (C), Chap Rodríguez Rosell (A), Xavier Pàmies (B) i Patrícia Mendoza (M) hagin estat malament, ni per la música en directe interpretada per Alvar Llusá-Damiani, sinó perquè hem sortit amb la sensació de no haver estat a l’altura i no haver sabut captar el missatge de tot plegat.
Els cinc personatges indefinits, quatre veus identificades per una lletra, que interaccionen amb frases fetes, paraules repetides, converses tallades, idees expressades en veu alta, desitjos, pors, dolors, desesperació, .… i la cinquena veu, un violí que també “parla”.
Moviments continuats, sincopats, nerviosos. Llum i foscor. Temes com l’anorèxia, la violència, l’abús sexual, el desig de ser mare, l’incest o el suïcidi són tractats en el text de l’autora i van sorgint com peces en un trencaclosques.
Una proposta que es caracteritza per una absència d’un diàleg seqüenciat entre els personatges i que es converteix en una representació no lineal i sense escenes que emmarquin una història.
ÀNSIA, va ser l’últim text que va escriure Sarah Kane abans de suïcidar-se i per aquesta ocasió ha estat traduït per Chap Rodríguez Rosell, traducció que segons va comentar, ha volgut fer buscant el sentit real del què el text vol expressar, intentant en tot moment veure-ho com una gran partitura musical on la importància recau en el ritme de les rèpliques de les veus.
Les interpretacions han estat molt intenses i en alguns moments contundents, especialment la de Chap Rodríguez quan parla successivament amb tots els altres intèrprets, i després ens interpel·la directament a nosaltres, els espectadors.
La direcció de Loredana Volpe, trencadora i de risc vol destacar el clam de l’autora al buit i la foscor “la relació amb l’altre, com més propera més dolorosa és, però també patirem el dolor i l’angoixa de la solitud en aïllar-nos”.
Contundent i potser una mica llarg, el recurs de deixar la sala a les fosques per potenciar la paraula i fer que sigui el text l’únic protagonista.
Una proposta arriscada que malauradament a nosaltres no ens ha satisfet, però que no podem deixar de titllar d’interessant i sorprenent.
Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ